Adriana Kaplan, directora de l’Observatori Transnacional d’Investigació Aplicada a Noves Estratègies per a la Prevenció de la Mutilació Genital Femenina, de la Fundació Wassu de la UAB
La pràctica de la Mutilació Genital Femenina reflecteix una desigualtat de gènere molt arrelada i constitueix una forma extrema de discriminació de les dones. És practicada majoritàriament en menors i constitueix també una violació dels drets de l’infant.
Segons l’Organització Mundial de la Salut, als 28 països de l’Àfrica subsahariana i Orient Mitjà on es practica la mutilació genital femenina, aproximadament 140 milions de nenes i dones n’han estat víctimes. Cada dia, 6.000 nenes, entre 4 i 10 anys, són mutilades, segons dades d’UNICEF.
Malgrat que a finals dels anys vuitanta va començar a prohibir-se aquesta pràctica a molts estats, encara està molt estesa.
El dissabte 6 de febrer es va celebrar el Dia Mundial de Tolerància Zero contra la Mutilació Genital Femenina.
L’antropòloga mèdica Adriana Kaplan treballa per la prevenció d’aquesta mutilació i pels drets sexuals i reproductius de les dones des del 1989. Dirigeix l’Observatori Transnacional d’Investigació Aplicada a Noves Estratègies per a la Prevenció de la Mutilació Genital Femenina, de la Fundació Wassu de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Com evoluciona la lluita contra la Mutilació Genital Femenina? Quins han estat els avenços més importants que s’han aconseguit en aquesta lluita, els darrers temps?
Tenim avenços tímids. S’ha de ser prudents amb les notícies que arriben. La reducció de la prevalença és força desigual. Podem dir, potser, que Kènia és el país que més ha avançat en la lluita de la prevenció a través del ritual alternatiu: la iniciació sense mutilació.
Tenim països com l’Egipte que ha legislat sobre aquesta qüestió fa més de deu anys però la prevalença continua sent del 92%. Tenim bons exemples com el de Gàmbia, amb la metodologia que hem desenvolupat d’investigació aplicada de transferència de coneixement. Estem analitzant les dades comparatives a partir de la formació de professionals d’atenció primària que són als poblats, que estan legitimats i fan un treball directe. El seu coneixement baixa en cascada als líders religiosos, comunitaris, llevadores tradicionals i circumcidadores. Això ha permès demostrar i presentar una evidència al govern de Gàmbia, que va legislar sobre aquesta pràctica el 29 de desembre.
Es fan avenços tímids.
I perquè està tan difosa aquesta pràctica? Perquè costa tant avançar més ràpid en disminuir-la?
És una cosa ancestral. I que, a més, dóna identitat ètnica i de gènere. Per tant, és molt difícil de canviar. Ha influït molt la aproximació dolenta a molts poblats des d’una ideologia feminista d’Occident, que no es correspon amb el feminisme africà. Han estat aproximacions agressives, culpabilitzadores, mostrant imatges de terrorisme visual. Se les ha qualificat de ‘persones non grates’. A Gàmbia, per exemple, estava prohibit parlar públicament del tema fins el 2004.
No hi ha una bona experiència pel que fa a una metodologia coneixedora i respectuosa. Per exemple, a Kènia, el ritual alternatiu reconeix precisament el valor de la transmissió cultural i del reconeixement social, que és allò que et dóna pertinença i identitat ètnica i de gènere. Això és el que està funcionant.
El feminisme africà és valent en aquesta lluita?
Tenim dones que estan lluitant i estan lluitant bé. El feminisme africà té uns altres problemes que no vull qualificar com a més importants, però ha d’afrontar la baixa escolarització de les nenes, matrimonis forçats, matrimonis adolescents, mortalitat neonatal, mortalitat materna, malària,… Hi ha un camí que Occident ha recorregut i pel qual ha lluitat i ara està en un altre moment, en un altre punt i amb unes altres prioritats.
Àfrica està encara en el moment que moltes nenes no van a l’escola, encara que s’ha fet un salt qualitatiu molt important. La migració ha ajudat molt a escolaritzar les nenes. Té d’altres problemes i el tema de la mutilació, moltes vegades, no és una prioritat per la qual lluitar.
Les ONGs occidentals que actuen a l’Àfrica l’encerten en les seves actuacions en la lluita contra la mutilació genital femenina?
Hi ha propostes diferents. Algunes estan funcionant i d’altres, no. Nacions Unides està fent una avaluació valenta, perquè fa dos anys va publicar un informe on reconeixia que els avenços que s’havien fet eren tímids i molt poc eficacos en relació als milions de dòlars que s’hi ha invertit. Ara s’està revisant la forma d’actuar i s’està intentant posar més el focus en la investigació, que és la que pot donar més pistes de per on va el tema. Per exemple, nosaltres vam fer una investigació que va demostrar que el 42% dels professionals de la salut donaven suport a la mutilació. Cal treballar amb ells, ser creatius i donar respostes.
Cap estudiant de Ciències de la Salut hauria d’acabar la carrera sense saber què és la mutilació, identificar-ne els tipus, poder fer un abordatge a les complicacions i fer prevenció. Vam desenvolupar un currículum acadèmic, un manual amb deu mòduls, que va ser introduït a Medicina, a les assignatures de Fisiologia, Anatomia, Gineco-obstetrícia, Pediatria, Psicologia i Salut Comunitària. A les diferents assignatures veuen la mutilació com un tema més de salut, com abordar-lo i prevenir-lo. La investigació t’està dient per on incidir.
L’OMS es pren seriosament aquesta qüestió?
Sí. Per l’OMS és un tema important. Jo sóc membre del Comitè d’Experts de l’OMS i es treballa de forma exigent. Fan una anàlisi rigorosa de les propostes, de les guies, de les recomanacions. S’ha donat compte que afecta la salut materno-infantil. Si comparem la mortalitat de les dones amb i sense mutilació es dispara en més del doble.
S’està treballant en guies per la desinfibulació, per la reconstrucció, veure si val la pena invertir o no i quins són els resultats. L’OMS s’ho està prenent ara molt més seriosament tot i que ja fa més de vint anys que va tipificar cada una de les diferents modalitats d’intervenció.
El 6 de febrer es commemora el Dia Mundial de Tolerància Zero contra la Mutilació Genital Femenina. Com ens l’hem de plantejar?
Amb coneixement i respecte. És un dels reptes pendents a Europa i també a l’Àfrica. Però sobretot a Europa perquè tenim els mitjans i el coneixement, unes polítiques clares i una legislació vigent. Hem de formar professionals d’atenció primària en salut, treball social i educació, que ja estan en contacte amb les famílies. Utilitzar els canals que ja existeixen, empoderar-los de coneixement perquè puguin desenvolupar habilitats interculturals per apropar-se a famílies amb les quals ja tenen tracte de forma respectuosa i coneixedora i fer un treball de prevenció en les futures nenes.
El resultat és que en totes les intervencions que s’han fet des de l’atenció primària, amb un treball de prevenció, quan les famílies han viatjat les nenes han tornat intactes. Ha estat efectiu en el cent per cent dels cassos.
Aquest és el gran repte pendent. Hem de deixar de costat tants protocols i tantes lleis. Les lleis no canviaran la realitat i les tradicions ancestrals. Cal treballar i qui ho ha fer són les persones que estan a l’atenció primària, salut, treball social i educació. Cal formar-les i que facin un treball de prevenció en les nenes.
I no ens oblidem de les dones que ja han estat mutilades, que pateixen conseqüències i que cal atendre aquestes complicacions. Aquest és el gran repte pendent en el qual les administracions encara no hi han entrat.
