OPINIÓ
A propòsit de l’estrena de la versió llegida per l’autor de la introducció al seu últim llibre Apartamento en Urano per Radio Deseo de Mujeres Creando, a Bolívia.
L’última vegada que ens vam veure m’havia demanat dos exemplars dels meus llibres, un d’ells per regalar-lo a Virgine Despentes. Mentre dedicava a despatriarcar per una de les autores, el pensament considero infal·liblement generador de desobediència feminista, Paul B. Preciado em va voler pagar els llibres i jo vaig preferir tancar el tracte amb un troc: que ens llegís per Radio Deseo un tros del seu llibre. L’estrena d’aquest text és de gran originalitat perquè sé que és l’única versió parlada que hi ha al món amb la seva pròpia veu.
Introducció del llibre Apartamento en Urano en veu de Paul B. Preciado. Feu click a la foto per escoltar-ho. (F. Radio Deseo)
Des que fa molts anys vaig patir un accident a la mà dreta, que ha convertit el meu traç en un desplaçament maldestre sobre la pàgina, em dedico a fer retrats parlats per dibuixar amb paraules, el que amb la meva mà ja no aconsegueixo fer.
M’estic movent per diferents ciutats, especialment d’aquest continent sense nom, compartint amb moviments feministes i moviments populars i mai falta la pregunta: Com és Paul Preciado? M’ho pregunten amb curiositat, amb il·lusió, com qui pregunta per algú molt llunyà i de difícil accés, però per un misteriós motiu com algú necessari de conèixer. Em prenc el temps d’explicar com el veig, perquè sóc incapaç de dir com és, és per això que he decidit bolcar en aquest text el meu retrat parlat de Paul.
Paul és una injecció intravenosa de sentits que fan explotar en el cos immediatament, traient-te del lloc on estàs parada i llançant-cap l’espai infinit.
Paul és un personatge que embassa les institucions que l’acullen amb ressentiment; quan ocupa el museu fa servir les seves parets com si de plastilina es tractés; quan ocupa l’acadèmia en els diccionaris i enciclopèdies de les seves biblioteques, es polvoritzen i desactiven conceptes caducs.
Té unes mans ossudes i llargues representatives de les estructures de tot el seu cos.
El vaig conèixer en l’última etapa en què estava dirigint el programa d’estudis independents del MACBA a Barcelona. Per aquells dies estava escollint el seu futur nom masculí, el vaig sentir eufòric segur de poder llançar des d’aquest lloc que es diu “museu” un crit revolucionari de gran abast.
No obstant això, quan li vaig plantejar les meves objeccions de carrer davant de la institució, lluny de rebre aquesta resposta sorda de qui té tantes coses clares, vaig sentir una capacitat d’interrogar-i escoltar que poques vegades es troba en un personatge de la talla de Paul.
Quan el van expulsar vaig anar a les portes del museu a soles i de nit a cridar la seva ajayu (1) en una cita còsmica que conjurarà aquesta violència, perquè estava segura que el cop va haver de fer-li molt de mal, no per un càrrec o rang, sinó per la sensibilitat física i psíquica de Paul.
No va ser l’artista qui va defensar la seva obra, no va ser el moviment artístic de Barcelona que es vanta de tenir-lo, el que va brillar per la seva absència va ser ell, en solitari amb Valentín Roma. No va ser una defensa heroica, tot el contrari, va ser una defensa del que és més bàsic, perquè Paul no es deixa confondre amb la institució.
Certament és un personatge intimidant i molts i moltes senten potser per això que acostar és impossible i li atribueixen tota mena d’adjectius que vull desmentir: no és arrogant, no és egocèntric, no és un setciències, no és academicista, no és institucionalista, no és racionalista, no és eurocentrista i no comparteix ni una de les característiques dels i les intel·lectuals d’acadèmia que produeixen les universitats europees. Paul ocupa una altra dimensió i te n’adones quan amb prou feines t’hi acostes. No per res avui es declara uranita i s’ha col·locat ja en un altre planeta.
El preocupen l’amor, els viatges intrapsíquics a l’inconscient i els colors que produeix la natura, que mai van estar a la paleta de l’escola d’art europea; si li parles del verd amazònic tanca els ulls per deixar-se transportar, disposat a sortir de si mateix per aquesta porta que ell mateix ha obert en el seu cos.
La mirada de Paul està plena de llum, per això és capaç de despertar il·lusions, afectes desmesurats, seduccions immediates, intrigues que li porten problemes novel·lescos, desplega un magnetisme del que ell mateix es protegeix.
No és el nòmada que habita la selva i que sense casa va de lloc en lloc dins de la selva, que és la seva pròpia casa. Nòmada sense selva, però també exiliat d’una Espanya conservadora i d’una Espanya progre, exiliat en ple neoliberalisme i errant.
No veig a Paul com a precursor d’un corrent de pensament amb la qual concordar o no, sinó com un productor de bretxes conceptuals que poden ser els pals amb que fer-se una barraca, el foc amb què escalfar-se o l’aigua amb què refrescar el pensament. Les seves idees m’ interpel·len de manera directa i és una interpel·lació certament plaent.
El parlament dels cossos, són teixits poètics que ha estat organitzant. Estem parlant d’hores i hores on ell assisteix al seu propi invent com a espectador. La seva capacitat de barrejar gents, edats, colors, sexualitats, provinences i poètiques per escoltar-los amb atenció, amb certa devoció, amb amor. És una cosa que no he vist fer a ningú més que a Paul.
Quan tanquem l’últim parlament, ballant després de 12 hores de construir junts un món diferent i paral·lel, una companya asiàtica es va llançar als seus braços volant d’emoció; Paul, amb els sentits desperts tot i el cansament, la va subjectar en l’aire com qui abraça un ocell.
Paul habita el món masculí i des d’aquest altra banda ens mana claus secretes imprescindibles per desmantellar el patriarcat, la seva lucidesa és per això i per molt més eina vital.
(1) Ajayu concepte aimara gairebé impossible de traduir; alguns tradueixen el concepte com ànima, però es tracta d’una estructura afectiva pròpia del subjecte. Quan la persona pateix un dany, un accident o una situació de violència, diem que se li “surt l’ ajayu”, per això és important trucar a l’ ajayu perquè torni a entrar a la persona i li permeti reaccionar. És un ritu sanador de reconeguda eficàcia.
* Article publicat a Página Siete de Bolívia
