Aquests dies he estat llegint venturosament el llibre Capitalisme caníbal, de Nancy Fraser (Editorial Tigre de paper, 2023, traduït al català per Anna Llisterri), no us enganyaré un llibre ambiciós, cada pàgina se suma a l’anterior per fornir un cos teòric, socialista i revolucionari (que va molt més enllà de l’anàlisi marxista, posant-lo al dia amb els canvis que el capitalisme ha sofert), que ens dóna les eines per combatre el sistema que ens devora. Fixeu-vos ja en el subtítol: Com el nostre sistema devora la democràcia, les cures i el planeta, i què hi podem fer al respecte.
Uns breus apunts sobre aspectes referents al neoliberalisme i les desigualtats de gènere, tot basant-me en el llibre citat.
El capitalisme entès com un tipus de societat inclou ingredients extra econòmics. En aquest marc, la injustícia estructural significa explotació de classe, per descomptat, però també dominació de gènere i opressió racial.
La producció de mercaderies, objecte del capitalisme, necessita d’un treball reproductiu que es relega a l’esfera «domestica», on s’oculta la seva importància social. El fet que no sigui remunerat o estigui mal pagat acaba de tancar la qüestió: les persones que fan aquestes feines estan subordinades estructuralment a les que cobren salaris en efectiu per a la «producció», encara que el seu treball «reproductiu» també proporcioni pre-condicions necessàries per al treball assalariat. Per posar un exemple, si no hi ha criatures, ni tampoc les atencions que requereixen, no hi ha força de treball futura.
La divisió entre producció i reproducció va sorgir històricament amb el capitalisme. Durant el segle XX, alguns aspectes de la reproducció social (formes de proveïment, cures i interaccions que produeixen i sostenen els éssers humans i els vincles socials) es van transformar en serveis i bens públics desprivatitzats, però no mercantilitzats. Per exemple, les residències públiques per a la gent gran. Avui, el neoliberalisme busca per damunt de tot privatitzar i mercantilitzar aquests serveis. L’oposició al neoliberalisme prioritza els debats sobre els aspectes econòmics i ecològics, però relega els temes de la reproducció social.
Per a Fraser, l’alternativa al capitalisme (injustícia, irracionalitat i manca de llibertat) és el socialisme. Però el socialisme per ser una alternativa al neoliberalisme ha de superar a més de l’explotació del treball assalariat per part del capital, els problemes del medi ambient, el racisme, etc. ha de superar, com diem, els problemes que es deriven del treball reproductiu no remunerat: un fons considerable de treball no assalariat o mal pagat destinat a la reproducció social, un treball que duen a terme sobretot les dones. En teoria les dones han de ser iguals que els homes en tots els àmbits i mereixen les mateixes oportunitats per desenvolupar el seu talent, i això inclou sobretot l’esfera de la producció i la reproducció. Però resulta que en el sistema neoliberal la reproducció es presenta com un obstacle que cal relegar, abandonar, en l’assoliment de l’alliberament, de la igualtat de gènere en l’esfera de la producció. El neoliberalisme ha significat un augment del nombre d’hores de treball que una llar necessita per mantenir una família, la qual cosa provoca una lluita desaforada per transferir les cures a altri. Hi ha un buit de cures i llavors s’importen treballadores migrants dels països pobres als rics que s’encarreguen del treball reproductiu i de cures que abans desenvolupaven dones més privilegiades. I el bucle continua perquè aquestes dones racialitzades i de regions pobres han de transferir les seves responsabilitats reproductives i de cura a altres dones encara més pobres que al seu torn han de fer el mateix…De manera que el problema de la cura no es resol sinó que es desplaça. Molts països pobres endeutats s’aprofiten d’aquesta circumstància i promouen l’enviament de dones a països rics per tal de disposar de casch amb les trameses que aquestes dones envien als seus països. Els resultats nefastos del neoliberalisme sobre l’esfera reproductiva és evident.
Solucions terribles: la congelació d’ovuls
La congelació d’òvuls es popularitza però a preus prohibitius tot i que hi ha algunes empreses de tecnologies de la informació que, per interessos obvis, ofereixen de franc la congelació d’òvuls a treballadores altament qualificades i ben pagades. La polèmica suscitada, ja fa anys, per l’oferta de Facebook i Apple perquè les seves treballadores puguin congelar gratuïtament els seus òvuls no és intranscendent ni marginal. ¿És una mesura acceptable per atreure el talent femení? ¿És una mesura acceptable per aconseguir la conciliació de la vida familiar i laboral? ¿És una mesura admissible en el camí de la cobejada igualtat d’oportunitats entre homes i dones? D’entrada, l’oferiment de congelació d’òvuls ens diu obertament que, en els àmbits laborals d’aquest tipus, la feina de les dones no és compatible amb la maternitat. Però el que passa és que, alhora, la maternitat és necessària per a la prosperitat social, cultural i econòmica dels països. Vegeu el meu article La congelació d’òvuls i la piràmide de població (Diari ARA, 28/11/2014)
En general, acceptem el capitalisme neoliberal com a única forma d’organització econòmica, i en aquest sistema s’exigeix una disponibilitat absoluta de les persones com a condició sine qua non per aconseguir una carrera professional exitosa. Això que és bo per a les empreses és letal a mitjà i llarg termini per al conjunt de la societat, perquè perjudica la piràmide d’edat i les dones —a les quals la societat trasllada la responsabilitat de solucionar aquest problema a costa de la seva realització personal i de la seva llibertat—. Les dones han de ser mares i mestresses de casa, han de ser treballadores fora de la llar per guanyar diners i han de tenir cura d’una població cada cop més envellida. Es pretén que treballin intensament, que consagrin a les empreses els seus anys de joventut amb total dedicació i amb sous baixos. I quan aconsegueixen uns sous més elevats, l’empresa els concedeix tot tipus de permisos de maternitat amb la consegüent reducció de sou sobre una base més elevada. Però és que, a més, una vegada han esdevingut mares és comú que se les percebi menys competents, assertives i compromeses, i amb menys encaix pel que fa a posicions laborals de tipus masculí que no pas les dones sense fills o els pares.
La clau per acabar amb la discriminació de les mares treballadores basada en els estereotips és que cessi la distribució desigual del treball domèstic i de la cura de les criatures entre pares i mares, o que almenys cedeixi la percepció que les dones es consagraran a les tasques domèstiques i la cura dels infants en detriment dels seus llocs de treball. En aquest canvi de percepcions, els líders de les organitzacions poden fer-hi molt.
La maternitat és un problema social massa greu i amb massa conseqüències perquè el condicionem als objectius a curt termini i al màxim benefici de les empreses. La societat i els poders públics han d’intervenir vigorosament per corregir aquests problemes, per aconseguir una felicitat més gran de les dones i una societat amb una piràmide d’edat equilibrada. Si no, ja sabem el que ens espera: les dades prospectives ens avisen que a l’Europa del 2030 la piràmide poblacional s’haurà invertit. Tampoc s’haurà aconseguit la igualtat entre els gèneres.
