Opinió
Tot i la paritat representativa al Parlament bolivià i que el govern va declarar el 2020 com a any de la despatriarcalització, un informe mostra que cap partit polític té veritable interès a donar més espai a les dones.
Hi ha noms que a Bolívia són molt coneguts i, a més d’això, el que tenen en comú és que Luis Arce i David Choquehuanca, més encara Evo Morales i, per darrere, Andrónico Rodríguez, estan aferrats al poder, sí. Així també ho està amb dissimulació Carlos Mesa i amb desvergonyiment Luis Fernando Camacho, i amb estil militar Mandred Reyes Villa, entre d’altres. Samuel Doria Medina ha fet un pas al costat, però s’ha assegurat de ser el secretari general del seu partit. Ah!
Parlo del poder als partits polítics i, en realitat, no tant de noms com de gènere. Allà, en els partits (com en organitzacions socials), els homes brillen o volen brillar sigui com sigui, malgrat els avenços aconseguits pel que fa a paritat representativa (al Parlament i regidories). És que la representació no importa gaire mentre se subjecti la paella pel comandament.
Això queda demostrat que en les declaracions de principis dels principals partits polítics i aliances polítiques actuals (MAS-IPSP, Comunidad Ciudadana, Creemos, Movimiento Tercer Sistema, Frente de Unidad Nacional i Demócratas) cap, cap, fa referència o contempla aspectes referits a: Drets de les dones, la paritat, enfocament de gènere, violència cap a les dones o democràcia paritària; només Demòcrates fa referència a lenfocament de gènere. Aquesta dada surt de l’informe “La paritat més enllà de la paritat. Participació política de les dones al llarg camí cap a la “democràcia paritària intercultural” elaborat per Oxfam-Bolívia, la Coordinadora de la Mujer i el Centro de Estudios Superiores Universitarios (CESU-UMSS), recentment presentat.
Que els partits no contemplin als seus programes i principis gens relacionat amb la discriminació per gènere, és senyal que formen part militant del patriarcat.
Bolívia va tancar 2021 amb 108 feminicidis i el govern ha començat 2022 declarant-ho “Any de la revolució cultural per a la despatriarcalització: per una vida lliure de violència contra les dones”, per a la qual cosa va aprovar el Decret Suprem 4650 que, al seu apartat d’accions, assenyala que s’ha de “generar espais de reflexió, socialització i acció”, fer “formació en temes de prevenció”, també “impulsar accions culturals”, com a quart punt parla de formular “polítiques” des d’aquesta perspectiva, a més de fer campanyes de comunicació, entre d’altres.
És evident que la despatriarcalització no és possible fer-la per decret, ni tan sols amb reflexions. Al seu informe, Oxfam i altres assenyalen que “es requereix una nova generació de reformes”, ja que les que hi ha són bones, però insuficients, a més que “és fonamental radicalitzar la paritat”. Un exemple, que farà evident que el govern de debò vol aplicar el que diu el decret 4650 és que en el proper canvi de gabinet hi hagi, com a mínim, la mateixa quantitat de dones ministres que homes.
Atesa la importància del partit de govern a l’escenari nacional, ja que és l’únic amb presència i pes a tot el territori, també hauria d’aplicar la paritat com a part de la seva estructura interna, cosa que no existeix. És un partit molt masculinitzat, amb presència molt disminuïda de dones, de manera que un canvi intern donaria credibilitat a les seves intencions manifestes.
L’informe d’Oxfam i altres mostra el procés en què les dones han anat ocupant càrrecs al Parlament, és així que, sense una normativa a favor de la presència de les dones, el 1993 aquesta presència era del 10% a Diputats i 3, 7% al Senat; quan es van aplicar quotes, aquestes xifres no van pujar gaire arribant-se el 2005 al 16,9 a Diputats i mantenint-se el 3,7 a Senadors. Amb la paritat es produeix el canvi i el 2020 es té un 46,9% a Diputats i un 55,5% a Senadors.
La poca presència i pes real de les dones s’observa a les candidatures a la presidència del país, on, des del 1979 fins al 2020 només dues dones van ser candidates: Remedios Loza el 1997 i Ana María Flores el 2009; mentre que com a candidates a vicepresidentes hi ha més presència, encara que encara molt menor que la dels homes.
D’altra banda, “en el període 1993-2021 (gairebé tres dècades de democràcia) la presència de dones com a ministres ha estat minoritària i en alguns moments francament marginal. Només es registra un moment especial que va durar dos anys (2010-2011) en què es va conformar un gabinet paritari. Va ser un gest molt valuós de reconeixement a les dones, però va durar poc. I no es va repetir. Més enllà de l’excepció, les ministres van rondar de mitjana una cinquena part dels diferents gabinets”, assenyala l’informe. A més, no hi ha hagut fins avui cap governadora electa.
L’informe d’Oxfam i d’altres mostra que els partits “internament estan lluny de ser democràtics”, ja que “les estructures orgàniques, les dirigencies i les pràctiques tenen caràcter androcèntric”, ja que, per a les dones, “són partits muralla”. També assenyala una cosa que hauria d’alarmar: Vuit de cada 10 dones que han aconseguit algun càrrec, de representació o executiu, responen que “sí van ser víctimes d’assetjament i violència política” i, a més, “la meitat ho van patir diverses vegades”.
Ja n’hi ha prou. Els partits i els polítics que no canvien aquesta situació, que en els seus principis i actes concrets no manifesten el seu rebuig cap a la discriminació de gènere i cap a les violències que pateixen les dones, és que són masclistes i el patriarcat n’és el sistema. Així de simple. I el principal partit del país, el MAS, té l’oportunitat i l’obligació de donar-ne exemple.
