Entrevistem a la presidenta de la ONG sud-africana fundada l’any 2001 ‘Gender Links for Equality and Justice’ (GL), Colleen Lowe Morna, per parlar de la Primera Assemblea General de l’Aliança Global de Gènere i Mitjans de Comunicació (GAMAG), celebrada aquest passat mes de desembre a Ginebra, Suïssa.
L’any passat, només a Espanya, 57 dones van ser assassinades ens crims de violència masclista. El ‘sostre de vidre’, la conciliació familiar i la violència de gènere s’han convertit en termes quotidians als mitjans. Però, quina representativitat tenen les dones en els continguts que es publiquen? Com estan representades? Des de fa dos anys, la UNESCO impulsa una aliança global de mitjans i gènere per tal d’enfortir la cooperació internacional i reforçar els vincles entre tots aquells que treballen globalment per impulsar un canvi de paradigma.
Una de les entitats que lluita perquè hi hagi més igualtat en els continguts és l’aliança Global de Mitjans i gènere. En la seva primera Assemblea General que han fet a Ginebra, l’Aliança ha establert com a objectiu prioritari enfortir les bases i treballar conjuntament amb les xarxes, entitats i associacions que lluiten sobre el terreny per a que la igualtat de gènere sigui una realitat, també en l’àmbit de la comunicació. La presidenta de Gender Links, Colleen Lowe Morna, ens rep entre reunió i reunió per a parlar de les llums i ombres d’aquesta primera assemblea.
Colleen Lowe Morna amb Teresa Carreras de La Independen a la reunió de GAMAG al desembre.
Colleen Lowe, vostè és un dels màxims referents en la lluita per a la representació femenina als mitjans. Quina és la seva valoració de la primera Assemblea General de l’Aliança Global de Gènere i Mitjans de Comunicació (UNESCO) que acaba de tenir lloc a Ginebra?
L’assemblea ha reunit unes dues-centes organitzacions de tot el món, i parlem d’entitats que realment pensen que és moment d’actuar contra la poca representació de les dones als mitjans. Son uns números que ens donen força, així com el fet que es tracti d’organitzacions que no compten amb un gran finançament. Tenim els números i un missatge molt potent: som un moviment real, un moviment per un canvi real en els grans mitjans de comunicació.
S’està formant una Xarxa europea. Què pot aportar aquesta a la lluita actual?
Cada xarxa ha de ser mirada des del seu context específic. Per entendre-ho, tirem enrere una mica: els mitjans no deixen de ser un negoci d’audiències i consumidors (hi ha mitjans privats, públics, espectadors de tots tipus, lectors de totes les esferes…). Parlem d’un negoci. Però, precisament per això, a vegades oblidem que les audiències som increïblement poderoses, i poden crear i forçar el canvi. El que necessitem ara és un activisme dels consumidors. Les dones som més del 50% de la població de tot el món. I si no estem contentes amb la forma amb la que els mitjans ens representen, tenim el poder de canviar-ho. Nomes farem que els editors ens escoltin si fem servir el nostre poder com a consumidors, i Europa és un gran lloc per a començar amb aquesta actitud.
Fa vint anys de la Conferència Mundials sobre la Dona (Beijing, 1995). Aquell va ser un important punt d’inflexió en l’agenda mundial per a la igualtat, ja que va establir un seguit d’objectius que buscaven potenciar el progrés de les dones i reforçar la seva representativitat. Lamentablement, s’ha avançat poc. Les grans organitzacions han de treballar més amb les entitats més petites, les que treballen sobre el terreny, per a aconseguir assolir aquests grans objectius que es marquen en les conferències internacionals i cimeres?
Crec que qualsevol canvi social important no passa mai de la nit el dia. Quan parlem de canvis així, aquests s’han de mirar a través de generacions. Però si ens fixem en els canvis positius, veurem que hi ha avui moltes més dones en posicions molt més visibles als mitjans de comunicació. Si mires els canals globals, es veuen més reporteres, més dones corresponsals de guerra, etc. Definitivament, hi ha hagut moviment en la quota de representació femenina als mitjans. El que no ha passat és que no hi ha hagut un canvi de paradigma en el contingut, en les noticies, en el que definim com a interessant per al públic. Mirant el punt de vista més humà, veiem que, quan es representa per exemple un conflicte bèl·lic, no hi ha el punt de vista de les dones, no se les representa, no s’explica la seva situació.
La Global Media Monitor ha publicat el seu informe complet sobre el tema i, en el seu esborrany preliminar, ja indica que la representació femenina és avui del 24%. És a dir, que un 52% de la població està representada en un 24% als mitjans. I aquest no deixa de ser un indicador molt potent de com estan les dones dins la societat. Ens movem poc a poc. Ara bé, per exemple, si mirem el moment en el que es va celebrar la conferència de la Xina al 1995, parlàvem d’un 17% de representativitat.
Ens movem a poc a poc, però ens movem. I no oblidem que aquests números estan condicionats per a molts altres factors. A on estan les dones a la política? Si no hi ha dones en les altes esferes, no pots esperar que estiguin representades als mitjans. Si no tens dones en grans consells d’administració o portant grans corporacions, tindràs la sensació que també falten als mitjans. El que passa als mitjans no és independent del que passa a la societat, és una mostra. I què significa això? Que hem de treballar més per a anar a l’arrel del problema i doblar els nostres esforços en millorar la igualtat de gènere, a tots els nivells.
Als mitjans hi ha cada vegada més dones com a reporteres, corresponsals… Però quina és la imatge que es dona d’aquestes dones, creu que és igualitària?
Quan parlem de mitjans hem d’acotar què son els mitjans. Avui en dia també han entrat a escena les xarxes socials, que actuen com a mitjans. I sabem, per exemple, que hi ha molts més homes que dones a les xarxes. Ells hi tenen més accés, i son espais nous que es poden utilitzar de formes molt denigrants cap a la dona. Es com una nova guerra, si se’m permet l’expressió. Així que les i els activistes també hem d’entrar aquí… I és un camp molt difícil, perquè hi ha molta publicitat, per exemple, que converteix a la dona en un objecte. I en aquesta batalla, hi ha molts, moltíssims, interessos econòmics.
En termes de mitjans de masses, el missatge que vam extreure de Beijing als anys noranta era molt revelador: molts editors ni creien que hi hagués un problema. Tenien tant assimilat el patriarcat (cultural i socialment parlant), que els molt era difícil, molts no creien ni que hi hagués alguna cosa a resoldre. Ara el missatge ha canviat i és alt i fort: hem d’ aconseguir que més dones estiguin als llocs de responsabilitat dels mitjans, que tinguin poder en la presa de decisions, i començar a canviar l’agenda global.
Quina feina es fa a Sud-Àfrica, un país tant marcat pel patriarcat?
A Sud-Àfrica hem decidit que no hi dreceres, tenim una constitució molt potent que garanteix la igualtat de gènere i la fem servir com a guia. No podem tenir sense visibilitat als mitjans a la meitat de la població. Però estem treballant per a poder monitoritzar audiències i tenir un control, i fem seminaris per a convertir el tema en quelcom divertit, i despertar així cada vegada més consciències. Estem molt contents d’anunciar que, a Sud-Àfrica, a on teníem als anys noranta una quota del 19% de representació femenina als mitjans, estem avui entorn al 30%. L’estratègia funciona, però s’ha de ser perseverant i has de creure que el canvi és possible.
