Aquesta és l’opinió que té la directora egípcia sobre les revoltes de la plaça Tahrir. La realitzadora va clausurar la V edició del Festival de cinema àrab i mediterrani amb el documental Prohibido, una anàlisi de la situació egípcia just abans de les protestes egípcies
Prohibit: petonejar-se a la via pública, manifestar-se, anar a veure un amiga a casa seva…
A Egipte hi ha tantes normes que és fàcil que un ciutadà o ciutadana al concloure una dia qualsevol s’hagi saltat unes quantes d’elles sense adonar-se, ja siguin escrites o bé regides pel mateix control social. Amb el documental Prohibido d’Amal Ramsis, la directora de cine ens mostra les prohibicions del país, centrant-se a El Caire, ciutat la qual un testimoni en descriu la seva fesonomia com “un dels llocs amb més reixes que he vist mai”. Ramsis pretén denunciar com amb tantes privacions els egipcis i les egípcies “arriben a autocensurar-se”.El mateix treball és fruit de la clandestinitat, ja que la realitzadora es va saltar la norma que no permet rodar al carrer sense l’autorització del Govern. A Egipte “es viuen situacions inversemblants i rocambolesques com que els egipcis i les egípcies no podem filmar al carrer, però els turistes sí. Per això em vaig veure obligada a disfressar-me d’estrangera”, va confessar la directora durant la clausura de la V edició del Festival de cinema àrab i mediterrani.
Personatges com una blocaire, una directora de cine i dues periodistes, no tenen por de sortir a un documental i expressar la seva disconformitat amb el Govern de l’expresident Hosni Mubarak. Eren tres mesos abans de la revolució àrab en què “al carrer es respirava molta tensió”. Justament el mateix dia que els egipcis i les egípcies es van congregar a la plaça Tahrir, Ramsis estava treballant en el muntatge final del documental. “Hem trucaven amics perquè baixés a la plaça però volia veure com havia quedat el treball. Vaig rebre un allau de trucades i em vaig adonar que la població havia dit prou i que s’estava bolcant al carrer”. Finalment va decidir baixar i comprovar com la plaça era a de gom a gom amb:”Nens i nenes, dones,homes, persones grans. La policia els hi tiraven gasos lacrimògens però ells continuaven a la plaça. Per primera vegada la plaça va ser nostre”.
La primera nit de lacrimògens i morts, la directora va decidir afegir uns minuts al documental i dedicar unes línies a les víctimes. Amb una perspectiva de onze mesos després de la revolució, Ramsis confesa que només canviaria una cosa del seu documental: el text final. Perquè “vaig escriure que el sistema havia caigut i de seguida ens vàrem adonar que continuava. Hem tallat el cap del monstre però el cos continua sent allí”.
Les ‘Dones d’Hesbollah’ que no mostren els mitjans occidentals
Sens dubte, el treball més colpidor del festival va ser Nisaa min Hizbullah (D o nes d’Hesbollah) de Maher Abi Samra. Obra interessant per mostrar-nos una realitat oculta i difícil de filmar. Però també és sorprenent per la visió sense judicis de valors que dóna el director, per cert, ateu declarat. Així com un punt de vista que escapa dels simplismes que se sol donar des dels mitjans occidentals que presenten les dones Hesbollah com a dones fanàtiques i sense idees pròpies. El testimoni de dues militants fa miques alguns tòpics ja que ens mostra dones que raonen el perquè formen part d’Hesbollah, les seves conviccions religioses i, fins i tot, parlen dels drets de les dones i que són capaces de criticar els aspectes més discriminatoris de la seva societat.
Un altre treball també ambientat a Egipte és Mujeres en el Cairo de Yousry Nasrallah en aquest cas, ens presenta un melodrama a través d’un curiós format telenovel·lesc. Hebba és una periodista rica i amb molt èxit que presenta un programa televisiu. Ella està casada amb un ambiciós reporter que li recomana que no es fiqui en política per no perjudicar la seva carrera professional. Hebba començarà a fer entrevistes a dones de diverses classes socials que han patit les conseqüències d’una societat masclista. Ben aviat, Hebba s’adona que s’ha ficat en un terreny minat i que parlar de dones sí que és parlar de política.
