Friday 29 March 2024

Friday 29 March 2024

sara_lovera

De fam i dones, cal parlar clar

 

OPINIÓ

Que difícil és parlar clar a Mèxic. Dir les coses pel seu nom i evitar les evasives, sovint tenyides d’una justificació: política o científica. Encara que l’ocultació derivi sovint de les polítiques econòmiques.

Ara estem en purs anuncis i bons propòsits. Em vaig posar a pensar en l’anunciada Croada contra la Fam, el principal problema o el primer a atacar és això de la pobresa alimentària que atempta contra la supervivència humana.

Vaig veure en un canal de televisió l’entrevista a la secretària de Desenvolupament Social, Rosario Robles. La vaig veure com explicava i deia. Com sustentava per què la pobresa alimentària és l’aresta més dolorosa de la fam que pateixen milions de persones a Mèxic, vaig tractar de buscar un reflex, una cosa que m’indiqués la seva veritable preocupació.

A Rosario Robles se li va oblidar que la xifra fonamental d’aquesta desgràcia es situa entre la infantesa i les dones. Que les dones segueixen lligades a la seva condició subordinada a totes les classes socials, però que aquí, on es pateix la marginació i la fam, elles són víctimes supremes: ser mares i complir amb el ritual fa que no mengin del poc que poden obtenir, que treballin tant que els seus ossos no resisteixin. Per això caldria enfrontar el problema considerant la seva condició de dones i la seva condició de pobres, camperoles, indígenes o urbanes de les zones perifèriques.

El tema és central. No parlar directament, no dir i explicar com una cosa està unida a una altra sembla ingent. És el mateix que passa quan s’analitza aïlladament i sense context la violència contra les dones o què pateixen les dones pel fet de ser dones. Avui això no resisteix ni la justificació política ni la científica: el creixement de la violència femenina està lligada a les formes de producció i al context polític.

És igual. Parlar de violència contra dones periodistes, fora del context i l’anàlisi de com es construeixen les relacions de poder entre premsa i Estat, és com treure-les de la realitat global: són perseguides, fustigades, amenaçades, per fer ús de la seva llibertat d’expressió, en un ambient on aquesta llibertat està restringida per a tothom. I el que és cert és que l’impacte té diferències quantificables i explicables per la seva condició de gènere, però em deixa insatisfeta que això no s’analitzi en el marc de la manca de democràcia, l’abús de poder i el sistema polític mexicà.

Sembla que no en podem parlar. Que és més senzill en tots aquests casos posar-nos en establiments estancs: dones, indígenes, discapacitacions, infància, adolescència, gent gran, vellesa, etc. que mirar en context com la població mexicana mancada de democràcia, està impactada pel capitalisme salvatge i que d’acord a les condicions específiques es viuen situacions diferenciades. Ens estem perdent en els específics i oblidant el nodal. Una cosa no ha de sacrificar a l’altra, en cap cas.

De la situació que està vivint i jo amb ell, tot el gremi periodístic, no podem sostreure’ns. Però no podem crear per a cada situació una institució, un recurs, una llei. Necessitem que es compleixi la Constitució, que es facin polítiques efectives i que es rendeixin comptes. Si tenim un panell de dues-centes situacions diferenciades, com es diria col·loquialment, s’atén a tantes coses que cap queda amarrada.

L’agost de l’any passat en un reunió de periodistes de tot el país vaig escoltar: A Mèxic hi ha la necessitat d’establir mesures per eradicar la violència i una política per protegir a aquelles persones que tenen unl treball indispensable per fer front a situacions com la corrupció i la impunitat l’exercici del poder i la que persisteix al voltant de les violacions als drets humans.

Aquí hi ha globalment totes i tots. Després l’especificitat i la realitat: les esmentades agressions, d’una vegada per totes s’ha de dir: provenen del crim organitzat -que mai sé a què es refereix- i principalment de cossos policíacs, autoritats locals, estatals, cacics, empresaris, dirigents polítics i funcionaris federals. És a dir d’un sistema de complicitats, on ser home o ser dona, té efectes diferenciats, però el problema principal rau en com funciona el sistema, i des d’aquí començar.

La fam prové d’un sistema de repartiment inequitatiu, que a més impacta de manera particular a les dones. No m’agradaria veure aviat una llei per combatre la fam i després 40 reglaments que combatin la del sud, la del nord, la de zones indígenes i així, lleis fins a l’infinit, però si que es necessita coordinar i atendre globalment amb polítiques públiques que involucrin els tres poders i als tres nivells de l’Estat. En això Rosario Robles va fer molt bé l’anàlisi.

El que li va faltar és analitzar les situacions diferenciades que han de tenir les polítiques específiques. En això consisteix, segons jo, la visió de gènere. El primari és això, però la resta requereix de pressupostos, programes i polítiques, les que no va poder, no va voler o està impedida políticament per anomenar-les.

Un dia vaig escoltar a una política que les dones, amb tantes lleis, ja estàvem recompensades i que no caldria  fer polítiques específiques. És a dir hem legislat tant i en petites dosis per a la salut del país i la democràcia que hi ha sectors amplis que creuen que les dones som al paradís. Igual va passar amb la situació dels treballadors, ara resulta que els seus drets conquerits són prebendes i després del repartiment de la terra es va creure que s’havia fet justícia a la pagesia.

Jo crec que la culpa la té la mala explicació. D’una banda és una meravella que siguin les dones majoria en les redaccions dels mitjans, perquè aquesta és una oportunitat i per l’altra és una desgràcia perquè es tracta, la del periodisme, una de les professions d’alt i tremend risc. És a dir: ja no participem? O si participem? En aquesta, com en altres professions d’alt risc, com la indústria minera, la militar o la del sexe.

Crec que hem exagerat en les reglamentacions i les anàlisis particulars, perquè sabem que les dones pateixen estralls en la seva vida completa, alimentària, política i social en forma diferent que els homes. I que tenim els mateixos drets i les mateixes obligacions, que necessitem polítiques específiques que cal reconèixer i que ens urgeix una mirada que abasti i concreti a la vegada. En paraules del vell Marx: anar des de la globalitat a alló  particular i viceversa, de la teoria a la pràctica i al revés, de la comprensió global i les seves especificitats.

Esborrar una o altra és erroni. No es pot parlar de llibertat d’expressió sense considerar els interessos dels propietaris o propietàries dels mitjans, que se’n parla poc, no es pot fer una croada contra la fam, amb rebosts, però tampoc es pot fer això sense pressupost i visió integradora: amb gènere i tot.

I saben per què? Perquè en l’administració d’Enrique Peña Nieto d’allò que es tracta és d’esborrar la política de gènere, amb l’engany de tot és global i res particular. Perquè hi ha alguna cosa en el passat d’ell i el seu equip de treball, que els impedeix veure, perquè no és només el masclisme i l’explicació científica del patriarcat allò que exposa aquesta situació. Cal indagar, cal veure de què es tracta i per què.

El que fa una mica de mal és que els que han estat al costat oposat ni piulen. Rosario Robles, com a cap del govern de la ciutat de Mèxic, va crear un sistema per localitzar aquestes dones marginades, pobres i de salut disminuïda per atendre la seva especificitat i, alhora, crear un sistema de salut integral per a la ciutadania, amb beques, assegurança d’atur, ocupació, etc. Per exemple, qui pot recordar que es va organitzar a les cosidores per confeccionar els uniformes de totes les escoles, en cooperatives productives i no només es va reconèixer la seva desocupació i marginació.

Em preocupa que aquestes qüestions no s’estiguin debatent, que hagi silenci, perquè passa a tot arreu, perquè succeeix en el Districte Federal, on crèiem que havíem avançat en aquest sentit, perquè passa a Chiapas, el lloc on el govern va parlar de governar amb l’eix de les Fites del Mil·lenni – la fal·làcia internacional -que sona bonic-, perquè vam començar a perdre la substància per detectar que s’ha tornat al sistema de moltes paraules, les que per més que s’elaborin, no diuen, no expliquen, no són sinceres i no vénen de la realitat.

I res més.

Compartir

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Tona Gusi

Tona Gusi

Fundadora i Co-coordinadora de La Independent. També és psicòloga menció en Psicologia d'Intervenció Clínica i menció en Psicologia del Treball i les Organitzacions.
Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

El gènere de les propostes electorals del 21D

                    Hi ha dos motius perquè La...

‘Reptes dels programes informatius a l’era de les Fake News’

Organitzada pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) es celebrà la 36 sessió del Fòrum...

Religions, laïcitat i feminisme, un difícil triangle

Són compatibles les religions i els drets de les dones? Quin paper ha de jugar...