.
OPINÓ
Prendré de la cançó de Rocío Jurado (“Este hombre”) el nom d’aquest article, ja que la diferència entre el que diu la cançó i el que fan aquests homes de faldilles llargues i negres és mínima.
Pel que sembla, alguns sectors de la societat semblen immunes als avenços petits o grans que en ella es produeixen. I aquest és el cas d’avui.
Vull reivindicar la memòria d’allò que ha passat el passat 7 de novembre a Madrid on gairebé mig milió de persones ens vam manifestar per exigir mesures que frenessin les violències masclistes de tota mena i que aquest tipus de violències es prenguessin dins d’un pacte d’estat que impliqués a tots els partits i, almenys jo que hi vaig ser, no vaig veure a cap d’aquests senyors secundant la manifestació.
No obstant això no tenen cap escrúpol a aparèixer en els mitjans de comunicació donant les seves opinions al respecte per, evidentment, tornar a culpabilitzar les dones com a víctimes de la seva pròpia situació i, per descomptat, intentar justificar i exculpar als seus botxins, els maltractadors.
Si tenim en compte que les confessions religioses, totes i cadascuna en el seu entorn, són, igual que l’escola i les famílies poderosos elements socialitzadors, podrem entendre l’abast del tipus de declaracions com les fetes recentment per l’arquebisbe de Toledo i les del seu homòleg l’arquebisbe d’Albacete.
Aquests homes de faldilles llargues i negres prediquen per a les dones des dels púlpits i des dels confessionaris la paciència i resignació cristianes dins del matrimoni. Prediquen la subsidiarietat i la no igualtat entre dones i homes. Prediquen des de les Sagrades Escriptures, la violència física contra les dones. Prediquen un amor romàntic que comporta espera eterna d’un canvi de l’home i la submissió i resistència de totes les situacions per part de les dones per “bé dels fills”.
Aquests homes mesquins que no entenen de llibertats personals pretenen donar-nos lliçons de com viure les nostres vides amb les seves raons morals a temes tan íntims com les nostres relacions de parella, quan ells precisament s’haurien d’abstenir d’aquests temes pel seu teòric desconeixement, per la seva teòrica castedat.
Aquests homes covards davant de situacions vitals i que s’aferren als seus ritus ens volen donar lliçons morals sobre les nostres maternitats o decisions de no ser-ho, quan sempre anteposen els drets dels embrions als de les dones.
Aquests homes necis i envanits qüestionen el feminisme i la seva existència per denunciar obertament el patriarcat més ranci que ells representen i defensar les dones víctimes d’aquesta misogínia ferotge que s’amaga darrere dels seus ritus i predicaments. I per cert com no s’atreveixen a dir les coses pel seu nom al feminisme en diuen “teoria del gènere” i la culpabilitzen de tots els mals socials, com fracassos escolars, alt nombre de divorcis, atur masculí, etc.
Aquests homes que ens expulsen dels seus espais i els seus ritus pel que sembla també pretenen tornar a expulsar-nos dels espais públics per tornar-nos a recloure en els espais domèstics perquè seguim realitzant les tasques de reproducció i cures que el seu model de família contempla.
Tots aquests temes, així com la seva forma de relacionar-se amb el món reprodueix un tipus de violència de gènere. És l’anomenada violència de gènere estructural i és la que pretén naturalitzar aquestes situacions i portar-les al pla del normal perquè s’assumeixin amb facilitat per part de la població en general. D’aquesta manera les societats assumeixen les estructures de poder que inclouen pors i culpes com a elements de dominació sense massa problemes i els que ostenten el poder segueixen fent-ho de manera molt més còmoda.
Doncs com veiem en els predicaments d’aquests homes de faldilles llargues i negres no falta cap dels ingredients del que composen la violència de gènere estructural. Contenen el factor que és dirigida contra les dones, que pretén la seva dominació com a grup al qual considera inferior i per a això utilitza la por o les pors i sobretot la culpa per evitar que pugui escapar al seu control.
Aquestes dues potents armes com ho són la por i la culpa les reforcen amb l’eina que consideren primordial: la paraula i mandat diví en forma de sagrades escriptures que han de guiar les vides de les persones a través dels seus sacerdocis que els atorguen privilegis ( només als homes) que ens són vetats a la resta de les persones, sobretot i com hem vist a les dones.
Per tant, ¿Quina credibilitat poden merèixer aquests homes que practiquen violència de gènere estructural contra nosaltres quan per les seves boques no surten més que mentides destinades a mantenir un estat de les coses i un ordre establert opressor i asfixiant per a les dones? Almenys per a mi, cap credibilitat. És clar.
I tal com diu al final la cançó de Rocío Jurado: “Ese hombre que tú ves ahí, que parece tan seguro de pisar bien por el mundo, sólo sabe hacer sufrir”, si ho comparem amb els homes de faldilles llargues i negres, comprovarem com en massa ocasions passa el mateix: que només saben fer patir a les dones amb les seves seguretats en unes creences que poden produir tant dolor i perjudici al llarg de les nostres vides de dones.
A aquests homes de faldilles llargues i negres cal mantenir-los fora de les nostres vides. Rebutjar les seves paraules que només provoquen dolor i culpa per no seguir els seus mandats.
No els vull en la meva vida. Com a dona els considero uns maltractadors sistemàtics de totes les dones. Representen un ordre establert androcèntric, patriarcal, misogin, desigual, classista, etc. al qual combato i rebuig profundament.
Des del meu rebuig més absolut a les seves posicions, condemno totes i cadascuna de les seves paraules i els acuso d’exercir violència de gènere estructural contra les dones amb l’objectiu de mantenir un sistema de privilegis per a ells i submissió per a nosaltres.
I per a això només cal fer una ullada a la Bíblia per veure quina posició ocupem les dones.
