Diu la sinopsi oficial: “Djalal Banchs estava obsessionat amb els jocs de guerra abans de començar a caminar. Criat com a fill únic en una família catalana de classe mitjana, els seus pares li van permetre tots els capricis.
Tenia tot tipus d’armes de joguina per jugar a fer el soldat i, a mesura que creixia, els seus jocs es van fer més i més sofisticats. Va començar a gravar ell mateix en vídeo, recreant operacions militars, i a pujar els seus vídeos a Youtube, construint una identitat cibernètica, Lord_Sex, amb milers de seguidors . Seguint aquest somni fins a l’extrem, es va allistar per anar al front afganès amb l’exèrcit espanyol. Però la guerra no va resultar tan emocionant com semblava a les pel·lícules.
Djalal torna a casa dels seus pares desencantat, després d’un temps de soldat per adonar-se que tot ha canviat. La crisi econòmica ha castigat molt la família, i es veu obligat a prendre decisions. El joc ha acabat “.
Game Over, és un boníssim escàner sobre un estat biogràfic i social dins d’un model cultural i familiar associat també a un urbanisme extensiu impropi, amb piscina i taula de billar al saló. Una mirada desafectada sobre la bombolla d’un món construït sobre l’engany que amb joc brut i diners defensava que tot era possible, un món que ha acabat esclatant posant al descobert la seva pròpia destrucció. Un món que encara no ha expressat en tota la seva dimensió, ni amb tota la seva força, el dolor i el risc del seu desconcert.
Personatges que acaben en una solitud extrema dins d’escenaris desolats, que han perdut la tramoia que els sostenia per quedar finalment amb un grapat de cendres a les mans i sense cap tipus d’ànima ni de pulsió vital. Totalment aculturalizats. Vides que transcorren en espais aspres com són les gasolineres i les cases que s’han de buidar per la impossibilitat de mantenir un ritme de vida associat a un model que no només ha encobert maltractament i desatenció, sinó que ha fet el cant del cigne davant de cada dificultat familiar, comprant i consentint capritxos, en una espiral legitimada per uns imaginaris falsaris.
Les víctimes, un ni-ni, Djalal, un noi que no sap com sortir de la pantalla vital en què s’ha instal·lat, que no sap ni com ni on trobar-se. Un Djalal que manté una lluita que endevinem estèril, per estar nodrida en el seu nucli matricial per la inoculació narcòtica de les pantalles i els videojocs. Una companya / decorat abstreta i incapaç de res més que l’assentiment i el consentiment, i que simplement actua de mirall, retornant amb la mirada o amb el registre digital que la substitueix, una imatge que sembla resistir l’avorriment d’o real amb el virtual . Impressiona l’atenció desafectada de la seva mirada sobre les vel·leïtats de Djalal.
La violència i les armes com a decorat d’una existència que se sosté per una fortalesa plasmàtica o electrònica que s’ha superposat per sobre del diàleg amb l’entorn especialment amb els seus inquietants pare, mare i altres congèneres. Quan la pantalla està en off o es trepitja la realitat del front afganès només queda el buit d’un tedi extens i gèlid. S’han substituït els aprenentatges pels salts de pantalles.
El film compta amb un ús de la càmera que suma perspectives o capes gràcies a una posada en forma que permet apreciar diferents capes d’una intrigant mirada també robotitzada, que gairebé immòbil, que sembla estar també posseïda pel mateix desert emocional que registra.
Un esplèndid film documental construït a partir de la confluència de tres dones, Marta Figueras, en la producció, Isa Campo, en el guió i Alba Sotorra, en la direcció que, ben merescudament, han aconseguit el reconeixement de l’Acadèmia del Cinema Català, amb el premi al millor documental concedit en la recent edició dels premis Gaudí. Enhorabona per tot això!
*Directora: ALBA SOTORRA; Producció: CARLOS PASTOR, MARTA FIGUERAS, DIRK Manthey; Guionista: ISA CAMP; O Direcció de Fotografia: JIMMY GIMFERRER; Música Original: MICHAEL FAKESCH; So: ALEJANDRO CASTELL; Muntatge: CRISTÓBAL FERNÁNDEZ.
