Escrit per Alessandra Pigliaru* Sinpermiso / La Independent
Mitjançant un post a Facebook, Giorgia Meloni va anunciar la fi dels seus deu anys de relació amb Andrea Giambruno.
L’ara exparella del primer ministre ja s’havia distingit per ser “problemàtica” en el passat: parlant d’una violació, va amonestar les dones: “Si no us emborratxeu, evitareu el llop ferotge”. En aquella ocasió, Meloni havia intentat explicar allò indefensable, aclarint que només era la seva manera “precipitada i assertiva” d’expressar el consell de mantenir el cap clar i no abaixar la guàrdia.
No sabem si el seu suport se’n va ressentir, encara que per descomptat va resultar si més no xocant que una dona defensés un comentari tan desafortunat sobre una forma primordial de violència que no mereix cap mena d’atenuant per als seus autors. Però la gota que va fer vessar el got va arribar fa un parell de dies, quan a Giambruno se’l va gravar fora d’antena fent comentaris inapropiats sobre la periodista Viviana Guglielmi.
Al seu missatge de Facebook, Meloni afirmava que la relació amb el pare de la seva filla havia acabat, en efecte, feia temps i que ja era hora de reconèixer-ho. A més de la impròpia vulgaritat del mateix Andrea Giambruno – no només com a periodista que fa la seva feina, sinó inevitablement, i potser el més important, com a parella de l’ocupant d’un dels càrrecs més alts de l’Estat – hi ha dos elements que criden l’atenció a aquesta història, que ens diu alguna cosa sobre les relacions entre dones i hòmes.
La primera és que a un home li costarà acceptar (si no és que es nega rodó) compartir l’escenari públic amb una dona poderosa i, en lloc de trobar un equilibri i un enfocament raonable a aquesta disparitat de poder, reaccionarà apoderant-se del botí del privilegi masculí reflex, per exemple, donant-se permís per dir el que se li passi pel cap. Si no té poder, ha de presumir davant de tothom que posseeix alguna cosa pròpia, és a dir, un penis; i fer-ne ostentació, com si tingués alguna importància.
El segon element és la naturalesa ambivalent del que es representa en aquest acte. Molts han vist les posicions de Giambruno -especialment els comentaris fora d’antena – com un atac dirigit a Meloni; i aquesta actitud sense filtre es fonamenta en un imaginari al qual estem acostumats des de les més baixes profunditats del berlusconisme: aquest espai simbòlic corromput en què tothom, especialment les dones, serveix com a recurs per lluitar per part de mascles hormonals enfurismats en plena competició i crisi existencial.
En resum, Giorgia Meloni va prendre la ferma decisió de desfer-se d’un pes mort i, encara que el món és ple de Giambrunis, si més no per a ella és una bona notícia.
Finalment, hi havia una tercera nota, encara més agra, al final del post de la primera ministra, on deia que “tots aquells que han esperat debilitar-me copejant-me a casa haurien de saber que, per més que una gota d’aigua pretengui penetrar a la pedra, la pedra segueix sent pedra i la gota no és més que aigua”.
Al·ludeix als adversaris que no han jugat net, però l’analogia sembla un exemple sorprenent d’admissió involuntària de la veritat: òbviament, per més que resisteixi, al final la pedra es veurà erosionada per l’aigua.
Només cal esperar que això passi al terreny de joc de la política, no al d’una telenovel·la.
Alessandra Pigliaru, professora d’Història de la Filosofia a la Universitat de Sassari (Sardenya), assagista i teòrica feminista, és col·laboradora del diari Il Manifesto.
Font: il manifesto global
