Per Anna Castillo. Text i fotografies.
A Soldati hi havia una gran part de la gent amb urgència habitacional
Els fets ocorreguts l’últim mes a Buenos Aires deixen al descobert una realitat que ja ningú no pot negar i que pronostica conflictes futurs, alhora que anticipa part del que serà la disputa electoral del proper any.
“No estan donades les condicions per a un altre argentinazo”, asseguren portaveus governamentals, i tal volta siga cert, però a ningú no se li escapa que l’escenari polític i social a l’Argentina, i en especial a Buenos Aires, s’està redibuixant, i que el proper any qualsevol cosa pot ocórrer.
La manifestació que es realitza cada any en record a l’esclat del 19 i 20 de desembre del 2001, que acabà amb la renuncia del llavors president Ferrnando De la Rúa i que expressà el clamor popular al crit: “¡que se’n vagin tots!”, aquest any estigué focalitzada en refusar enèrgicament les darreres repressions viscudes al país, que es cobraren 5 vides en 50 dies, 3 d’elles les darreres setmanes durant les preses de les terres suburbanes de Buenos Aires.
Mentre que les organitzacions en protesta exigien a través d’un comunicat “judici i càstig als assassins de Barracas, Formosa i Soldati; i més salari, treball digne, terra i vivenda per a tots”, un grup de joves incendiaven la porta de la Delegació de govern de la ciutat (municipalitat), presidida per Mauricio Macri, qui seria un dels responsables polítics dels darreres morts causades per repressió policial. Per la seva banda, veïns i veïnes desallotjats de la Villa estan disposats a reprendre terrenys en qualsevol moment si no s’acompleix la promesa del govern de respondre a la seva necessitat habitacional en el termini de 3 mesos. Mentrestant, encara persisteix un predi pres a la capital, del qual el desenllaç és imprevisible.
La situació no està resolta a Buenos Aires. Des que esclatà el conflicte mediàticament el dimarts 7 d’aquest mes de desembre i es produïren 3 morts (una dona boliviana,un home bolivià i un paraguaià) la tensió ha anat en augment. Tot i que la policia federal ha rebut l’ordre de no desallotjar violentament el predi que segueix pres (Club Albariño), el govern ja no pot tapar el sol amb un dit. Al mateix temps, els ocupants del terreny no estan disposats a firmar cap acord encara que se’ls amenaci amb retalls als subsidis. “Volem un troç de terra per a construir la nostra casa, no promeses”, declaraven a les càmeres de televisió. Govern i veïns han après la lliçó d’aquest mes i mentre un no vol reprimir, l’altre no vol moure’s del predi si no és per a traslladar-se a un altre terreny concedit. Davant d’això la policia ha cercat el lloc i està tallant el subministrament d’aliments.
Ara la discussió mediàtica és sobre qui ha de recaure la responsabilitat de l’ocorregut, tant de la repressió del dimarts, on actuaren conjuntament policia metropolitana i gendarmeria, com de la manca d’execució de pressupost públic per a habitatges. I el govern nacional i el govern de la ciutat segueixen tirant-se la pilota. Així mateix, les declaracions xenòfobes del governador de la ciutat en vincular el narcotràfic amb l’origen migratori de gran part dels veïns de les villes, i la crida d’Evo Morales als migrants bolivians a que retornen a Bolívia i “no usurpin la propietat privada en el país veí”, ha obert la veda a un debat que estava latent i que es torna urgent: la discriminació i el racisme associats a l’origen de classe, és a dir, l’exclusió absoluta d’aquells que mai escalaran socialment perquè avui ja no existeixen eixe tipus d’escales si no és de la mà de la gestió de l’Estat. I és que a les villes no hi ha cap presència de l’Estat. Existeixen els centres de salut, algunes escoles i escoles bressol però no donen abast. A més, no compten amb serveis bàsics i el veïnatge es proveeix d’aquests enganxant-se a les xarxes.
Situació injusta i límit
El govern de la ciutat havia promès el 2007 la creació de 10.000 habitatges de les quals només se n’acabaren 258. A més de privatitzar el Banc Hipotecari que prestava crèdits als sectors mitjans s’ha disminuït el Fondo Nacional de la Vivenda d’un 5,3 % en 2005 a un 3,02 % en 2010, i d’aquest sols s’executà un 2 % al temps que algunes fonts denuncien sobrepreus en les obres.
Entre totes aquestes expressions de racisme manques de solidaritat que s’escolten des de que esclatà el conflicte, es comenta que les persones que ocuparen el parc Indoamericanano de Villa Soldati, on es produïren els enfrenaments entre ocupants del parc i la policia i els “barrabravas”, no eren realment necessitades doncs algunes tenien vivenda pròpia. Segons Mercedes, una assistenta social del barri, “el cert és que no era una ocupació organitzada sinó un grup molt heterogeni on hi havia persones de distintes procedències i amb distints interessos. Però el que és innegable és que hi havia una gran part de la gent que té urgència habitacional”.
En l’ocupació hi havia dones com Digna Ortiz, paraguaiana que porta 11 anys a l’Argentina, té 7 fills i està separada. El seu ex marit l’ajuda econòmicament i ella no treballa perquè té un fill discapacitat de 16 anys al qual ha que cuidar les 24 hores. Tan sols un dels seus fills treballa com a cuiner, 8 hores al dia per les que guanya 1300 pesos, mentre la resta està en edat escolar.
Ortiz rep una ajuda del govern de la ciutat de 1000 pesos mensuals que pot gastar-se en alguns supermercats on pot comprar aliments especials per al seu fill i fer perícies perquè li arribe per alimentar la resta de la família amb eixe quantitat de diners i el sou del seu fill. El seu cunyat li va regalar un terreny i ella construí la casa de 2 plantes amb un sol dormitori per a tots. Per a Ortiz la casa s’està tornant incòmoda, doncs pujar les escales “es va complicant perquè el jove cada dia pesa més”. Així mateix, l’entrada a la casa és un camí de fang que pel mateix motiu es torna un suplici. “A Paraguai jo era camperola, treballava la chacra i vaig vendre la meva casa per venir a Argentina perquè el tractament mèdic del meu fill a Paraguai no el podia pagar i aquí és gratis”. Després de l’ocupació, Digna té poques expectatives de que el govern compleixi la seva promesa d’atorgar-los habitatge, motiu pel qual de moment, mentre es perfila altre escenari, està tramitant amb la Junta Veïnal asfaltar el seu carrer per poder treure el seu fill a passejar sense batallar contra el fang.
Però a mes d’haver-hi grans necessitats a les villes hi ha també una realitat diferenciada entre homes i dones, pel simple fet de que solen ser les dones les que després d’una ruptura sentimental es queden a càrrec dels fills. En la villa no hi ha escoles bressol suficients per a la quantitat de nens que habiten, per la qual cosa molts no aconsegueixen ingressar fins als 4 anys i això condiciona la feina de les mares que no tenen amb qui deixar-lo. “Els únics treballs on es pot portar al bebè és venent al carrer o arreplegant cartons. Aquest és un problema al que no s’afronten els homes”, diu Lourdes. Ella abans treballava netejant cases i guanyant 600 pesos al mes. En quedar-se embarassada va perdre el treball i fins que el seu fill complí els 3 anys no aconseguí entrar a cap escola bressol. Lourdes te una caseta de 3×3 metres, que els veïns li ajudaren a construir després de veure-la vivint al carrer durant una setmana amb els seus 3 fills dels quals un té una incapacitat física. Lourdes guanyava aproximadament 300 pesos al mes venent cosmètics i de lloguer en paga 500. “El meu nen no cobra per ser especial perquè va néixer al Paraguai i no té DNI”. Però Lourdes el deixa tot el dia en un centre on l’atenen bé i l’alimenten. Els altres 2 fills van a l’escola on també són alimentats. Així és com Lourdes aconsegueix arribar a fi de mes. “Per estar a la presa del parc m’han tallat la Targeta Ciutat Portenya de 400 pesos que em donaven al mes”, sospita preocupada.
I front a aquest quadre Elisabeth Ovidio, la dona boliviana que quedà vídua per l’assassinat del seu marit Juan Castañeta Quispe, en els enfrontaments del parc no té moltes esperances. El matrimoni i les seves 2 filles vivien en una peça de lloguer on pagaven 500 pesos al mes. El que realitzava l’aportació econòmica més significativa a la família era Juan, que treballant de xofer 11 hores diàries guanyava uns 70 pesos per dia.
Elisabeth cuida a les seves filles i els diumenges ven sucs al mercat i així recull uns 120 pesos. No rebien cap ajuda social. Ara es veu front al desafiament d’encapçalar ella sola la família, trobar un lloc on li cuiden les nenes per poder treballar. “Una senyora m’ha ofert treball en un taller-maquila on paguen 700 pesos al mes per treballar tot el dia sencer. Vostè pensa que això es treball?”, m’interpel·la. I es lamenta: “Jo recolzava la presidenta per ser dona. Pensava que sabria fer-nos valorar. Quan mataren a Juan em vaig sentir malament per haver-la recolzat”.
*5 pesos = 1 Euro aprox.
