OPINIÓ
L’escola sempre ha tingut un component d’adoctrinament. Des de l’angle amb el qual s’expliquen els fets històrics que més beneficia al nostre bàndol, passant per l’enaltiment de la pròpia tradició cultural o validant els valors propis en detriment dels dels altres.
És així com es forja la idea de superioritat d’un poble o nació enfront dels altres. És un adoctrinament en què participa i és acceptat per tota la població. Subtil si es vol i inevitable, però adoctrinament, al capdavall.
Hi ha un altre tipus d’adoctrinament més bast, i és el que tracta d’imposar a tota la societat idees, creences o conceptes que només afecta una part de la població. L’adoctrinament pot ser religiós o laic, progressista o conservador. Ara es parla d’impartir formació sexe-afectiva a les escoles (tema sempre conflictiu, perquè a saber què i qui l’imparteix) o d’educar en la diversitat de gènere, que és una manera de sortir de la idea que hi ha la infància trans.
El tema no és intranscendent, ja que efectivament, l’escola no pot ser un instrument a disposició de qualsevol que vulgui fomentar la seva particular visió de món, les seves fòbies i fílies, les seves preferències ideològiques, la seva interpretació de la realitat, el seu concepte del que ha de de ser la vida en societat si aquest va en contra de la lògica i la racionalitat.
Els coneixements que es transmeten a l’escola mai són neutres, però això no vol dir que es pugui fomentar qualsevol idea, ja estiguin periclitades o siguin de rabiosa actualitat. L’escola no ha de ser el laboratori on s’utilitzi a les criatures com a conillets d’índies per validar els postulats de diferents grups de pressió que vulguin estendre la seva influència social.
Especialment preocupant són els protocols que han posat en circulació algunes institucions, com ara el de la Conselleria d’Educació de la Junta de Galícia, que defensa que la identitat de gènere és el sentiment íntim de ser home o dona independentment dels genitals, que resideix en el cervell, que es forma cap als 3 o 4 anys i que és irreversible i invariable; defensa que el cervell és un òrgan sexuat innat, i recopila tot un seguit d ‘ “indicis” per detectar si s’està davant d’un possible cas de transsexualitat infantil: gestos, jocs, activitats, etc.
No és l’únic exemple, ja que pràcticament en totes les comunitats autònomes s’estén l’afany per adoctrinar sobre identitat de gènere, que sense saber molt bé com ni en quin fonaments científics es basa, ho inunda tot com si haguessin trobat la pedra filosofal. Una cosa és l’adoctrinament, i una altra la coeducació.
La coeducació s’ha de basar en el principi d’igualtat i ser crítica, racional, que no constrenyi les potencialitats per raó de sexe, ètnia o procedència social. Una educació rigorosa, que no contradigui l’evidència científica ni el principi de realitat. Una educació que no limiti ni qüestioni els comportaments de nens i nenes ni busqui identificar si s’acomoden o no als rols sexistes i estereotipats que el patriarcat ha establert des de temps immemorial. Una educació no androcèntrica, que estimuli el pensament crític i la creativitat. Una educació que condueixi a les criatures a ser el dia de demà homes i dones que es relacionin en igualtat, que sàpiguen pensar per si mateixos i afrontar els múltiples desafiaments que amb tota seguretat hauran afrontar.
Aquesta coeducació per la qual advoco està lluny dels interessos espuris de tot tipus de grups o partits polítics, uns disfressats d’antics i altres de moderns (no hi ha més que veure la vergonyosa diatriba de l’infant que era nena perquè volia disfressar-se de fada del representant de Compromís) que tenen en comú més del que voldrien, uns perquè voldrien que res canviés, i altres perquè, com sostenia Lampedusa, volen que tot canviï perquè tot segueixi igual.
