Algun dels panells internacionals a la Conferència de Beijing+20 (CSW-59 de l’ ONU) que valoraven la implementació de la Declaració de Beijing pel que fa als drets socials i econòmics de les dones van coincidir a assenyalar que, des de la perspectiva legal, l’accés de les dones a la salut i a la terra ha tingut progressos importants en diferents països del continent africà, encara que no suficients. En alguns esdeveniments paral·lels es van donar dades d’aquests avenços.
Un dels Panells Globals estava organitzat per la Xarxa Internacional per als Drets Econòmics, Socials i Culturals (Xarxa DESC) integrada per 70 ONG de 70 països- i afavorit per la missió permanent de Finlàndia. El nou ambaixador davant l’ONU, Kai Sauer, es va mostrar “emocionat i encantat de trobar-se per primera vegada amb tantes dones de la societat civil planetària que impulsaven els seus propis drets”.
Sauer va recordar que “el 70% dels 1.200 milions de persones que viuen en la pobresa són dones” i que elles són les que es veuen “afectades de manera desproporcionada per programes i polítiques públiques inadequades o que no reflecteixen qüestions de gènere destinades a assegurar l’atenció mèdica, l’educació, la cura dels nens, l’habitatge, l’aliment i l’aigua”.
La sud-africana Charlene May i la bulgara Genoveva Tisheva
Pressionar els governs amb les lleis internacionals
L’advocada sud-africana Charlene May va participar, en representació del continent africà, en aquest Panell Internacional que va valorar aquests 20 anys d’avenços des de Beijing 1995, al costat de les dones representants d’altres continents (Filipines per Àsia, Bulgària per Europa, Qatar pel Pròxim i Orient Mitjà i Mèxic per Llatinoamèrica).
Charlene May va manifestar “sentir-se molt optimista, tant per la naturalesa del meu treball al continent africà”, com “pels resultats que s’han obtingut pel que fa a l’accés a la Salut i la Terra per part de les dones, des de la perspectiva legal en la qual actuo”. No va entrar en casos concrets, però sí que va valorar que “sobre el paper, la Plataforma de Beijing ha progressat molt lentament en aquests 20 anys”.
Ella com a jurista ha extret les seves pròpies lliçons: “la Plataforma no és prou eficaç, si tenim en compte l’arquitectura de les nostres societats i pressupostos”. I sobretot, va subratllar que “la discriminació vers les dones encara continua, especialment en qüestions de matrimoni, drets de successió i el seu estatus legal”. Charlene May va suggerir “utilitzar totes les lleis internacionals vigents i els instruments ja recomenats en l’àmbit internacional per pressionar els nostres governs”.
La taula oficial d’ Etiopia. Vestida de blau la representant a Addis Abeba d’ UN Women
Procés de Certificació de terres a Etiòpia
En un dels actes paral·lels i amb una àmplia representació oficial, (l’ambaixador permanent davant l’ONU, la representant d’ UN Women a Addis Abeba i altres ministres d’Etiòpia), es va informar de les millores pel que fa a l’accés de les dones a la terra, precisament en el segon país més extens d’Àfrica i que ha estat criticat per moltes ONG internacionals per les seves polítiques de lloguer o venda de terres a països del Golf Pèrsic-Aràbic o d’Àsia-Pacífic, quan la població ha passat les pitjors fams registrades en la història.
El govern etíop ha inclòs en la seva Constitució, reelaborada al 1995, mesures afirmatives per fomentar la igualtat de drets entre dones i homes (Art. 35) a més d’incloure els drets de les dones a la terra “per superar la discriminació histórica” (Art. 40).
Ara elles poden “adquirir els drets, administrar, controlar, utilitzar i transferir l’ús de la terra, drets que sempre mantenen, fins i tot quan es divorcien; els homes no poden contractar o transferir les terres a d’altres persones sense el permís de les dones”, explicava una de les autoritats etíops en el Panell. “Aquestes polítiques han augmentat la productivitat en l’àmbit nacional i també el poder i la protecció de les dones en les famílies monoparentals”, va afirmar el funcionari públic. Cal assenyalar aquí que els drets de la terra afecten només l’ “ús, transferència i administració” de la terra, però no es poden dividir els terrenys, ni vendrel’s perquè són propietat de l’Estat etíop.
La primera per l’esquerra l’ agricultora etíop Tarilau Besua
Formació amb suport tècnic i creditici
Les dones etíops han estat beneficiades, a més, amb crèdits i formació per a administrar les terres i poder diversificar els productes que produeixen per vendre’ls millor. I la pobresa, que afecta bàsicament a les dones, s’ha reduït des del 45,5% (1995-96) fins al 26% (2013-1014), segons les dades de participants, que també van assenyalar que 9.110.000 de dones tenen aquests drets (‘land holding certificates’) a més de 2 milions de vídues.
El testimoni directe el va facilitar la agricultora Tarilau Besu, convidada especial del govern per ser la guanyadora d’un premi a les noves agricultores. Ella va confirmar les polítiques públiques sobre la terra, que beneficien a les dones en molts aspectos, en un país on el 80% d’elles viuen en zones rurals.
Tarilau Besu va explicar que ella “era pobre entre les més pobres i no podia portar els seus fills ni a l’escola; vivien entre animals i tampoc tenia accés a la salut; estava ‘subordinada’ al seu marit i no podia accedir als meetings de la seva àrea comunitària”… “ara pot portar les seves criatures a l’escola i accedir als serveis sanitaris, pot discutir amb arguments amb la seva parella, té suport tècnic per a les seus terres i, a més, té accés a llavors”.
“La formació – proseguía- li ha permès integrar-se en l’Associació de dones i està pensant a ser candidata al Consell municipal. Ara lloga un tractor 3 vegades a la setmana i produeix mel. El seu pla de futur és exportar la mel i, amb ajuda del crèdit, comprar-se un tractor”.
La taula oficial angolana a l’esquerra de la imatge
Lents progressos sanitaris a Angola
Angola, un altre dels grans països africans, que va tenir un llarg conflicte internacionalitzat pràcticament des de la seva independència dels portuguesos el 1975, presentava també els seus progressos en un altre dels actes paral·lels a l’edifici de l’ONU de Nova York. Precisament per aquesta interminable guerra civil que va durar en realitat fins més enllà de l’any 2000, el govern de Luanda no disposa de censos reals de la seva població des de 1970, sinó d’estimacions. La projecció de 2014 la situa en gairebé 20 milions de persones (19.813.179 habitants) amb una proporció de 52% de dones i 48% d’homes. I les dones durant aquests anys de conflicte, han tingut un dels pitjors índexs de salut de tot el continent, tot i la riquesa del país en diamants, petroli i altres recursos minerals.
Per exemple, la mortalitat materna segons el PNUD era de les més elevades del món encara el 2006 (1.400 dones per 100.000 naixements) i per això es va elaborar un Pla estratègic per a la seva reducció, que s’espera que tingui els seus efectes en aquest 2015, reduint la ràtio de mort materna (350 dones per 100.000 naixements).
Aquesta millora s’espera aconseguir, segons les representants angolanas en el panell internacional, perquè “el 42,3% dels naixements ja es realitzen dins del sistema nacional de salut i s’han augmentat els serveis de les ‘parteiras‘ (llevadores)” a tot el territori. Després del Decret Presidencial (nº 52 de 2012) que intenta prevenir la mortalitat materna, “un 82% de les dones a les zones urbanes van al metge durant l’embaràs i un 52% ho fan a les zones rurals; però les visites no són el nombroses que s’esperava, ja que un 47% de les dones només va al metge o a la metgessa quatre vegades durant l’embaràs i un 69% només es visita una vegada. Malgrat aquestes dades, les morts per hemorràgies en el part s’han reduït en un 40%”.
Part de la sala de l’acte paralel sobre Angola
Iguals en la Llei però no en la pràctica
La igualtat de gènere es va introduir en la Constitució angolana de 2010 que va renovar la de 1992 després de les primeres eleccions realitzades al país. Però els canvis encara són lents per l’equiparació entre dones i homes perquè hi ha un gran handicap educatiu i de pobresa perquè “no s’apliquen pressupostos amb perspectiva de gènere”, segons l’informe de la delegació de Luanda.
La Llei de partits recomana la inclusió en els estatuts d’un mínim 30% de representació de dones, però encara està lluny de la realitat. També la distribució dels càrrecs del poder està desequilibrada: de 102 càrrecs de l’Executiu el 80% són homes i només el 19,5% són dones. En l’administració central de l’Estat només hi ha un 30,5% de dones i en les governacions provincials un 11,1% i les vicegovernadoras arriben al 19,5%. Pitjor es troba la representació en la magistratura judicial: el procurador i els dos viceprocuradors són homes i la resta dels càrrecs són per a 209 homes (69%) i per a 94 dones (31%).
L’excepció a aquesta desigualtat és Isabel dos Santos, la filla (41 anys) del president Eduardo Dos Santos, enginyera i plurilingüe, que s’ha convertit en una de les dones més riques i poderoses del món, inversora i compradora de potents empreses en Angola, Portugal i altres països. Els seus ingressos originaris per acumular aquesta riquesa i constar en els primers llocs de la llista de Forbes són una incògnita, però imaginables si es repassen els informes sobre Angola de Transparency Internacional.
