El passat dijous dia 24 es va fer la presentació del darrer llibre de poemes de Cèlia Sànchez-Mústich, On no sabem, al Cafè Salambó de Barcelona.
El recull poètic, que va rebre el guardó Vicent Andrés Estellés als darrers Premis Octubre, convocats a València i organitzats per l’editorial Tres i Quatre, editorial del llibre que ens ocupa, va estar presentat per l’escriptor i crític Pere Ballart.
Ell mateix va definir l’obra de l’autora establerta a Sitges com a “poesia lírica i genuïna” i que aquesta utilitza “allò més gran i allò més petit” per explicar una poesia que busca respostes i que es mou en àmbits familiars una mica desenfocats “on utilitza” fets quotidians per aprofundir en l’espai desconegut que aprofita el títol del poemari On no sabem. “Aquest és un món desconegut com el dels sentiments i l’anècdota és l’eina per ingressar dintre del desconegut”, va dir Ballart en la presentació.
El traductor François-Michel Durazzo, que per primera vegada va utilitzar la llengua catalana per expressar-se en públic com a regal per a l’autora, va començar explicant que per a ell, traduir vol dir arribar i endinsar-se a l’obra, que espera trobar-se amb allò que no s’espera i que és propi del món de cada autora o autor que tradueix.
A més, va definir l’obra poètica de Cèlia Sànchez-Mústich com un món interessantíssim on hi ha dos pols oposats: l’autoreferencial, on hi consten fets biogràfics des d’on parteix l’autora en alguns casos per crear, i el referencial, on es diu poèticament allò que es podria dir directament. Es tracta d’un món, una obra “per rescatar l’essència poètica de l’essència humana. La creació d’un somni, encertar amb la pista d’aterratge, el lloc de l’altre, que és proper i enigmàtic. Al darrere de la màscara, què oferim? Cal obrir portes i finestres a la creació del somni”.
L’acte de presentació del recull On no sabem va ser un acte sobretot presidit per l’amistat, la calidesa i estimació que aquest sentiment comporta, tant per part de l’escriptora com pel seu poder de convocatòria que va omplir d’amics el pis de dalt del Cafè Salambó, els quals volien estar amb ella compartint un moment únic, en un escenari que acompanyava perfectament, amb la seva llum tènue i el recolliment una mica condicionat per l’espai com també, per les ganes de parlar de Cèlia Sànchez-Mústich i altres amics comuns allà reunits.
També es va crear un espai obert a la paraula per conèixer més l’autora i la seva obra. Aquell va ser un moment on tothom va elogiar l’escriptora, un món on destacaven els fets quotidians i les narracions màgiques, molt ben adjectivades i ple d’idees profundes amb aquesta senzillesa que suggereix el món interior de l’autora que vol expressar mitjançant la poesia.
Es tracta d’un món idoni per escoltar els seus poemes, tant sentits per la seva pròpia veu, com es va poder escoltar al final de l’acte acompanyats a continuació de la traducció al francès, feta i llegida per François-Michel Durazzo, com pel torn de lectures fet per amics de l’autora. Uns amics que per ells mateixos ja són un referent ens seus camps d’acció respectius:
1) Joan Duran
Filtracions
On podràs ballar com sempre
2) Montserrat Rodés
Dolor adormit
Retall
3) Martí Ribas
Nom incert
Corba tancada
4) Lluïsa Mallol
Rèpliques
Alarma
5) Miquel de Palol
Conflicte més enllà
Enveja
6) Marina Rossell
Doblecs
No m’hauria de fer por
7) Anna Aguilar-Amat
Laca roja
El sentit
Entre poema i poema vam poder gaudir de peces provinents de la música tradicional interpretades per Francesc Marimón a l’acordió diatònic, i de Marcel Marimón a la guitarra. Per acabar aquest article, un breu tast de l’obra de Cèlia Sàncez-Mústich: “Avui, el dolor és com un nen/ quan fa massa temps que no se’l sent”.