Entrevista amb Justa Montero sobre el cas Errejón – Viento Sur
El cas Errejón ha suscitat un ampli debat públic en la societat i, òbviament, també dins d’un
feminisme molt plural. En aquesta entrevista, Justa Montero, veterana activista feminista i
social i membre del Consell Assessor de Viento Sur, ens ofereix el seu punt de vista sobre
aquest debat tan necessari i, alhora, com ella mateixa sosté, complex i ple d’arestes.
Viento Sur: La denúncia d’agressió sexual contra Iñigo Errejón i els testimonis posteriors han
generat un intens debat públic. On creus que cal situar el focus del debat?
Justa Montero: Més enllà del recorregut judicial al qual donarà lloc la denúncia (o denúncies)
d’agressió sexual contra Iñigo Errejón, l’impacte ha estat demolidor. A la denúncia s’hi va afegir
una lamentable carta, plena d’eufemismes, en què reconeixia de manera vaga la seva
conducta alhora que s’exculpava sense demanar perdó. Això ha estat demolidor per tractar-se
d’un càrrec polític amb una gran exposició pública, d’un partit d’esquerra de la denominada
nova política, declarat feminista.
L’abast que ha adquirit aquest cas ha obert un debat públic de llarg recorregut que pot marcar
un abans i un després en la comprensió del que són les violències sexuals. Un debat que no és
fàcil perquè té moltes arestes i mostra la complexitat de l’abordatge personal i social
d’aquestes violències masclistes.
D’entrada, el que revela és quelcom que el moviment feminista ha plantejat des de fa molts
anys, des que la violència sexual forma part de la seva agenda: que la violència sexual, en les
seves diverses manifestacions, està més normalitzada del que es percep socialment; que no
existeix un perfil únic d’assetjador o agressor sexual, és a dir, que la violència sexual pot venir
de la mà de ciutadans respectables, pares de família (¿o no ho semblava Dominique Pelicot, el
jubilat francès que va organitzar la violació de 92 homes a la seva dona?), pot venir de
capellans, companys, familiars, professors…
En el cas d’Iñigo Errejón, el debat també ha estat empès per un tractament mediàtic
sensacionalista, moralista i carregat d’amarillisme, capaç de convertir el dolor en un espectacle
(un programa de televisió va arribar a reproduir amb actors les escenes referides a la
denúncia) i que ha generat un assenyalament a tall de linxament, creant un monstre
mereixedor d’una condemna perpètua. Una cosa pròpia del populisme punitivista i aliena a
una ètica feminista, sigui quin sigui el procés i la persona.
Però, com assenyala Paola Aragón en el seu article “Reconstruir al monstre“, això té un
objectiu clarament polític. Es tracta de reinstal·lar en l’imaginari col·lectiu la idea de l’agressor
com un monstre, un tractament que li atorga un caràcter d’excepcionalitat, d’alguna cosa fora
del normal, evitant així qualsevol identificació amb el problema que l’ha generat i creat un
sentiment d’alienació. Això, com estem veient, té un efecte immediatament tranquil·litzador
per a la societat, per als homes, i un efecte enganyós per a les dones.
Dels articles escrits per homes que he llegit aquests dies (de tota mena dins l’escala
ideològica), i segur que n’hi ha més i que en xarxes socials hi haurà comentaris que tampoc he
llegit, són molt, molt pocs els que s’han sentit interpel·lats; vaja, es poden comptar amb els
dits d’una mà i encara en sobren (en aquest mitjà se n’ha publicat un de Martí Caussa, “Errejón
y nosotros”). És sorprenent perquè els homes tenen molt a dir i replantejar-se (i en aquest cas
molt particularment els homes heterosexuals) des del lloc social que ocupen sobre la seva
masculinitat, les relacions que mantenen, la seva participació a construir relacions plaents per
a uns i altres… Però, molt al contrari, en alguns casos han caigut en culpabilitzar el feminisme i
els seus suposats excessos.
Sobre la moralitat en el debat
Una altra de les reaccions problemàtiques que han sorgit en el debat són les que venen
carregades de tintes moralistes. En lloc de valorar les pràctiques sexuals, independentment del
tipus que siguin, en funció de l’existència o no de consentiment, i per tant de la seva
consideració com a agressió o no, la interpretació de testimonis fora de context fa semblar que
qualsevol pràctica sexual insatisfactòria, no plaent o directament desagradable en un moment
determinat sigui una agressió. Això banalitza l’expressió que cada dona pot tenir de les seves
vivències sexuals.
El sensacionalisme i el moralisme estan contribuint a despolititzar el debat obert, així que cal
obrir el focus, canviar el marc del debat i polititzar-lo. Cal posar l’atenció en la violència sexual,
i, a més del pla estrictament individual, que és important i requereix veritat, justícia i reparació
per a les dones que l’han patit, també cal abordar el que les violències sexuals tenen
d’estructural en les estructures socials i les relacions de poder patriarcals i discriminatòries que
les sustenten.
Voldria fer un parèntesi per a comentar com, sorprenentment, el debat ha vingut acompanyat d’un ajust de comptes creuat, excepte honroses excepcions, entre els qui han format part de Podemos i Sumar. No dic que no tingui cap relació, és evident que els hiperliderazgos, les estructures jeràrquiques, els espais poc democràtics i l’autoritarisme abonen l’exercici de poder, però s’hauria de buscar altres espais per a aquests relats amb la finalitat d’evitar desviar l’atenció, perquè, de fet, en aquests relats desapareix el problema de la violència sexual i de les dones que la sofreixen.
V. S.: Per què creus que moltes denúncies s’expressen a les xarxes socials i no des d’àmbits
col·lectius dels partits o espais on es produeixen?
J. M.: En general, són molt poques les dones que denuncien violència sexual. Segons les dades
disponibles, extretes de la macroenquesta de violència contra les dones de 2019, només
l’11,1% de les dones que han patit violència sexual fora de la parella han denunciat, sigui elles
mateixes o a través d’una altra persona. Aquest percentatge baixa al 8% si només ho fa la dona
agredida. En el cas de les violacions, el percentatge de denúncies és una mica superior, però
només arriba al 18%.
No hi ha una única raó que expliqui això. La majoria de les agressions sexuals es produeixen en
entorns pròxims on transcorre la vida quotidiana de les dones: en la família, la feina, la
universitat, entre amics, a l’església, en diversos centres. Ni tan sols en el cas de les violacions,la majoria es produeixen al carrer, com sí va passar amb el cas de la manada. En molts casos hi
ha relacions jeràrquiques de poder que dificulten la denúncia per por a les repercussions
immediates en l’entorn o per situacions de precarietat, per exemple, en l’àmbit laboral. Hi ha
dones que, tot i voler-ho, no poden denunciar; això passa, per exemple, amb les dones
migrants en situació administrativa irregular, perquè la llei d’estrangeria no les protegeix i, si
denuncien, poden ser objecte d’un expedient d’expulsió.
Per això, quan ha estat possible, perquè les dones s’han sentit recolzades per la mobilització
feminista i han trobat un espai per parlar, s’ha produït l’explosió de testimonis anònims. Les
xarxes socials han esdevingut aquest espai on poder explicar les seves vivències, sentir-se
acompanyades i reconèixer-se les unes en els relats de les altres. Això té una enorme
importància política, perquè el primer pas per avançar és donar veu a les dones. En aquests
testimonis es narren experiències que, en alguns casos, poden ser constitutives de delicte, i en
d’altres, reflectir pràctiques masclistes que són un reflex del sistema. En qualsevol cas, aquests
relats permeten conèixer la diversitat de vivències i l’impacte que tenen les diferents
modalitats de violència sexual en les dones.
El fet que les xarxes socials hagin estat el lloc triat per expressar-se obre molts interrogants,
perquè, com tots sabem, les xarxes no estan exemptes de problemes. Però l’alternativa
plantejada des de les institucions i alguns feminismes –la denúncia com un procés més
garantista per a les dones– es refereix a moments diferents. Una dona pot voler deixar
testimoni de la seva experiència sense voler denunciar formalment, ja sigui perquè no es tracta
d’un fet tipificat com a delicte o perquè, encara que ho sigui, no vol iniciar un procés judicial.
¿Com no tenir por a la culpabilització i la revictimització, a acabar sent jutjada, qüestionada o
exposada personalment? No cal més que recordar les preguntes formulades en judicis
mediàtics com el de la manada, o l’ús de detectius privats per investigar la vida de la víctima.
Els documentals i pel·lícules recents, com Nevenka d’Icíar Bollaín i No estás sola d’Almudena
Carracedo i Robert Bahart, reflecteixen amb rigor aquesta realitat. Encara que les dones
afectades van obtenir resolucions judicials favorables, van haver de marxar de les seves ciutats
per reprendre les seves vides. Això fa comprensible que una dona no vulgui sotmetre’s a un
procés judicial llarg i dur.
Preguntaves per què no s’han emportat les denúncies als llocs on es produeixen. Tots els partits han dit que tenen aprovats protocols contra l’abús o contra les violències masclistes. Però els protocols no són la garantia, al costat d’ells ha d’haver-hi una cultura política i organitzativa sobre les violències, comptar amb mecanismes perquè pugui haver-hi una escolta preventiva i segura per a identificar comportaments masclistes, per a l’acompanyament i l’atenció. En definitiva, per a garantir que són espais polítics de relacions segures i amigables en els quals es combat la cultura masclista, que existeixin mesures per a posar en marxa davant un testimoniatge o denúncia per a garantir la no repetició. No crec que existeixi una fórmula màgica, són els propis processos de construcció del col·lectiu el que marca i on els grups de dones en el seu interior han de tenir legitimitat i autoritat.
La polarització entre punitivisme i antipunitivisme
V. S.: Pots explicar els motius de la polarització entre posicions punitivistes i antipunitivistes?
J. M.: Des del meu punt de vista, la qüestió central per avançar cap a una transformació real és
com posar fi a la impunitat que envolta les violències sexuals i protegeix els agressors, i com
garantir la reparació per a les víctimes. La pregunta que es fa el feminisme és: quines estratègies cal adoptar perquè hi hagi veritat, justícia, reparació i garanties de no-repetició? Aquí és on apareix el debat entre punitivisme i antipunitivisme.
La pregunta que es fa el feminisme és quines són les estratègies per a enfrontar les violències sexuals perquè existeixi veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició? I aquí és on torna a aparèixer el debat sobre punitivismo-antipunitivismo.
Un aclariment previ: a partir del cas Errejón, s’han atribuït posicions punitivistes al feminisme,
com si fos un moviment homogeni. Però el feminisme no és un bloc únic. El feminisme de
base, per exemple, sempre ha rebutjat el punitivisme i ha plantejat alternatives crítiques al
sistema penal.
Precisament, si algun moviment polític no ha deixat de #revisar, són els feminismes de base. No necessitem lliçons sobre antipunitivismo, coneixem per experiència pròpia la crueltat del sistema i l’impacte de la repressió i tenim molt clar que el Dret Penal no sols no resol problemàtiques socials, sinó que multiplica les violències. Sempre va formar part de la nostra ètica i de la nostra aposta emancipadora l’estar en contra de la inocuización social. (pikaramagazine)
El debat amb les posicions punitivistas és molt important i arran de la llei del “solo si és si”, del populisme punitiu que es va expressar davant les reduccions de pena i les excarceracions, es va aprofundir i es va ampliar el debat sobre les seves conseqüències. Parlar de punitivismo és mirar a l’Estat que és qui ostenta el monopoli de la violència, del sistema carcerari i securitario i de tot el seu entramat legal de control social. I l’Estat exerceix la violència sobre les dones de moltes formes, com recull el llibre Quan l’estat és violent d’Ana Martínez i Marta Cabezas.
Però l’interès està centrat també, des del meu punt de vista, en l’abordatge del antipunitivismo perquè és el que pot obrir nous horitzons al que anomenem justícia feminista. Parlo des de la meva identificació amb un feminisme que ha estat i és antipunitivista que ha fet front al populisme punitiu, crític, per tant, del sistema penal, de les presons i del seu suposat efecte preventiu. Mai des d’aquest moviment feminista s’ha posat el focus en l’augment de penes, no és el que es demanava en el cas de la manada de Pamplona, on es reclamava el canvi de consideració de la violència, d’assetjament a violació múltiple.
Però, i torno a Laia Serra, aquest debat sobre el antipunitivismo no pot eclipsar la veritable gran problemàtica, no resolta, de què fer amb la impunitat generalitzada de les violències i qui ha de #responsabilitzar de les seves conseqüències. És a dir, com aterrar aquests acords teòrics sobre el antipunitivismo esdevé més complex per a la pràctica política feminista, quan cal #pegar a la realitat concreta de les dones.
I aquí és on torna la complexitat. Comentava abans com les dones poden sentir la reparació de forma molt diferent: a través d’una resolució judicial, en la qual potser el que menys import és la pena, sinó el reconeixement formal de l’agressió; en com pot ser un procés reparador si té un acompanyament professional i social que sostingui a les dones; pot valer una reparació econòmica o #sentir reparada pel reconeixement i la responsabilització de l’agressor en l’entorn en el qual s’ha produït l’agressió.I totes elles són igualment legítimes i necessàries perquè posen el focus en les necessitats de les dones i com acabar amb la impunitat i aconseguir la seva reparació.
Així que, d’una banda, coneixem els problemes als quals s’enfronten les dones en processos judicials i no cap cap mena d’embelliment o mitificació. Però aconsegur canvis, obrir esquerdes en el sistema que permeti millores en la vida real de les dones, com el que les dones no hàgim de denunciar per a accedir als recursos, al tractament psicològic, que existeixin centres d’atenció específics d’urgència, que la prevenció social i en l’àmbit educatiu tingui centralitat, que es continuï confrontant a la justícia patriarcal, ens exigeix continuar responsabilitzant a l’Estat dels seus derives patriarcals, autoritàries i punitives i avançar en l’horitzó d’una justícia feminista
D’altra banda, dins de les posicions antipunitivistas, es planteja l’alternativa a la denúncia judicial com una justícia restaurativa/transformativa centrada en els processos comunitaris de reparació i responsabilització individual i col·lectiva. “Que existeixin algunes bones experiències d’avançar en la no impunitat i la reparació en l’àmbit comunitari és molt important i esperançador. També ho és que hi hagi dones i homes que s’impliquin a desenvolupar-les per a anar sumant i avançar a pensar en la justícia feminista que es vol. Però tampoc convé embellir-ho, perquè té també les seves limitacions i dificultats. Aquests espais, en els quals participem, estan també en procés de construcció i estan travessats per la desigualtat. Quan s’ha plantejat un cas de violència sexual, a vegades s’han produït dinàmiques de revictimización de la dona que ha fet la denúncia en el col·lectiu. No sempre han estat experiències positives i l’autogestió de la violència no sempre s’ha resolt favorablement. Plantejar-ho no de manera complementària, sinó alternativa genera problemes pràctics perquè la immensa majoria de dones que sofreixen violència sexual no participen ni tenen possibilitat de fer-ho en aquesta mena de comunitats i xarxes socials i necessiten d’altres eines.
Concloent, el antipunitivismo és alguna cosa que es va construint des de diverses pràctiques amb l’esperança d’escurçar distàncies entre la justícia feminista a la qual aspirem i les conquestes puntuals que aconseguim: mesures preventives, d’atenció integral a les dones que han sofert violència sexual, de transformació del sistema judicial, de construcció de col·lectius i relacions disfrutonas i satisfactòries, per a millorar la situació dels qui sofreixen violències sexuals.
El paper del feminisme en aquest debat
V. S.: Quin creus que hauria de ser el paper del feminisme en aquest debat?
J. M.: Abans de res, un aclariment, perquè tal com s’està donant el debat públic crec necessari tornar a parlar de feminismes en plural. S’estan fent massa referències al feminisme com si fos un bloc compacte o un partit, i es tracta d’un moviment plural. Així, s’està silenciant, fins i tot sorprenentment des de veus amigues, el feminisme de base que s’ha alimentat de les vagues feministes que, com he dit, ha fugit del punitivismo, que sempre ha plantejat l’agència de les dones des de la seva condició de subjectes amb capacitat ètica per a prendre decisions sobre la seva vida, la seva identitat, sexualitat, sobre el plaer i l’amor, no com a víctimes sinó, fins i tot en les situacions dures i difícils, com a subjectes actives per a formular les seves demandes. Es reivindica per a totes, per a les treballadores sexuals, per a les persones trans, en relació a la maternitat, a les relacions sexuals, per a enfrontar les violències. És el feminisme que practica un enfocament interseccional per a ancorar el relat i les propostes en les realitats concretes de les dones, a partir de les seves condicions materials de vida i la subjectivitat de cadascuna per a aconseguir tenir vides dignes i lliures de violències. Crec que és el que apunta a un camí més transformador.
Tot el que s’ha anat comentant no són més que breus anotacions; com deia abans, és un debat complex que quants més actors intervenen més arestes apareixen. Crec que hem de continuar donant-li voltes i fent-nos moltes preguntes, així portem tota la vida. Combatre les violències en els dos plans interconnectats -l’individual i l’estructural- suposa enfrontar-nos a la subjectivitat i la realitat material de les dones i homes i a les estructures de poder del sistema que generen i sustenten les violències.
Estem en un moment important per a consolidar i avançar en l’aconseguit, per a guanyar en la pugna pel relat que s’ha deslligat.
Enfront del risc d’un tancament moralista del debat, en el qual entraran amb força la dreta i extrema dreta, és una oportunitat per a explicar els motius de la defensa de la nostra agència sexual i de la nostra lluita contra les violències masclistes. I enfront del risc del silenciament de les dones, no queda una altra, com sempre: l’organització i la mobilització feminista. Perquè la mobilització feminista és també reparadora per a moltes dones. M’agrada recordar les paraules d’agraïment en l’escrit que va enviar la dona que va sofrir la violència de la manada: “Vull agrair a totes les persones que m’han ajudat en aquest camí. A tota la gent que sense conèixer em va donar veu quan molts me la van intentar llevar”.
