Per Curro Sánchez Herrera* VS
Quan es parla de canvi social, els focus apunten sempre al mateix lloc: partits, sindicats, moviments, manifestacions. Ningú no parla de la treballadora social que cada matí entra a una oficina municipal, gestiona vint casos impossibles amb recursos per a cinc, i al final del dia ha ajudat una família a no perdre el pis, ha acompanyat una dona a sortir d’una situació de violència i ha aconseguit que un adolescent en risc tingui accés a un programa educatiu. No se les té en compte en els debats públics.
I tanmateix, si volem parlar de debò de transformació social, hauríem de començar per aquí.
Un origen més complex del que ens han explicat
Hi ha un relat estès sobre el treball social que el presenta com a hereu de la beneficència, de les senyores de classe alta que baixaven als barris a ajudar els pobres. És un relat incomplet, però còmode per als que prefereixen que aquesta professió no es faci massa preguntes.
La figura que sol citar-se com una de les seves fundadores, la nord-americana Jane Addams, no hi encaixa. Des de Hull House a Chicago, a finals del segle XIX, va rebutjar tant la caritat religiosa com el paternalisme filantròpic. Per a Addams, la pobresa era, entre altres coses, una conseqüència de l’industrialisme, no pas un problema moral dels pobres. El seu treball era polític des de l’arrel: investigació empírica, suport a sindicats de dones, pressió legislativa, construcció de comunitat des de la igualtat. Aquest llinatge va ser enterrat quan la professió es va institucionalitzar: el treball social va acabar encaixonat a l’atenció individual, lluny del treball comunitari i polític que Addams practicava.
A Espanya el recorregut encara és més complicat. La professió va arribar tard i deformada pel franquisme, que va utilitzar el servei social femení com a instrument de control moral. La Sección Femenina va gestionar durant dècades una versió buidada de qualsevol contingut crític. La reconceptualització que va recórrer Amèrica Llatina als anys 60 i 70, on sí que hi va haver un vincle explícit entre treball social i moviments populars, va arribar aquí amb retard i sense la mateixa força.
El que sí que es pot dir és que, allà on la professió ha tingut contingut transformador, ha estat quan ha respost a demandes col·lectives, no individuals. No per generositat, sinó perquè la desigualtat organitzada obliga el sistema a crear estructures per gestionar-la. Això no fa al treball social automàticament transformador, però explica perquè té un potencial polític que altres professions no tenen de la mateixa manera.
El sistema que converteix la transformació en gestió
Entendre això ajuda a comprendre el parany en què fa dècades que atrapa la professió.
L’investigador xilè Luís Vivero Arriagada ho descriu amb precisió: les treballadores socials s’han convertit, sovint sense saber-ho, en allò que Gramsci anomenaria intel·lectuals orgànics al servei de la classe dominant. No perquè siguin males persones ni perquè hagin abandonat els valors. Sinó perquè el sistema en què treballen les empeny cap a això.
La lògica és la següent: les institucions públiques i privades on s’insereixen exigeixen resultats mesurables, metes quantificables, xifres per mostrar a les autoritats. Quantes famílies vulnerables hi ha al barri? Quants n’han millorat la situació? L’acció professional esdevé producció de dades, gestió de casos, administració de la precarietat. L’objectiu deixa de ser transformar les condicions que generen la desigualtat i passa a ser bregar prou perquè no exploti.
Mentrestant, a la formació universitària es parla d’emancipació, autonomia, conscienciació, transformació social. Hi ha un abisme entre aquests conceptes i el que s’exigeix el primer dia de treball.
El resultat és una professió atrapada entre dos mons: un discurs crític que no troba com materialitzar-se, i una pràctica institucional que neutralitza sistemàticament el potencial transformador. Les treballadores socials acaben sent, en paraules de Vivero, còmplices de la dominació que denuncien, no pas per cinisme sinó per esgotament estructural.
La paradoxa de la que en sap massa
Hi ha alguna cosa que distingeix les treballadores socials de gairebé qualsevol altre agent social: coneixen la desigualtat des de dins. No des de les dades de l’INE ni dels informes de les fundacions. La coneixen des dels relats de la gent que la viu, des dels domicilis, des de les oficines de serveis socials, des dels jutjats i els hospitals.
Aquesta posició és, alhora, una font de poder i una font de captura. Perquè el sistema també n’aprofita.La treballadora social recull informació sobre la vida quotidiana de les persones més vulnerables, la sistematitza, la converteix en expedients, fitxes, informes. A l’origen, aquest coneixement hauria de servir per transformar-lo. A la pràctica, serveix sovint per classificar, per controlar, per decidir qui mereix què.
Karen Healy assenyala una cosa que incomoda bona part del treball social crític: el mateix exercici de conscienciar a les i als usuaris, de “fer-los veure” la seva situació d’opressió, es pot convertir en una altra manera d’exercir poder sobre ells. Qui decideix què és consciència crítica i què és falsa consciència? Qui té autoritat per dir a algú com ha d’interpretar la vida?
Paulo Freire recull el relat d’un grup de treballadors que li diu a algú arribat a “conscienciar-los”: “Si vindràs aquí pensant ensenyar-nos que som explotats, no cal. Ho sabem molt bé. El que volem saber és si estaràs amb nosaltres quan rebem els cops.” No és una crítica que ens hagi de paralitzar. És una pregunta que obliga a afinar. El potencial transformador del treball social no rau a tenir les respostes correctes, sinó a acompanyar processos on les persones construeixen les seves. Connectar qui està aïllat. Fer visible allò que el sistema oculta. Assenyalar que un problema individual té arrels estructurals. Ser-hi quan rebin els cops.
Una professió feminitzada, precaritzada i invisible
No es pot parlar de tot això sense anomenar el que hi ha al darrere: el treball social és una professió majoritàriament feminitzada, històricament mal pagada, amb altes taxes de burnout, que opera a les institucions més desbordades de l’Estat del benestar. La precarització del sector públic a la darrera dècada ha reduït els recursos fins a límits que freguen el que és indecent. Molts treballadors socials porten carpetes de casos que cap ésser humà no pot gestionar amb dignitat.
Això també és polític. La infravaloració de la professió no és un accident. És coherent amb la infravaloració sistemàtica de tot allò que té a veure amb la cura, amb el que és reproductiu, amb la sustentació de la vida. Millorar les condicions del treball social és, en aquest sentit, una demanda feminista i una demanda de classe alhora.
Les polítiques socials haurien de servir per alguna cosa més que contenir la misèria. Necessitem professionals amb temps, recursos i autonomia per fer la seva feina de debò. Els barris populars haurien de tenir capacitat per organitzar-se. Necessitem figures que acompanyin aquests processos sense convertir-los en projectes gestionats des de dalt. I les persones més colpejades per la desigualtat no haurien de quedar reduïdes a expedients. Necessitem que qui les acompanya les pugui veure com a subjectes polítics, no com a problemes a resoldre.
El treball social no canviarà el món sol. Però sense ell, hi ha una palanca que no existeix. Una que opera exactament on la desigualtat és fa carn, a la vida quotidiana de la gent, en els moments més vulnerables, sense accés a què cap campanya electoral ni cap informe tècnic pugui veure.
La pregunta no és si aquesta professió té un potencial transformador. La pregunta és si deixem que l’exerceixi.
Foto portada: Jane Addams amb un grup de nenes a Hull House, una de les primeres cases d’acollida de persones migrants a Amèrica del Nord.
Font: Viento Sur
*Curro Sánchez Herrera és sociòleg, treballador social i poeta, especialitzat en polítiques públiques establert a Madrid.
