Per Anna Maria Batalla Solà
Sóc filla de presos polítics de la Guerra Civil. Vaig néixer i viure 27 anys en la dictadura Franquista. El tema de la presó i la repressió sempre han estat presents a la meva vida. Els meus pares mai em van amagar el seu passat, en parlaven amb naturalitat, fins al punt de creure, quan era petita, que era normal que la gent hagués estat als camps de concentració o a les presons.
La meva mare, Anna Solà Sardans (Manresa, 1918-2004) va ser educada en els valors de l’escola racionalista, va estudiar comerç, secretariat i francès, era una gran lectora i com a afició, era esperantista i fotògrafa, escrivia poesia i tocava el piano. El 1937 treballava de taquimecanògrafa a la Delegació d’Economia i Transport de la Generalitat a Manresa. Va ser secretària de Josep Rucosa Vila que va implantar el PSUC en aquella ciutat, partit en el qual ella va estar afiliada i també al sindicat UGT.
Les vicissituts de la Guerra Civil, la van portar a l’activisme polític-social. Va esdevenir secretària de propaganda de la Unió de Dones Antifeixistes i sots-secretària del Comitè Jurídic del Socors Roig de la Setena Vegueria. Va col·laborar amb les grans liders del moment, Dolors Piera, Enriqueta Gallinant, Gavina Viana, etc.
Des de les pàgines del diari «El dia» i «UGT» va animar les dones de la reraguarda a treballar per ajudar els ferits, refugiats, colònies d’infants, va parlar per la ràdio i segons la historiadora Conxita Parcerisas, va ser la dona que més va escriure a la premsa del Bages en temps de guerra. (Anna Solà Sardans és la única persona identificada en 5 fotografies que Francesc Boix va fer a Manresa l’any 1938).
Al final de la Guerra va ser denunciada i empresonada, els seus pares i la seva germana van ser desnonats de casa seva, llurs bens requisats i el pare expulsat de la seva feina d’empleat a l’Ajuntament.
Anna Solà va ser internada a la presó de Manresa i més tard a la presó de les Corts de Barcelona. El 29 de maig de 1939 va ser jutjada en Consell de Guerra Sumaríssim juntament amb 18 persones més. El fiscal li va demanar la «Pena de muerte» per un delicte de “Adhesión a la rebelión con agravantes” i per ser «Activa propagandista roja separatista». La sentència no va ser definitiva, però va passar 15 dies pensant que, una matinada qualsevol, podria ser incluïda en alguna de les «sacas» que hi havia en aquell període.
Finalment, gràcies a l’esforç dels seus pares i d’un advocat, que va acceptar (a canvi de 15.000 ptes.) fer-se càrrec del seu cas, van trobar avals i testimonis favorables i la pena li va ser commutada per 20 anys i 1 dia de presó.
La Presó de les Corts era un antic convent, on les dones i llurs fills malvivien amuntegats, passant gana, fred, malalties i tot tipus de vexacions. Les monges, anomenadas «Hijas de la Caridad» eren de l’ordre de St. Vicenç de Paul i exercien de guardianes i, juntament amb el capellà, maltractaven i coaccionaven les preses, amb l’amenaça de deixar-les sense menjar si es negaven a batejar llurs fills o si no anaven a missa. La majoria de preses eren atees o anticlericals i es va donar algun cas, com el de Matilde Landa, a la
presó de Palma, que va preferir suïcidar-se abans de cedir al xantatge.
En mig de tanta desesperació, va ocórrer un fet que va portar una mica de llum a la vida d’ Anna Solà: Per mediació d’una companya que tenia el marit a la Model, va iniciar una correspondència amb Josep Batalla Salvat, tinent de l’exèrcit republicà ex presoner dels Camps de Argelers i Ordunya i de les presons de Valls, Reus i Tarragona, i que en aquell moment complia condemna de cadena perpètua a la Model (conmutada després a 30 anys).
L’advocat de la meva mare va aconseguir que pogués redimir la pena pel treball i va ser enviada a les oficines de la presó, on va treballar sota les ordres de La oficiala doña Magdalena Larrondo i El director D. Ángel López Sáez, que va quedar tant content de la seva capacitat organitzativa i de que fos capaç de comunicar-se en francès amb les preses extrangeres que, quan va sortir en llibertat condicional, li va entregar un sobre tancat amb referències perquè pogués trobar una feina segura. Com és lògic, el va obrir i va veure que anava dirigit al Cap d’una Seu de Falange, el va estripar en mil bocins.
La tornada a Manresa va ser traumàtica, s’havia de presentar cada 15 dies a comissaria i allí les dones ex preses eren insultades i vexades i els homes colpejats. No va trobar cap feina del seu nivell, a més, havia de fer el Servei Social (s’hi va negar) per tant, va haver de subsistir cosint i tricotant a casa. Mentrestant va continuar la correspondència amistosa i més tard amorosa amb Josep Batalla i quan ell va obtenir l’indult, l’any 1946, es van casar.
A la nova Espanya de Franco, la condemna no acabava en sortir de la presó, als «rojos» els esperava la miseria, la marginació i l’ostracisme laboral. Els meus pares van tenir antecedents penals durant més de 25 anys. Malgrat tot, mai van renunciar a llurs ideals i me’ls van transmetre. Sóc filla única i mai vaig conèixer els meus àvis, morts per les penalitats de la post-guerra. Els amics de la presó ens visitaven i van ser la meva segona família. Elles: Roser Amorós, Isabel Picañol,Lluisa Xandri, Rosita Espinal, Josepa Plubins…Ells: Eduardo Inurrigarru, Agustí Murà, Albert Rovira, Salvador Marones, Josep
Rius… Mestres de vida i herois.
El meu pare va morir el 1984 i la meva mare el 2004, no van veure aprovada la llei de memòria històrica, no obstant la meva mare sempre em deia «Filla, conserva totes les proves i documents, que algun dia, tot sortirà a la llum».
El 2009 la historiadora Conxita Parcerisas Estruch de Manresa, en el curs d’una investigació va trobar una caixa, a les golfes de l’Ajuntament de Manresa, que contenia centenars de fitxes de presos del franquisme, li va cridar l’atenció la de la meva mare, una noia tan jove, amb una condemna tan greu. Va començar a estirar els fils i va reconstruir gairebé tota la història que va publicar al diari Regió 7. També es va posar en contacte amb l’historiador Fernando Hernández Holgado de Madrid, investigador de les presons femenines. Després em va trobar a mi i, a partir d’aquell moment, es va fer realitat la premonició de la meva mare.
El 2018 el Consell Municipal de Manresa, en el marc del projecte de feminització del nomenclàtor, va acordar proposar la candidatura d’Anna Solà Sardans per un nou carrer.
El passat mes d’agost de 2024, es va obrir un procés participatiu, amb 6 candidates, per donar nom a dues noves places situades al barri de la Carretera de Santpedor. El 12 de novembre, després de l’escrutini dels vots, Anna Solà Sardans va ser una de les elegides. També el Centre Cívic del barri de les Corts de Barcelona ha volgut homenatjar les dones republicanes, pintant un mural amb els rostres i els lemes de distingides lluitadores, entre les quals Anna Solà Sardans.
Sé que estem avançant, però la nostra llei de memòria històrica només té 17 anys i ens falta molt per fer, per tant, mentre pugui seguiré lluitant per donar visibilitat als meus pares i a tots els companys oblidats, fent públiques llurs històries i desitjant que llurs exemple i valors incideixin en les noves generacions per aconseguir un país més just, més lliure i democràtic.
Anna Batalla recollint la Medalla d’Honor de la Ciutat de l’ Ajuntament de Barcelona
*Anna Maria Batalla Solà és professora de música, activista de la memòria històrica i viquipedista
