OPINIÓ
Així ens sentim en aquest moment fosc de la història, novament amb una guerra bàrbara a la cantonada, la gana que aguaita pobles sencers, i l’amenaça de l’apocalipsi nuclear: amb una sensació d’allò més difusa d’alarma i impotència, segons l’expressió de la bielorussa Svetlana Aleksievitx, premi Nobel 2015, autora, entre d’altres, del llibre “La guerra no té rostre de dona”. Llavors, on trobar una sortida?
Els llibres de Svetlana Aleksievitx, no són novel·les a l’aigua de roses que ja t’oblides de tancar-les, sinó panoràmiques sobre l’ànima humana, d’una amplitud i profunditat tals que en llegir-los i rellegir-los et segueixen revelant més matisos. No de casualitat han estat traduïts a més de 20 idiomes, (un també al xinès), però com que van se fustigats a la seva pàtria, la Bielorússia de Lukaixenko, l’escriptora va haver d’exiliar-se a Berlín.
El seu talent es revela en una peculiar barreja de periodisme i literatura, que recull les petites històries de persones comunes al remolí dels grans esdeveniments històrics, com la Segona Guerra Mundial, el desastre de Txernòbil, la guerra de l’Afganistan, l’enfonsament de la URSS. Històries de víctimes o botxins, camperols o generals, creuades per creences i prejudicis, èxits i decepcions, que mereixen no desaparèixer en la pols de la història. Ja que tothom, botxins i víctimes, de diferents opinions i punts de vista, tenen centelleigs d’humanitat.
Em vaig preguntar com explica i viu, aquesta gran escriptora, l’actual conflicte que estripa tres pàtries que d’alguna manera en són part: Ucraïna, on va néixer, de mare ucraïnesa, Bielorússia, on va créixer (un país amic d’Ucraïna, però ara ple de tropes russes), i Rússia, la seva pàtria cultural, que va recórrer de llarg a llarg, gravant centenars de cassettes de testimonis. La resposta la podem trobar en el discurs que va fer en rebre el Nobel, i en algunes sengles entrevistes en alguns mitjans de diversos països (entre les més interessants, una a You Tube, al programa “Hi ha vida a Dimarts”, en espanyol). El que segueix recull algunes de les seves afirmacions.
foto wikipedia.org
Explica l’autora que al petit poble de Bielorússia, on els seus pares eren mestres, la nena Svetlana va créixer en una casa plena de llibres, però ella preferia escoltar els relats plens d’aventures de les àvies que havien viscut la guerra. Milions de russos i una XXX dels bielorussos s’havien sacrificat per alliberar la seva pàtria i Europa del nazisme. Entre elles també hi havia les noies allistades als 16 anys a l’exèrcit quan els alemanys s’acostaven a Moscou. Però tenien una percepció diferent de la guerra, observava la nena. “Mentre l’home és un ostatge de la guerra, com a soldat que ha d’estar sempre disposat a matar i morir (som un poble que o està en guerra o s’està preparant a la guerra), per a les dones era molt clar que també a la guerra, guerra legítima, de defensa de la pàtria, s’assassinava”. També la mirada de les dones era diferent. “Una infermera podia agafar detalls de com canviava el color de la sang de qui estava morint, o l’expressió de sorpresa que quedava enregistrada a la cara dels joves morts. En el relat de les dones, sempre hi havia compassió, fins i tot cap als enemics”.
Aleshores, per què segueix tanta mort? Per què tanta necessitat de tenir o crear enemics? Es preguntava la nena, i seguim preguntant-nos avui.
“Odi i venjança són sentiments antics”, raona Aleksievitx, “però s’hi pot sobreposar, i al segle XXI tenim mitjans més refinats per fer-ho, a la diplomàcia”. En canvi, ens trobem novament amb una guerra al cor d’Europa, evitable i no evitada, com totes les guerres, i cada vegada més bàrbara, com totes les guerres, amb la seqüela de violacions, massacres, pillatges. Amb milions de dones i nens ucraïnesos pròfugs a l’estranger, homes i també dones lluitant amb armes. I per altra banda milers de nois russos morint, acabant en cendres en crematoris provisionals, o deixats per terra podrint-se, sense avisar les famílies. Mentrestant, en interceptacions telefòniques de trucades entre els soldats russos i les seves famílies, es pot conèixer quins artefactes elèctrics els demanen robar de les cases ucraïneses, per ser transportats en camions Kamaz a Bielorússia, i pel correu local, a Rússia. Són convidats també a treure el metall de plata als morts. On és el país que la fascinava per la seva cultura?
A través de la varietat dels testimonis, nostàlgics o crítics, recollits per Aleksievitx a “La fi de l’homo sovieticus”, sobre la caiguda de l’URSS, podem entendre una mica més com la nova Rússia va poder arribar a aquesta tràgica “operació especial” contra Ucraïna.
“Vam perdre una gran oportunitat, afirma l’escriptora, als noranta, quan es va fer la pregunta, quin país volem esdevenir? Un de fort, o un on es viu decentment?, com per exemple els països escandinaus. Rússia tenia tots els recursos per fer-ho, però ens vam veure submergits en un capitalisme agressiu, a l’estil Los Angeles anys 30. Ara hi ha un grup d’oligarques riquissims, i una població que amb prou feines aconsegueix sobreviure fora de Moscou. Però bombardegem la gent germana d’Ucraïna, o la de Síria… Tots els diners dels anys grossos van ser utilitzats per a la propaganda i l’exèrcit…. La gent es va quedar plena de rancúnia i desorientada, però Putin va aconseguir canalitzar aquests sentiments contra Europa i els Estats Units, martellant la idea que Rússia era com una fortalesa assetjada per enemics que la menyspreaven. I en això capta el sentir dels russos de perifèria, que no toleressin humiliacions. Segons els sondejos, el 60% de la població dóna suport ara a la guerra, i són els que veuen només televisió, i poden llegir, després del tancament dels mitjans independents, només la Novaya Gazeta. Hi ha una cosa que es va quedar de l’època soviètica, i és la mentida, fins i tot sense els gulag a Sibèria”.
De fet, es pot reformular la història d’Ucraïna a ús i consum de la grandesa russa, com va fer Putin en el discurs del 24 de febrer, o a l’atac del patriarca ortodox Kirill, (el també bilionari, i ex col·lega de Putin en el KGB) contra la suposada decadència moral d’Europa, per donar suport als gais. Per això per a Kirill la guerra contra Occident es torna d’ordre metafísic, una guerra santa del Bé contra el Mal. I bon retorn per a tots i tptes a l’Edat Mitjana. “La història de Rússia no va endavant, sinó en cercles”, comenta l’escriptora. Ara hem tornat a un “deja vu”, un temps ja viscut, un temps de segona mà.”
“…Als noranta cridàvem “Llibertat”!, continua explicant Aleksievitx, “però no sabíem com construir-la, és un procés que no s’improvisa d’un dia a l’altre. Així com, anteriorment, no va ser fàcil fer la utopia de justícia que era el comunisme. Com va expressar un col·lega de Lenin el 1917, un país no podia passar del feudalisme al comunisme en poc temps, sense un bany de sang. I així va ser. Aquí no hi va haver Il·lustració”. Com va escriure Vassily Grossman, autor de l’obra mestra Vida i destí, que no va aconseguir veure publicada durant la seva vida per problemes amb el KGB, Rússia té mil anys d’història, ni un de llibertat.
Malauradament, també Occident, els Estats Units i els seus aliats, als fatídics noranta han perdut una gran oportunitat, podríem respondre a l’escriptora. Quan, davant de la dissolució del Pacte de Varsòvia, s’hauria pogut accelerar el desarmament nuclear i arribar a una relació més col·laborativa entre països. En canvi, no es va mantenir la promesa de no ampliar l’OTAN a l’Est, s’han fet guerres sota falsos pretextos, com a Iraq, Líbia, Balcans, s’han sancionat les violacions de drets humans de l’Iran tolerant, alhora, les d’Israel o d’Aràbia Saudita, s’ha ignorat els desitjos de pau de milions de persones que han baixat als carrers contra les guerres, i s’ha perseguit un periodista valent com Julián Assange, que havia destapat amb Wikileaks, “els nostres” propis horrors. Doncs, com afirma Aleksievitx, les coses mai no són blanc i negre. Per això a tots els poders els costa fer referèndum per redefinir confins, o preguntar als pobles si prefereixen més escoles i hospitals o més coets.
“Sóc pacifista. S’han de matar les idees dolentes, no la gent, les dones ho saben més”, afirma l’escriptora. “Els veritables enemics són el fanatisme, el mal disfressat també a l’àtom pacífic, però perillós (veure Chernobyl, Fukushima). Dins de 100 anys, parlant de nosaltres, la humanitat del segle XXI, ens definirà com a bàrbars.”
Rússia no és només Putin, per cert. A part de les 15.000 persones arrestades al començament de la guerra per protestes, a part de l’àvia de 90 anys, veterana de la Segona Guerra Mundial, allunyada d’una plaça de Moscou amb el rètol de pau, avui a molts llocs es veuen cintes verdes per la pau penjades a pals de la llum, o al braç d’una estàtua. O figuretes de plastilina, tela, o argila amb lletres de NO WAR, (malenkij piket), escampades en llocs públics, probablement realitzades per mans femenines: una desesperada i creativa forma de protesta, contra tan inútil vessament de sang. Per això, “ara ens sentim com papallones al ciment, ja que els sistemes autoritaris fan dels individus una massa compacta de la qual és difícil sortir”, afirma l’escriptora. I això, no només passa en els sistemes autoritaris, sinó també en les democràcies encotillades en què vivim, on molts diaris i bancs estan relacionats amb les indústries d’armes, podríem afegir.
Quin rol tenen, doncs, els periodistes i escriptors? Pregunten a Aleksievitx.
“S’han escrit milions de llibres i segueixen les guerres. Però alguna cosa es pot fer i s’ha de fer”, respon. “En primer lloc, perseguir l’honestedat en la informació. Fugir de la banalitat en la comunicació social, cercar la profunditat i l’essència de les coses. Tots tenim una missió, donar suport a l’amor, a allò humà. Porteu una espelma d’amor. No sempre triomfa, però continua donant llum a la foscor”.
