OPINIÓ
La indignació torna a ocupar, de manera inesperada i intempestiva, les places. Ho fa a Turquia i el guió es repeteix. Ocupació de l’espai públic, paper clau de la joventut, malestar amb la classe política, i en particular amb el primer ministre Recep Tayyip Erdogan, unitat en la diversitat, ús de les xarxes socials, i violència policial sense pal·liatius. L’esperit indignat torna, però amb característiques pròpies i en nous contextos. I l’emblemàtica plaça Taksim, al centre d’Istanbul, és el seu epicentre.
El que va començar com una protesta per salvar el parc Gezi, situat a la plaça Taksim, davant l’ofensiva del Govern per convertir-lo en un gran centre comercial, ha derivat, després de la violenta repressió policial a la mateixa, en una explosió social que marcarà un abans i un després. Molta gent ha dit “ja n’hi ha prou” a la prepotència i l’autoritarisme d’Erdogan, als seus intents per imposar un model social de tall islamista, amb mesures que limiten el consum de l’alcohol, entre altres, a les polítiques neoliberals que augmenten les desigualtats ia la manca de llibertat d’expressió i premsa que persegueix a mitjans i a periodistes independents.
El malestar que va esclatar a Istanbul ha connectat amb una indignació generalitzada a tot el país, donant lloc a protestes en més de seixanta ciutats, inclosa la capital Ankara. Una dinàmica sense precedents i la major mobilització social a Turquia en els últims deu anys, que mostra el descontentament d’una part significativa de la societat turca amb les polítiques del Govern. L’altra cara del creixement econòmic aconseguit per Erdogan és la seva obstinació per concentrar més poder i menysprear i reprimir als que s’oposen a les seves polítiques, així com l’aplicació d’unes mesures de retallades socials, reformes laborals i privatització del sector públic que han engrandit la disparitat de rendes.
La indignació ocupa els carrers a Istambul, Ankara …, com abans ho havia fet a Tunis, El Caire, Madrid, Barcelona, Atenes o Nova York. I malgrat les diferències de contextos, hi ha uns elements comuns. Un és, justament, l’ocupació de l’espai públic, reivindicant el seu ús social enfront dels intents de mercantilizarlo. Les indignades i els indignats a l’Estat espanyol van seguir l’estela de la gent que van ocupar anteriorment la Kasba a Tunísia i Tahrir a Egipte. Prendre la plaça es va convertir en un símbol del 15M, que es va estendre a moltes altres ciutats d’Europa, arribant fins i tot als Estats Units amb Occupy Wall Street. Ara Taksim s’alça com un referent de la Primavera Turca, davant els intents del Govern d’acabar amb aquest espai.
Un altre element comú és el paper clau de la joventut. El moviment indignat i occupier es va caracteritzar per fer emergir una nova generació militant, joves que mai abans havien participat en protestes socials es van sumar, llavors, a la mobilització. A Turquia es repeteix la història. I ara milers de joves surten al carrer per primera vegada per exigir un canvi.
A Tahrir es cridava “A baix Mubarak”, en Sol o Plaça Catalunya “No ens representen” i en Taksim “Erdogan dimissió”. El malestar amb la classe política ha estat una constant. A Turquia, les i els manifestants han aconseguit col·locar contra les cordes a un intocable primer ministre i qüestionar les seves polítiques i la seva autoritarisme. A diferència de Tunísia i Egipte, la protesta no té la massivitat ni la capacitat desestabilitzadora dels seus veïns del Sud. Molt difícil serà que Erdogan dimiteixi, com clamen les parets del centre d’Istanbul, però, com dèiem també aquí, “ja res tornarà a ser com abans”.
La diversitat i pluralitat de les persones que protesten és un altre dels trets característics de la Primavera Turca. Laics i laiques, alevis i sunnites, grans i joves, feministes, ecologistes i activistes LGTB, entre moltes altres, unides sota una mateixa causa. El mateix que va passar a Tahrir, on militants islamistes i laics i laiques lluitaven colze a colze per enderrocar Mubarak. Ni divisions religioses ni ètniques ni ideològiques. Com deia una activista a Taksim: “El gas lacrimogen treu el costat humà de les persones”. I les uneix.
L’ús de les xarxes socials ha tornat a ser clau per donar ressò i visibilitat a la protesta. Davant el silenci dels mitjans de comunicació de masses, Twitter i Facebook, molt populars a Turquia, s’han convertit en canals alternatius d’informació. En els primers dies, el hashtag # occupygezi, a Twitter, va permetre difondre el que ha passat i sumar suports. I segons un estudi de la Universitat de Nova York en només vuit hores es van arribar a enviar dos milions de tuits sobre les mobilitzacions al parc Gezi. Uns fets que ens recorden a Tunísia i Egipte, amb el paper jugat pels blocaires i el “periodisme ciutadà” a les xarxes socials, així com les protestes a l’Estat espanyol i l’ús clau que van fer d’aquests instruments.
La criminalització i la repressió policial ha estat la tònica habitual. Salvant les distàncies i els contextos, l’ús de la força per fer callar als i a les que lluiten ha estat la norma des de Tunísia a Turquia. Ho vam veure a Egipte, 900 activistes assassinats en la revolució, el moviment indignat i occupier va patir, també, una forta repressió. A l’Estat espanyol, s’han generalitzat, des de llavors, les detencions preventives, els abusos policials amb càrregues injustificades, les multes penals o administratives, el nombre de persones ferides en les protestes, etc. A Turquia, tres manifestants ja han mort, dos d’ells per l’impacte de bala al cap, i hi ha 4.177 ferits, segons el Col·legi de Metges de Turquia.
La Primavera Turca s’emmarca, des de la seva pròpia especificitat i trets distintius, en la protesta indignada que va de Tahrir al 15M fins a Occupy Wall Street. Les explosions socials dels dos últims anys no són clons una de l’altra, però s’influencien recíprocament. Un fantasma continua recorrent Europa i el món, el fantasma de la indignació i la desobediència.
