“L’asil pot salvar la vida de les persones refugiades, però un seguiment personalitzat durant el trànsit entre el país d’origen i el d’acollida i durant el procés d’inserció és clau sobretot per als grups de persones que pateixen una doble discriminació com les dones i menors”.
Aquesta fou una de les reflexions de la presentació de la iniciativa de CCAR i SICAR Cat per reclamar la protecció de les dones refugiades.
“Em dic Suleika Ismail, tinc 50 anys i sóc refugiada de Somàlia des de fa 10 anys. Abans de la guerra la meva vida era normal, treballava a un col•legi de primària com a professora d’anglès. Però amb la caiguda presidencial tot va canviar, no hi havia pau, era por i mort tots els dies”.
Al 2003 Suleika va començar a veure una possible sortida a tot aquest terror marxant del seu país. Va ser al 2004 quan, primer, van marxar els seus dos fills més grans -encara menors d’edat- perquè Suleika tenia por que fossin reclutats forçosament per un grup armat. Els va deixar en mans d’un conductor de camió i així van viatjar fins a Kènia, mentre ella esperava amb els seus fills més petits de quatre, sis i vuit anys.
Tal i com la seva mare els hi havia demanat, els nens van anar directament a ACNUR a demanar protecció i asil a Espanya, país de residència de la seva tieta. Un cop ho van aconseguir va ser el torn de Suleika, qui va viatjar fins a la frontera de Somàlia amb els seus tres fills on hi havia el camp de refugiats. Des d’allà va demanar asil i, amb la seva germana que havia viatjat des d’Espanya per ajudar-la, va poder sortir del país.
Aquestes són les seves paraules, quan avui encara hi reflexiona: “Això em va salvar la vida. Si m’arriben a negar l’asil hauria d’haver tornat a Somàlia i potser avui no estaria viva per parlar”.
Aquesta és la narració de la història de la refugiada Suleika Ismail, la qual vam tenir oportunitat d’escoltar gràcies a la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat -CCAR- i de SICAR Cat. Una narració amb la que les associacions volien mostrar la importància del dret a l’asil i reclamar la protecció internacional de les dones refugiades.
D’esquerra a dreta Rosa Cedón (Sicar.cat) i Pascale Coissard (CCAR)
Rosa Cendón, coordinadora de l’Àrea de Sensibilització i Incidència a SICAR, recordava que dins del grup de persones refugiades hi ha un segment subjecte a una doble discriminació per causes de gènere que poden acabar patint situacions com: “violència sexual, matrimonis forçats, mutilació genital femenina, crims d’honor o ser víctimes del tràfic d’éssers humans amb fins d’explotació”. Unes situacions de violència que no abandonen amb el país d’origen, sinó que les persegueix durant el trànsit i, fins i tot, en el mateix país d’acollida.
Un dels casos que més preocupa a aquestes organitzacions és el de les menors. Tal i com apunta Pascale Coissard, responsable d’Incidència i Comunicació de CCAR, les nenes es troben moltes vegades que han de patir matrimoni forçat infantil i fa referència a un informe dut a terme a Jordània de l’organització Save the Children on els resultats descobreixen que, entre els refugiats sirians, 1 de cada 4 matrimonis es dóna entre una menor de 18 anys i un home adult. Continua dient que moltes vegades, aquesta violació dels DDHH, referint-se al matrimoni infantil, s’utilitza per protegir d’altres violacions dels DDHH a les pròpies nenes, com poden ser: agressions sexuals dins dels campaments, pobresa extrema de la família, esclavitud, etc. Però el rerefons real és que aquesta situació que pateixen les nenes les porta a un aïllament que dificultarà la denúncia de violència domèstica i violència sexual, “perquè el sexe amb infants es considerat una flagrant violació dels Drets Humans” ens recorda Coissard.
Per altre banda, Rosa Cendón, des del punt de vista de SICAR -organització que tracta amb víctimes de tràfic d’éssers humans des de l’any 2002- remarca que un altre dels problemes més greus és el fet de que aquest escenari de crisi humanitària crida l’atenció de les xarxes criminals. A més a més, recalca que aquestes xarxes criminals no són únicament les que faciliten l’accés de persones refugiades per punts no habilitats -una imatge única que s’ha anat estenen a través de les informacions dels mitjans de comunicació i a través del reclam de vies segures pels refugiats por part de organitzacions -; sinó que “també operen altres xarxes criminals que són les de tràfic d’éssers humans per la seva explotació”, i afegeix que moltes vegades “també ho fan per punts habilitats”.
Rosa Cendón destacva que, des de SICAR, tenen 18 casos documentats -des del juliol de 2013- de dones sol•licitants d’asil on s’han pogut veure indicis de que anaven a ser traficades o havien estat traficades durant el trànsit. Aquests 18 casos es van donar al mateix l’aeroport del Prat.
A més a més, fa una crítica al mecanisme d’acollida per les persones refugiades previst per la Generalitat de Catalunya, el qual no va comptat amb la presència d’associacions especialitzades en la defensa dels drets de les dones, com l’Institut Català de les Dones. També critica la falta de pro-activitat d’institucions com la DGAIA, entenent que dins del conjunt de refugiats que arriben i han d’arribar a casa nostra hi han uns i unes menors que necessiten especial atenció.
Aquesta falta de comprensió del grup de refugiats com a grup de persones heterogènies amb diferents necessitats és, en part, segons Rosa Cendón, la que està provocant aquests filtres que acaben aprofitant les xarxes criminals per explotar a aquestes persones.
És bàsic entendre que aquesta situació també l’estem vivint a “casa nostra”, tal i com explica Cendón, perquè en tot moment parlem de la situació a fora mentre cada dia arriben dones, nenes, nens i homes demanant protecció internacional per diferents motius de persecució recollits a la Convenció de Ginebra.
Pascale Coissard destaca algunes dades com que la majoria de persones sol•licitants d’asil a l’Estat Espanyol provenen de Síria i d’Ucraïna -a Catalunya, actualment, les sol•licituds es formulen sobretot, des d’Ucraïna-. “Com veiem en els números de la protecció internacional del 2015 a tota Espanya, hi ha un augment del 160% respecte al 2014 i això és degut, principalment, a l’entrada de persones migrants per Ceuta i Melilla, encara que no són els únics punts d’accés, ja que també es donen en aeroports” -I continua Coissard, fent referència a que sempre hi ha hagut, hi ha i hi haurà refugiats: “De vegades ens truquen justament els mitjans de comunicació preguntant què fem mentre no hi ha refugiats. Nosaltres què fem? Obrim places d’acollida, treballem amb aquestes persones… hem vist un augment des del 2012 que hi havien 2.500 sol•licituds d’asil a Espanya, al 2013 quan ja gairebé eren 3.500, 2014 amb 5.600 sol•licituds d’asil i ara -2015- quan ja estem a 14.600”.
A tots aquests augments, Espanya ha respost mantenint l’acceptació d’1% de les sol•licituds a la Unió Europea.
“Tancar així les fronteres perquè morin a fora, jo crec que és cruel. Crec que el món pot obrir les portes perquè aquestes persones tinguin una vida, una casa… Jo li demano al món que obri les portes i el cor per a ells. Perquè si han sortit corrent per alguna cosa serà, ha de ser un problema molt gros el que et treu de casa teva. I per sortir i passar tant de perill al mar has de fugir d’alguna cosa que et fa molta por”. La reflexió d’una refugiada, la Suleika Ismail.
