En convocatòria de la XIDPICCAT i l’ADPC, 17 periodistes mantingueren el matí del 24 d’octubre d’enguany un debat sobre els reptes de les dones periodistes i del periodisme feminista, en motiu del recordatori de la mort de Montserrat Minobis el 2019.
Un cop escoltat un informe elaborat per Marta Macias i publicat en aquesta mateixa edició de La Independent “Apunts sobre la situació de les dones periodistes per al Cafè Conversa Montserrat Minobis”, les i els periodistes feren seves les paraules de la moderadora Elvira Altés, quan explicà que “davant d’algunes coses sempre penso en què diria la Minobis aquí? Perquè la Minobis era el julivert de totes les salses, era a tot arreu, tocava tants elements, conscienciava, estimulava…I ens falten persones d’aquestes, que tinguin aquesta energia i aquesta capacitat de connectar, de col·laborar, de fer de vehicle de tot això”.
Les reflexions i opinions exposades foren sobre: la lentitud dels canvis per la igualtat en la professió i en el periodisme; els problemes en els llocs de treball; l’estat de la perspectiva de gènere; la persisten necessitat de l’associacionisme i de les xarxes; el traspás i relleu generacional; la visibilitat i el reconeixement de les pioneres; la perspectiva de gènere als mitjans generalistes; el periodisme institucionalitzat i els nous formats de comunicació.
La insuportable lentitud dels canvis i problemes als llocs de treball
Si al 2010 es concloïa en l’Informe del GMMP que als mitjans hi havia només una tercera part de dones representades i actualment n’hi ha al voltant del 30%, vol dir que malgrat tots els esforços que es fan – i jo no soc especialment pessimista, opinà Altés- la cosa segueix perpetuant-se en aquesta proporció tan baixa. I afegí Juana Gallego que d’acord als informes encara faltaria un segle, o 75 anys, per a que hi hagués la variació significativa. L’últim estudi de 2020, mostra que manquen 25 anys com a mínim i al mateix ritme que ara per arribar a una certa qualitat en la representació i la presencia de les dones a les notícies.
Les i els periodistes estigueren d’acord en què l’assetjament, els estereotips, la davallada de sous, les poques sortides laborals, la manca de reconeixement i fins i tot la manca de credibilitat…són problemes molt greus des de fa molt de temps.
Pel que fa a la precarització de la professió, exposà Marta Corcoy que hi ha hagut un empitjorament de la situació, el 2008 van desaparèixer la relació de les periodistes que tenien uns sous entre 2.000 i 3.000 euros. Després es van generalitzar un sous al voltant de 1.000 euros havent de fer també treball de xarxes socials. O sigui que no hi ha una bona elaboració possible de les noticies i entrevistes, s’accepten talls regalats…Evidentment no es pot viure amb aquests sous i s’han de fer multitasques, ni tan sols les i els oficials de guàrdia tenen sous dignes. El periodisme en general s’ha convertit en un treball de 24 hores i sense temps per preparar-se, i la bretxa salarial de gènere continua existint hi afegiren les companyes.
La perspectiva de gènere
Considerà Gallego que parlar-ne actualment queda superat per una qüestió més important que és que ara ja no sabem què és la perspectiva de gènere. Hi ha hagut uns canvis tan brutals i tan forts sobre allò que consideràvem no només la perspectiva de gènere sinó fins i tot sobre la definició de dona. Això ha trastocat la informació, perquè ara mateix no sabem de què es parla quan es diu que farem un estudi, per exemple. Els conceptes que nosaltres utilitzàvem ja no són els mateixos o no tenen cap significat. Ara hauríem de començar a conceptualitzar o a definir que entenem per tal concepte perquè ja no representen el mateix per a nosaltres. Aquest és un dels reptes més grans que tenim com a dones i com a periodistes. En qualsevol informe que veieu de l’Organització Mundial de la Salut, de l’ONU, en qualsevol informe internacional que es faci ara mateix, d’entrada ja s’intenta obviar la paraula dones. Som éssers menstruants, som éssers gestants, som posseïdores d’úter, som persones que sagnen, i no és només una cosa d’aquí, no és una cosa que té lloc a Catalunya ni a Espanya, és una cosa mundial.
Teresa Carreras opinà que no canviaria paraules, que s’hauria de continuar lluitant per a les paraules que creiem i deixar de cantó aquelles en les que no hi creiem tant. Alló que no s’anomena no existeix, reblà Sónia Garcia i opinà que aquest assumpte li sembla puntual Jo també trobo que no sé per què la societat, el món, obliga a que les dones pertanyin a una classe diferent. A un món diferent. Penso és que hem d’apropiar-nos de les paraules, hem de recuperar-les.
Aquest assumpte és molt complicat exposà Drina Ergueta tot referint-se a la lluita ideològica que hi ha al darrera i que per tant té a veure amb el poder. Alguns canvis tenen relació amb l’individualisme, amb el fet de triar, perquè tot és l’altre. També hi ha el ritme dels temps actuals i manifestà que li sembla portat a l’extrem. La lluita és una lluita per a les dones perquè com a dones hem de permaneixer, perquè no pel fet de deixar de nombrar-nos la violència contra les dones deixarà d’existir. Alguns nous discursos sobre noves altres realitats que estan emergint, de la manera que estan articulats favoreixen finalment a un grup masculí. Hem de continuar en el nostre camí.
Per la periodista mexicana Sara Lovera és veritat que hi ha un assumpte conceptual que està ubicat, especialment a l’acadèmia, i que també afecta a les dones que es declaren abolicionistes. L’agressivitat entre unes i altres impedeix el diàleg i per tant es necessita una oralitat més tranquil·la, més amable. Si els problemes fonamentals de les dones no es resolen, si la violència continua creixent amb diferents matisos… hem de continuar confrontant diferents respostes en el tema de la impunitat. No es pot tornar a aquells vells lemes d’ abans hi ha la militància d’esquerres i després la lluita feminista o primer la revolució i després les dones. La condició de les dones és la discriminació. És la diferència entre homes i dones, és el mantra per a les dones, és la violència per a les dones.
Per Lídia Vilalta el canvi de concepte també és un fet institucional arreu del món i exposà l’acord de l’Estat espanyol amb països d’Amèrica Llatina sobre aquestes questions. “No es pot aguantar que s’utilitzi el gènere invisibilitzant les dones. Les dones encara existim!”, exclamà.
Lucha Castro, advocada i comunicadora argumentà la necessitat i la importància de la perspectiva de gènere a través de l’experiència de la denuncia i lluita contra els feminicidis, i l’exigència de justicia. Sense la perspectiva de gènere no podriem estar parlant de politiques integrals contra la violència contra les dones.
La idea és que l’extrema dreta i la dreta s’estan ajuntant en contra del feminisme- exposà la també advocada i comunicadora, Marta Macias – i les tenim identificades, però a la vegada l’esquerra també es posiciona en uns llocs equivocats. “Així la primera persona que jo sento que diu persones menstruals va ser el president Aragonés en els debats parlamentaris. I per tant fou un tema de la Conselleria de Feminismes, no? i no voldries fer un atac a la conselleria de feminismes, el que vols es que tingui sempre un gran èxit.” Cal posar-ho damunt la taula i dir-ho amb veu alta encara que discutim amb companyes feministes perquè a vegades aquestes extremes dretes o aquestes dretes tenen unes aliances amb les esquerres progressistes – continuà Macias- A vegades ens estem auto intervenint i no visibilitzem que també hi ha un feminisme que contribueix al discurs de la dreta. Com s’ha de fer?
En una societat totalment patriarcal, masclista, en la qual porteu dècades treballant per aconseguir la perspectiva de gènere als mitjans és admirable la vostra tasca, afirmà Vicent Sanclemente adreçant-se a les dones periodistes de la sala. Jo he estat aprenent aquests darrers anys i he pogut valorar tot el que s’ha fet per per fugir dels estereotips i els esforços per colocar en els mitjans els temes que no consideren que hagin de ser a la seva agenda.
Segons l’opinió de Marta Corcoy, entre les dones periodistes feministes hi havia més unió, perqué la lluita contra el periodisme institucional era un nexe d’unió, era una resposta al poder i per canviar l’agenda política. Les dones polítiques no hi són prou, no tenen suficient poder. Hi han de ser, és clar! Però a banda de poder han de tenir perspectiva de gènere. Cal que reivindiquem, només faltaria! que la tinguin. És difícil i més per les que ens anomenem periodistes, que en quedem descartades. La lluita de dones a favor de les dones és la única revolució, no n’hi ha una altra. I és l’única revolució que hem de fer entre tots i totes. Però moltes dones no estan per aquesta revolució, malgrat que ocupin càrrecs de responsabilitat.
Necessitat de l’associacionisme i de les xarxes
Que calen les associacions i que calien és indiscutible, perquè realment el que hem fet durant tots els anys anteriors, ara veiem que amb l’extrema dreta s’està perdent, reflexionà Carreras.
Per a Garcia l’associacionisme és estupendo, aixì la creació de xarxes que va impulsar Minobis, és genial perquè nosaltres venim d’allà i aquesta xarxa ens manté unides. També és innegable per a Sara Lovera la seva necessita i vàlua ja que malgrat que a vegades hi ha el fenomen que les associacions s’acabin institucionalitzant, normalment és a través de les negociacions amb els governs, que s’aconsegueixen diners. Cal recordar que les grans campanyes per l’avortament i els anticonceptius, entre d’altres provenen del treball de les associacions.
Per a Vicent Sanclemente la lliçó que dóna la Montse Minobis és la de com es podia canalitzar plegada tota aquesta feinada. Doncs creant xarxes. Creant-ne i fent feina. Això va ser l’associació de les Dones Periodistes, va ser el Col·legi, va ser la creació, finalment, després de molts anys de la Xarxa Internacional i de La Independent, no? I també la necessitat del vincle personal amb la gent. Amb tota la gent jove que vam començar a la ràdio, amb els personatges que van anar a la ràdio (i entre ella i la Menchu) la relació que hi establien es transformava en un vincle personal. I llavors has d’apostar per aquesta continuitat, no? Aquest és el nostre repte.
En la propera edició: el traspás i relleu generacional; la visibilitat i el reconeixement de les pioneres; la perspectiva de gènere als mitjans generalistes; el periodisme institucionalitzat i els nous formats de comunicació.
