La trobada de dones som totes
L’ENM s’ha convertit en un emblema per a les dones d’Argentina i per al moviment de dones que amb les seves diferències conviuen a la regió.
Ja fa molts anys, quan a l’Argentina es consolidava amb temors la democràcia, un grup de dones va prendre una decisió que es convertiria en l’inici d’una gesta pacífica i revolucionària. Exactament, el 1986, un any després de participar de la Cloenda de la Dècada de la Dona a Kenya, es crea el Encuentro Nacional de Mujeres, que enguany celebra el seu 30 aniversari sense interrupcions.
Es tracta d’una iniciativa destinada a fer història tot i que els llibres oficials es resisteixin a incloure-la.
¿Sera perquè és sense bales?
La primera trobada es va realitzar a la ciutat de Buenos Aires amb 600 dones provinents de tot el país. Aquest any, en van arribar a Mar del Plata més de 60.000. Amb una modalitat horitzontal, democràtica i participativa les trobades són l’expressió més important del camí recorregut sense distinció d’espais i molt menys de jerarquies que la societat patriarcal imposa.
Des de la fàbrica, la casa, la ciutat, l’acadèmia o la militància partidària l’intercanvi d’experiències i els testimonis en primera persona superen l’objectiu inicial de compartir i trobar alleujament. Es converteixen en pensament fecund en la recerca d’estratègies col·lectives. És clar que alguna cosa canvia en cada dona que hi participa. El que semblava una destinació immodificable per la naturalesa (maternitat obligatòria, subordinació i silenci) es converteix en protagonisme, pensament i acció. Però sobretot emergeix la convicció que el canvi és possible.
Cada trobada consta de dos dies de tallers que cobreixen tots els temes i les conclusions alimenten un pla d’acció fins al nou partit. Cada any, una província diferent. A cada trobada, es renova l’esperança. No obstant això, també es desenvolupa la posada en acció de grups conservadors de la societat que dissenteixen amb l’avanç cap a l’equitat. Entre aquests, sobresurten els representants de l’ala més dura de l’Església Catòlica Apostòlica Romana, encara que és clar, no són els únics. “Treguin els seus rosaris dels nostres ovaris” o “si el Papa fos dona l’avortament seria llei” són alguns dels cants que els dediquen les dones, i que són tan emblemàtics com les trobades mateixas.
Una marxa acolorida pels carrers de la ciutat amfitriona tanca les trobades. Predominen els mocadors verds, emblema de la campanya per l’avortament segur legal i gratuït.
Per primera vegada en 30 anys, hem de denunciar i repudiar la repressió i els atacs físics contra les dones que marxaven en el tancament de l’última trobada, que va ser el més multitudinari, segurament encoratjat per les impressionant manifestació de l’#NIUNAMENOS del 3 de juny últim.
Els clàssics enfrontaments verbals davant de la Catedral, aquesta vegada van ser aprofitats per grups nazis perfectament identificats. Recolzats en la confusió que produeix la massivitat, aquests van tirar una reixa de la Catedral davant la porta on resava un grup de peu, repetint el parenostre com un mantra amb el qual segurament intentaven netejar l’aire “dels dimonis del pecat que aquestes dones representen”.
La confusió inicial va impedir establir si el que va passar fou responsabilitat de les joves militants dels partits d’ultra esquerra -PO, Tendència piquetera, Las Rojas- sempre funcionals al patriarcat al qual diuen combatre. I en aquest punt, cal aclarir que fins i tot en els desacords, fins i tot si haguessin estat elles (que no van ser) res justifica la repressió, les bales de goma ni els gasos lacrimògens amb que els grups de dones allí presents van ser atacades i ferides.
Aquest greu episodi va entelar mediàticament el més rellevant d’aquestes trobades: els enormes esforços en les tasques de producció, les denúncies i l’aprofundiment del coneixement.
El debat de la Ley Brisa, la reglamentació amb pressupost de normes que tal com estan són lletra morta, la fi de la impunitat per a homes violents i sobretot l’exigència de garanties d’accés a salut, justícia i educació són el reclam que hauria d’ensordir als que tenen poder per decidir.
La propera trobada serà a Rosario. El desig majoritari és marxar en pau, amb alegries sorolloses i sense destrosses. No com a senyal de bona conducta i subordinació sinó com a expressió de la més efectiva i revolucionària gesta que va marcar el segle XX i que avança en el segle XXI.
