Estic convençuda que el món de l’esport és el penúltim reducte del sexisme en aquest país, i hi ha diferents motius, tots vinculats a un resultat final: la invisibilitat de la dona. Si ens fixem en el tractament que ofereixen els mitjans de comunicació, la dona esportista amb prou feines existeix, i només apareix com a protagonista quan ignorar-ne els èxits és poc menys que inevitable. Ha tingut més repercussió mediàtica el Pop Paul, que en pau descansi, que l’Edurne Pasaban, o que la medalla de bronze de la selecció femenina de bàsquet.
Surten més sovint les cheerleaders a les retransmissions televisives que les dones de qualsevol equip que participen a competicions esportives. Als diaris esportius és més habitual la presència de cossos femenins semidespullats en actitud de “descans del guerrer”, que la imatge d’una dona en ple esforç esportiu.
Els programes i lleis d’Igualtat que desenvolupen les diferents administracions públiques són inútils quan s’entra en el món de l’esport, fins i tot quan es tracta de mitjans públics. Un exemple? Només el 2,6% dels espais esportius de TV3 i del 33 reflecteixen l’esport femení, és a dir, aquestes dues televisions ignoren sistemàticament la dona. La dada a la qual faig referència correspon a un estudi realitzat el 2008 per encàrrec de l’Institut Català de la Dona i que s’ha fet públic fa encara no quinze dies. Canviarà la programació esportiva de TV3 i el 33 després de quedar en evidència el seu sexisme? A la vista del que veiem a la televisió, no sembla que s’ho hagin proposat.
M. Eugenia Ibáñez és periodista.
