OPINIÓ
Porto gairebé 37 anys impartint docència en una universitat, així que crec poder oferir una opinió fonamentada d’aquesta institució.
La universitat configura un microcosmos de les activitats, de les quals la societat no en sap pràcticament res. Gaudeix d’un prestigi heretat, avui qüestionable, i gairebé totes les famílies somien amb enviar els seus fills i filles a aquests centres. Se sol considerar que és un santuari de llibertat de pensament, de creativitat, de debat, de discussió. I així es vol autopercebre. Res més lluny de la realitat. La Universitat és des de fa temps un reducte de docents obligats a fer de buròcrates (omplir formularis on line per a qualsevol nimietat) a més d’escriure articles que ningú llegeix però que s’han de publicar en revistes d’impacte cada vegada amb menys influència social.
D’altra banda, hem assistit a la infantilització de l’alumnat, al que cal tractar com si fos de primària, mimar-lo, aprovar-lo amb nota alta (un suspens o un aprovat són de jutjat de guàrdia) i sobretot no incomodar amb discursos que no volen sentir. Cada lloc ha tingut els seus temes tabú, però jo puc parlar amb coneixement de causa de la universitat catalana, on no es podia contradir el Procés si no volies morir abrasat a la pira independentista.
Ara la religió dominant és la teoria queer que, a manera de pensament màgic, ha colonitzat els departaments, les facultats, les assemblees, els màsters, les activitats extraacadèmiques …. En algunes aules hi ha cartells on s’adverteix que no s’admetran discursos tránsfobs, lesbófobs, homòfobs, putóbofs i totes les fòbies que l’estudiantat tingui a bé definir, ja que són ells i elles qui estableixen quins discursos entren en cadascuna d’aquestes categories. A la pràctica vol dir: d’això no es pot parlar. Qualsevulla persona que pretengui qüestionar per exemple el tema trans és susceptible d’aparèixer en els llistats com pèrfides Terfas, indignes de definir-se com feministes encara que ho fossis molt abans que l’alumnat actual hagués nascut. Sé el que em dic perquè jo apareixo en un d’ells.
També vaig ser objecte d’un intent de linxament mediàtic per part d’alumnes en el màster que dirigia per algunes columnes que havia publicat en aquest mateix diari. No volen debatre, perquè asseguren que l’espai no és segur i, a més, els trenca la imatge de puresa i superioritat moral amb la que defensen la seva religió, perquè elles es presenten a si mateixes com “el més” transgressor que es pot arribar a ser. Tenen la veritat absoluta, i no poden tolerar que algú qüestioni les seves creences.
La setmana passada, Rosa María Rodríguez Magda, una filòsofa que ha escrit un llibre titulat La dona molesta, va patir l’intent de silenciament en un seminari a la Universitat de Múrcia. No és l’única. I no només a Espanya. Qualsevol que estigui interessat en el tema podrà llegir el que està passant en altres països amb el transgenerisme. Casos de professores, professors, doctorandes etc. que han estat linxades en xarxes, apartades dels seus llocs i fins i tot comiadades dels centres per defensar que el sexe biològic és binari i és la base material de la desigualtat de les dones. Per exemple, Donna Hughes, de la Rhode Island University; el cas de Raquel Rosario Sánchez, a la Universitat de Bristol, entre d’altres. No hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure.
Els mitjans de comunicació romanen muts davant aquesta nova manera d’intransigència i sectarisme, perquè han pres partit sense reflexionar ni informar-se del que aquest nou dogma de fe està produint en múltiples àmbits: cancel·lació de tot aquell que gosi mantenir la importància de l’sexe biològic com causa de la desigualtat. Obnubilats com estan presentant criatures que troben el seu autèntic gènere tancat en un cos equivocat. A veure quan comencen a explicar què vol dir això.
Només un grapat d’homes solidaris, i moltes feministes de diferent procedència, qüestionem aquesta redefinició del que és ser dona que volen imposar no les persones trans, que només són l’excusa, sinó poderosos grups de pressió internacionals amb enormes interessos econòmics darrere. Dogma que ha assumit acríticament la universitat, i s’estén, imparable i inqüestionable, per les xarxes socials on una massa anònima és capaç de crucificar per transfòbia a persones que simplement reclamen el seu dret a discrepar.
