Divuit anys després del viatge a Palestina, aquesta em continua fent mal. Sobretot les dones. Recordo que en aquell viatge ens explicaven que havien de tenir molts fills per motius diversos. És a dir. El primer perquè necessitaven molts soldats per a la seva causa de defensa dels seus territoris davant de l’imperialisme d’Israel i les ocupacions il·legals de les seves terres.
El segon i més dolorós, perquè l’exèrcit d’Israel matava els nens com a forma de destrucció de tota una família. Actualment han “perfeccionat” la seva maldat i, crec que ja els maten gairebé per distracció.
Els cossos de les dones palestines s’havien convertit, doncs, en camps de batalla i la procreació com un assumpte d’estat. Actualment, imagino que les coses hauran empitjorat encara més. La veritat és que, si “entrés” en aquest espai emocional, segurament sortiria molt malmesa i, la veritat, no em ve gens de gust. I si, d’acord, potser és egoisme, però me’n recordo de com m’ho vaig passar de malament quan vam tornar d’aquell viatge.
En aquest moment, les dones de Gaza, les de Cisjordània, les del sud del Líban, les d’Ucraïna, les de Síria, les del Sudan, les del Iemen, les de Myanmar, les de la República Democràtica del Congo, i així fins als més de 110 conflictes armats i guerres “vives” que en aquest moment existeixen al món.
Dins cadascuna d’aquestes guerres, les dones són considerades botins de guerra. Són desposseïdes de la seva identitat i, en massa casos, són convertides en esclaves sexuals dels seus captors. O també utilitzades com a armes de guerra per dur a terme neteges ètniques com ja vam veure a la guerra dels Balcans fa uns anys. Guerra que, segons em confirma un gran amic que va visitar fa un any aquells territoris, segueix latent perquè no es va tancar mai del tot. O almenys és el que m’explica.
El fet de ser desposseïdes d’identitat i de ser considerades botins de guerra i convertir els seus cossos en camps de batalla és una forma més que té el ferotge sistema patriarcal de reforçar-se, encara que sigui d’una manera una mica criminal.
Utilitzar de manera, podríem dir que fins i tot criminal, els cossos de més de la meitat de la població mundial, per part de l’altra meitat de la població, a favor seu, pel seu plaer o com a arma política per humiliar l’adversari, són al meu parer crims de lesa humanitat i que haurien de ser jutjats pel Tribunal Internacional de Drets Humans.
No es pot consentir que es degrade així a les dones que tenen, també, els seus drets humans íntegres i que no haurien de ser violats sota cap concepte. Són éssers humans i haurien de gaudir íntegrament dels seus drets, fins i tot en temps de guerra.
En aquests mateixos moments segurament en algun dels llocs on hi hagi un conflicte armat viu, segurament estaran agredint alguna dona o alguna nena o nen. I no és just. Tenen dret a viure la vida en pau. Són, som, alguna cosa més que uns cossos. Són, som, persones completes amb els nostres drets a viure com vulguem i/o puguem a cada moment i ningú ens hauria d’arrabassar aquests drets.
M’entristeix i alhora m’enfurisma pensar en totes aquestes dones desposseïdes de tot, fins i tot del seu propi cos per a interessos poc o gens confessables per part dels homes.
Els governs haurien de protegir-les. Però els governs estan compostos majoritàriament per homes a qui no els deu importar res el patiment de les dones. I això, quan no són ells, els mateixos governs els qui els infligeixen aquests maltractaments físics o psicològics.
Així doncs, el feminisme radical (el que va a l’arrel dels problemes que originen aquestes situacions) ha de continuar denunciant aquests fets per intentar posar fi al patiment de tantes i tantes dones del món.
Per això és internacionalista. Perquè quan toquen o fan patir a una, ens toquen i ens fan patir a totes.
