OPINIÓ
I, és clar, si canvia el món també canviarà la llengua en un procés de retroalimentació. En qualsevol cas, si s’accepta que la llengua pot canviar si canvia el món vol dir que la llengua pot ser modificada.
Ja no importa tant què és primer, si l’ou o la gallina. A mi em sembla que és un procés que es manifesta conjuntament. I pensar que això pot ser així, que la llengua es pot canviar, ens fa pensar que la ment dels humans és d’una plasticitat extraordinària. La humanitat és feta d’adaptació, canvi, transformació, adequació… És plena de confrontacions entre els grups socials i biològics (per raó de gènere, d’edat i grups ètnics…) en un afany de domini. Des d’un punt de vista de justícia social cal cercar solucions d’equilibri que no signifiquin la dominància d’un grup sobre l’altre. D’altra banda, la ciència ens ha demostrat que en les situacions de cooperació entre grups (quan els grups cooperen) és quan la humanitat avança més i millor en termes de benestar del conjunt de la societat.
Fa pocs dies vaig conèixer el bloc de l’enginyer i professor Albert Corominas. El seu últim escrit s’intitula «Sobre les argúcies en defensa del llenguatge exclusiu». Entreu al seu bloc i no us perdeu la lectura d’aquest article. Tot queda d’allò més argumentat, concís i clarificador.
«Aquí m’he permès —ens diu— la llicència de denominar llenguatge exclusiu el que no és inclusiu. El llenguatge exclusiu és el que s’ajusta als usos tradicionals i que, segons l’opinió de les persones que el defensen, no implica cap discriminació per raó de sexe o de gènere, atès que el gènere gramatical masculí és no marcat, és a dir, que en plural es refereix a totes les persones que componen el col·lectiu corresponent i que, per tant, evita la duplicació (com ara companyes i companys, amics i amigues, senyores i senyors…) en benefici de l’estil i de l’economia lingüística.»
La magnífica incursió del professor Corominas en el llenguatge exclusiu per contraposició al llenguatge inclusiu ha estat motivat, com crec que l’autor ens ho explicita, per la revifada d’aquest tema arran de la nova publicació de Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou (Eumo Editorial, 2021) i de les entrevistes que la seva editora, la insigne lingüista Carme Junyent, ha concedit a diversos mitjans de comunicació, com ara El País i La Vanguardia.
Permeteu-me que acompanyi l’escrit de l’autor amb uns pensaments sobre el tema que ens ocupa; remarques que crec que puc fer com a psicòloga social. Hi entraré a sac (disculpeu l’expressió, si és que us sembla massa col·loquial).
La humanitat és feta de pensament, la vida social és percepció, és ideologia, és construïda amb valors que prescriuen normes i aquestes prescriuen comportaments. I els comportaments (entre els quals hi ha els comportaments verbals, l’ús del llenguatge en les expressions de les diferents llengües) configuren i determinen el pensament i viceversa. I tot això s’ha d’entendre per poder fer historiografia de la vida quotidiana; per poder copsar com es comunicaven i es comuniquen els éssers humans. Com mengen, com beuen, com es relacionen al llit. Com s’emocionen. Com parlen. Com usen la llengua parlada i escrita. Com configuren i construeixen les llengües amb les quals es comuniquen verbalment.
Aturem-nos un moment per veure’n un exemple. L’alfabetització il·lustra de manera eloqüent la discriminació social i per raó de gènere. Quan als segles XVI i XVII Espanya ja havia adquirit l’habilitat de llegir i escriure (determinats sectors socials, és clar) algunes persones doctes advertien dels perills que significava que les dones aprenguessin a escriure. Ai las, el perill consistia en el fet que si una dona sabia escriure podia posar-se en contacte amb altres persones sense que ho sabessin els seus pares o el marit. Naturalment, la majoria de les dones alfabetitzades a la infància eren membres de famílies nobles o d’alta posició social. Entre les classes baixes, l’analfabetisme era el més freqüent entre dones i homes. Però sempre va haver-hi, en qualsevol grup social, més homes que dones que eren capaços d’escriure, i això es va donar a Espanya des del segle XVI fins al segle XX. Però fins i tot entre els qui sabien escriure, no tothom escrivia de la mateixa manera. Els qui havien rebut una formació bàsica feien lletres grans i línies tortes, mentre que els qui tenien bona formació i escrivien sovint formaven traços àgils i ràpids. Però igual que sempre hi va haver, en qualsevol grup social, més homes que dones que eren capaços d’escriure, també s’observa una diferència entre com escrivien els homes i com escrivien les dones: els homes ho feien millor que les dones del mateix grup social. No només em refereixo a la grafia sinó a l’ortografia. I aquestes diferències entre homes i dones és evident que respon a diferències en l’educació, en les oportunitats i expectatives.
Vet aquí que les persones conformen grups, que uns grups en dominen uns altres, i que el grup social dels homes ha dominat secularment les dones i les criatures creant així, no només els propis espais de comunicació, sinó, i també, una llengua ben singularitzada que els garanteix autoestima i dominància at secula seculorum. Els grups dominants han construït i construeixen, han modelat i modelen, les llengües al seu arbitri i necessitats. Els refranys en són exemples evidents. I, per exemple, no té el mateix significat connotatiu bruixa que bruixot. D’aquestes diferències connotatives en trobaríem moltes. Estic parlant de llengua, estic parlant del codi que ens permet a les persones organitzar el nostre entorn, el món en el qual vivim per fer possible la comunicació. Rebem contínuament un nombre il·limitat de percepcions, les quals necessitem reduir per fer factible aquesta comunicació. La comunicació entre les persones, la qual passa pel sedàs dels valors de l’època, i que es basa en la manera d’entendre la vida social. La vida que ens rodeja i en la qual estem inserits. Per mitjà de la llengua classifiquem aquestes percepcions que ens arriben i els assignem una sèrie d’objectes i fenòmens, i així manegem la comunicació entre els éssers humans.
De manera que sí, les llengües, el seu ús, per mitjà, és clar, del llenguatge verbal, són plenes d’ideologia, dels valors que prevalen a la societat, valors que evolucionen i sotmeten altres valors tot i que, malauradament, no sempre en sentit igualitari. De manera que sí, la llengua i la manera com percebem el nostre entorn (sustentat per valors, estereotips i prejudicis) estan vinculades per mitjà d’una relació estreta i de retroalimentació. L’ús de la llengua afecta les percepcions de les persones i a l’inrevés, en un procés de feedback. Per què, si no, per exemple, procurem mantenir formes genuïnes catalanes, sobretot aquelles que més es diferencien lèxicament del castellà? Doncs, és clar, un lèxic més serrat, “més autèntic”, enforteix la llengua catalana; és un potentíssim element diferenciador que alimenta el sentiment identitari. Aixeca les percepcions d’autoestima grupal. I com més enarborades les percepcions d’autoestima grupal, més enfortirem i defensarem la llengua que ens defineix com a pertanyents d’un grup determinat. Per preservar la seva superioritat, els grups dominants (ergo, el grup masculí) utilitzen exactament les mateixes estratègies de diferenciació que utilitza, tal com he comentat i per posar un exemple, el grup identitari català. Només que en el primer cas són estratègies legítimes i en el cas dels gèneres masculí i femení (com el primer s’imposa sobre el segón) són discriminatòries.
Tal com trobarem explicat a l’article del professor Corominas, part de l’anàlisi i de la crítica que la lingüista Junyent fa del llenguatge inclusiu (jo en diria llengua inclusiva) es basa en les regles gramaticals normativitzades que considera immutables: el plural gramatical masculí s’ha construït com un plural gramatical no marcat (engloba tant el gènere masculí i femení) i això, diu la professora Junyent, és així i impossible de modificar. Ara bé, si diem que el plural gramatical «masculí» s’ha configurat com a plural gramatical «no marcat» vol dir que aquest prové del gènere «masculí» i que, per tant, és per mitjà del seu ús que s’ha configurat així. Vol significar això un indici més que la llengua no és immutable? Em sembla que sí. No ens alarma que englobi homes i dones? No ens remet això a considerar els estudis que demostren que els homes són el teló de fons en el qual es basa la societat sencera? No són suficient aquests coneixements basats en el rigor dels estudis realitzats perquè ens plantegem què hem de fer per oferir a les nenes i les dones les percepcions que puguin definir-les com a ens autònoms? Si ho fem, no us sembla que també estaríem posant «al seu lloc» les percepcions masculines de dominància que emanen d’aquests usos? Com és que les nenes i les dones no tenen els seus propis espais perceptius i cognitius ben definits, amb el que això significa d’autoestima i encoratjament en llurs rols socials amb tots els ets i uts? Si canvien els usos de la llengua (els comportaments verbals) canvien les percepcions dels grups, grups restrenyits per aquests usos i, de retruc, els seus comportaments socials. No ho dubteu.
No tinc solucions de com resoldre aquesta evident discriminació. Hem d’estudiar i analitzar molt bé com fer-ho. Ningú diu que sigui una escomesa fàcil. Però de cap manera puc acceptar que ningú digui que canviar la llengua no canvia el món i que se sentenciï lapidàriament com a «dictadura lingüística» la tasca d’intentar construir una llengua inclusiva, una llengua que treballi, amb tots els altres canvis i millores que s’han d’establir, per superar les diferències socials injustes entre els gèneres humans.
