“El gènere no és un problema de dones, sinó una qüestió de la humanitat sencera” deia Ambica Shrestha, presidenta de la Federació de Dones Empresàries del Nepal i cònsol honorària d’Espanya a Katmandú, al magnífic saló del Consell de Cent de l’Ajuntament de Barcelona.
Allà es va realitzar la Sessió Plenària Cap a una Agenda Global per a la Igualtat de Gènere, que inaugurava el VII Diàleg Orient-Occident, les discussions del cual van continuar el dia següent a Casa Àsia.Aquí es recullen algunes històries silenciades d’alguns països, explicades per professionals i activistes, que mostren una mirada diferent de la que els mitjans de comunicació informen sobre el que passa al món. I s’inclouen propostes ja en marxa que utilitzen les xarxes socials per frenar la violència contra les dones i donar-los suport en el continent asiàtic.
Kamala Chandrakirana, ex Secretària general de la Comissió Nacional sobre la Violència contra la Dona d’Indonèsia, n’era una de les convidades. Ja en la primera intervenció, va posar context a les seves paraules: “Indonèsia és un dels 3 països més poblats d’Àsia, després de la Xina i l’Índia; el 80 % dels 240 milions de persones són musulmanes; i tenim tants minerals i recursos naturals com el Brasil…”. I va seguir: “Després de 32 anys de dictadura militar i de règim autoritari -segur que vostès coneixen això aquí a Espanya, va afirmar- vam tenir 12 anys de transició política fins a la democràcia, 11 dels quals els vam dedicar a treballar per eradicar la violència contra les dones”. La història del seu país, afirmà Chandrakirana, “té un passat fosc: hi ha violència a la família, a les comunitats i a les institucions”. Actualment, després de Iugoslàvia, Rwanda i altres conflictes, la violació es considera una arma de guerra i la lluita contra la violència vers les dones un dret humà, va dir, malgrat no sempre va ser així, va recordar.
Les dones protagonistes de la història en primera persona
El detonant de la seva lluita política, deia, va ser l’atac sexual massiu a les dones xineses, el país més poblat del món però una reduïda minoria ètnica a Indonèsia. El Moviment de Dones d’Indonèsia va sortir als carrers per demanar la “rendició de comptes” i a partir d’aleshores es va organitzar un Programa Polític per a la defensa dels drets humans de les dones a Indonèsia i Timor Oriental, que encara no era independent. Així va néixer la Comissió Nacional sobre la Violència contra la Dona, de la qual Chandrakirana en va ser fundadora i directora durant 11 anys. La visita de les Nacions Unides després, afirmaba Chandrakirana, va ser “una oportunitat d’or” perquè el programa tingués resultats: “vam aconseguim una Llei contra la Violència, un altra Llei contra el tràfic de persones i altres legislacions”. No és suficient, explicava, però demostra, que “una acció regional i internacional pot arribar a l’àmbit nacional i aconseguir objectius”, va concloure.
Aquesta activista, que també és fundadora de Musawah, un moviment global per la Justícia i la Igualtat a la família musulmana, afirmava que Àsia té el poder econòmic del món però també que cal no oblidar que l’ha guanyat de manera autoritària,i es preguntava què s’ha aconseguit realment, ja que les dones han emigrat: “el sud-est asiàtic té el major nombre de dones domèstiques al món”, i també registra alts índexs de tràfic de dones i nenes.
Després d’una dècada de post-transició i eleccions ara hi ha a Indonèsia “noves formes d’autoritarisme, com l’ús de la religió per controlar l’Estat, i això afecta la nostra diversitat cultural”, va subratllar Chandrakirana. “Nosaltres -deia- som les primeres víctimes, perquè la cultura i la tradició és la base per la dominació de les dones. Hem de meditar quin impacte s’ha aconseguit en la vida individual de les dones que estan al marge per classe, raça, ètnia o religió; i hem de canviar la cultura per transformar la societat”, afirmava rotundament.
Per a aquesta lluitadora dels drets de les dones, l’Agenda Global de Gènere ha de tenir “les estructures necessàries per a la transformació social i l’ONU ha de veure com es configuren”. Però primer, plantejava ja en un altre escenari: “em de preguntar què ens falta per fer?; quin llenguatge hem de fer servir: el de drets humans o el jurídic?”. En definitiva, proposava resoldre les contradiccions internes com a moviment de dones i “comprometre’ns de forma constructiva en el nostre entorn cultural per redefinir el nostre projecte comú, l’internacional, jurídic i garantista que volem exigir a la nova organització de l’ONU Dones”.
La directora regional d’UNIFEM per al sud-est i orient asiàtic, la llatinoamericana Moni Pisani, va avançar després que aquesta nova arquitectura de gènere de les Nacions Unides anomenada ONU Dones, que dirigirà l’ex presidenta xilena Michele Bachelet i funcionarà des de l’1 de gener del 2011, tindrà dos eixos fonamentals: un suport normatiu a les Polítiques Globals d’Igualtat de Gènere i un suport als Estats membres que ho necessitin. La Junta Executiva, constarà de 41 membres dels quals 10 d’Àfrica, 10 d’Àsia, 4 d’Europa Oriental, 5 d’Europa Occidental, 6 d’Amèrica Llatina i el Carib i 6 dels contribuents més importants (4 dels que hagin aportat més recursos per la Igualtat i 2 dels països en desenvolupament).
TICs per frenar la violència i aprofundir la democràcia
La importància d’utilitzar els mitjanse comunicació per donar a conèixer els drets de les dones va ser una de les demandes en totes les sessions. Així ho destacà especialment Marina Mahathir, integrant de la Junta Germanes en l’Islam (SIS) de Malàisia, en la seva intervenció i en una entrevista amb La Independent. Segons aquesta comunicadora malaia, la democràcia implica que els mitjans de comunicació incloguin les dones, però no és així: “És molt difícil arribar als mitjans de comunicació i, si ho aconsegueixes, mostraran que estas en el camí equivocat”. Les sèries de televisió al seu país, deia, “ofereixen un retrat sexista de la societat i la dona ideal encara segueix a la casa, tot i que n’hi ha moltes en totes les categories professionals i són majoria en les universitats”. En la seva opinió es necessiten més propietàries i directores de mitjans i una representació més elevada de les dones en els mitjans que, segons Mahathir, “haurien de servir per donar informació a les dones sobre els seus drets i incloure la seva visió sobre les comunitats locals i la societat”.
Mahathir està en antena des de fa 10 anys amb un programa per a dones joves que informa sobre salut, dóna opcions de vida i ofereix models diferents; també és columnista en els seus propis blocs (http://www.thestar.com.my) sobre temes d’educació, aplicació de lleis i educació per evitar la violencia. És una fervent partidària de l’ús de les noves tecnologies (TICs) per aprofundir la democràcia i en privat ens va explicar com funciona una idea innovadora i virtual, el Projecte Pixel, que va fundar la malaia Regina Yau. El projecte existeix en diferents països i el seu objectiu és aturar la violència contra les dones amb la participació dels homes (It’s Time To Stop Violence Against Women. Together). Funciona les 24 hores del dia al Twitter amb voluntariat i atén les persones que demanen ajuden o informació breu i ràpida. Per exemple, faciliten telèfons d’ajuda, deriven a ONG que treballen determinats temes, passen els links d’informes sobre el que necessiten, donen estadístiques. 10.000 persones hi estan connectades i es denominen “ambaixadores Twitter”. Per a aquesta activista de la tecnologia punta “les TIC serveixen per presentar els casos i per fer canvis amb les persones joves, que s’hi adapten molt bé, encara que cal no oblidar donar informació sensible al gènere també a les escoles”.
Malàisia és el primer país asiàtic i musulmà que va aprovar el 1998 una Llei contra la Violència Domèstica, però té moltes llacunes, afirmava Marina Mahathir. Han augmentat els informes i les denúncies, però és “només la punta de l’iceberg dels casos que hi ha”, deia Mahathir: “Tenim una Llei contra l’assetjament sexual però ens falta encara múscul i poder polític”, subratllava. I va posar l’exemple de que el gabinet del govern consta de 29 persones i només 2 dones. I una de les ministres no va ser ni votada, sinó designada. El 2009, explicava, “una dona va ser condemnada a patir fuetades per beure en públic. Al final no se la va castigar per la pressió internacional, però sí que van patir els cops altres 3 dones per tenir fills fora del matrimoni”. En aquest sentit, digué que “la pressió internacional és una arma de doble tall”, pot ajudar a frenar la violència contra les dones però, simultàniament, “engrandeix i aprofundeix la mentalitat conservadora del nacionalisme: no volen que ningú de l’exterior es fiqui en els assumptes interns”. Les creences religioses i conservadores augmenten, va lamentar, i és molt difícil combatre-les.
Mahathir va explicar que tenen dos sistemes legals en les Lleis sobre la familia, el civil i el dret musulmà, i en tots ells es pretenen reduir els drets de les dones. Existeix d’altra banda, una aplicació restrictiva de la no discriminació per sexe que la Constitució empara, però que només afecta a les institucions i no a les empreses privades. En aquest sentit ens va explicar el cas d’una hostessa de Malaisia Airlines que va perdre un cas davant la més alta Cort de Justícia: Les hostesses han de romandre en terra quan estan embarassades, i quan tenen 3 fills són acomiadades de la companyia. Així li va passar a Beatriz Fernández (malaia, descendent de portuguesos, d’aquí el nom) que va ser la que va perdre el cas.
