28 de setembre, Dia Internacional pels Drets Sexuals i Reproductius
El dia 20 d’aquest mes, en una entrevista en la cadena SER, el ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, va rebutjar categòricament que pugui ser titllat de conservador. “Si m’he destacat en la vida local i en la vida autonòmica ha estat per abordar enormes transformacions”, afirmava el ministre. És clar: feia referència a les reformes urbanes que es van fer durant els seus mandats com a president de la Comunitat de Madrid (1995-2003) i com a alcalde (2003-2011). “Aquesta és una actitud qualsevol cosa menys conservadora”, va subratllar.
Però aprofitant el seu progressisme inqüestionable, també va fer defensa de la reforma de la Llei de l’Avortament. Gallardón ha criticat que l’anterior modificació normativa la va fer el PSOE “de forma unilateral”. Per això, ha justificat que vulgui canviar-la malgrat que les enquestes mostren que la majoria de la ciutadania no ho creu necessari: “Nosaltres volem tornar a una situació de consens”. Consens amb qui? A nivell de partit amb majoria absoluta? Valdria la pena anar a Madrid per fer al senyor ministre una sèrie de qüestionaments sobre els consensos als quals la majoria de dones (i homes) ja hem arribat.
La història del dret de les dones a decidir sobre els seus cossos explica una part important del recorregut del feminisme a Europa al llarg dels últims 37 anys, des dels primers manifestos el 1975 fins avui mateix, perquè en ser un problema no resolt, “el dret a l’avortament” s’ha convertit en una dels senyals d’identitat del moviment feminista, que ha impregnat a les societats en les quals avui ens toca viure.
Des d’un tema tabú en els 70 i de la imposició de la maternitat com l’únic camí possible, el 1975 s’exigeix una “Amnistia per a les dones empresonades pels anomenats delictes específics” (avortament, adulteri, prostitució). En un context en el qual unes dones avortaven arriscant la seva vida, mentrestant unes altres ho feien viatjant a Londres o clandestinament en clíniques privades.
El feminisme aconsegueix que l’avortament irrompi a la plaça pública d’Espanya de la mà de “les 11 dones de Bilbao”, per les quals el Ministeri Fiscal demanava el 1979 el seu empresonament per haver avortat. Per a la seva defensa els grups feministes van organitzar una impressionant campanya. A la defensa d’aquestes dones va seguir la de moltes altres i també de professionals de la sanitat jutjats els anys 80 i 90.
Crisi i avortament: existeix relació?
De la mà de la crisi econòmica ve la crisi del règim democràtic per la qual se’ns lleven i qüestionen drets que passen a considerar-se privilegis, intentant que ens sotmetem a la lògica del mercat al menor cost possible. Els efectes que tenen sobre les dones la re-privatització de la reproducció social i l’aprofundiment en la divisió sexual del treball que implica aquesta crisi, es veuen amb exemples clars com “la llei de dependència”, la disminució d’ajuts i com es pretén tornar a responsabilitzar en exclusiva a les dones de la cura i de la reproducció en el marc de la família tradicional.
Més de cent mil dones van avortar el 2011 per un embaràs no desitjat o no previst. Enfront d’aquestes dades, i fent cas omís d’ells, el govern prepara un canvi de la ja limitada llei actual per -en paraules de Gallardón- “protegir el dret de les dones per excel·lència: la maternitat”.
Dia rere dia s’anuncien retallades no només pressupostàries, sinó de drets. Obrint fronts varis, aquest govern utilitza la crisi per ficar mà a una llei que -malgrat ser una de les menys progressistes d’Europa- no agrada al sector fonamentalista catòlic: encara que la seva reforma no té absolutament res a veure amb rescats o urgències, per a aquest govern que no separa església d’Estat és “ara o mai”.
En “crisi”, són els embarassos no desitjats una preocupació real per al Govern?
NO. Els embarassos no desitjats, es prevenen amb una bona educació sexual en els col·legis i als carrers, campanyes de foment de l’ús de preservatius i els mètodes anticonceptius i afavorint un tractament naturalitzat d’aquests temes, que doni lloc a un ambient social, institucional i familiar amable i obert que afavoreixi la comunicació sobre aquests temes. I se solucionen amb la píndola del dia després i l’abortament lliure (IVE).
Per contra, el Govern d’Espanya, retira l’educació sexual de les agendes escolars, retira la píndola del dia després de la llista de medicaments que cobreix la seguretat social i obliga al fet que sigui dispensada només amb recepta; no incorpora la formació relativa a l’IVE als programes de formació del personal mèdic; retira la cobertura de l’avortament en la seguretat social i modifica la llei de l’avortament restringint la nostra capacitat de decisió i criminalitzant les noies i les dones.
Totes aquestes mesures, suposen la vulneració del dret a la llibertat, el dret d’informació, el dret a la seguretat personal i el dret a la no discriminació i la igualtat de totes les dones.
El dret a l’avortament no és només una qüestió de salut, sinó que suposa que les dones que no tenen recursos per pagar el procediment a través de la sanitat privada, siguen obligades a tenir fills o filles, encara que no tinguin “viabilitat” económica per mantenir-los. A moltes, se les obliga a parir “per sobre de les nostres possibilitats”. Alhora que obliga a les dones a passar per un procés (l’embaràs i el part), considerat un dels esdeveniments més perillosos per a la salut en la vida d’una dona. A Europa, 1/10.000 dones moren en el part, mentre que en els llocs on l’avortament és legal, el risc de mort és menor d’1 per cada 500.000 dones. Per això no és només una qüestió de salut, sinó una qüestió de llibertat personal i dret de decisió sobre les nostres pròpies vides així com sobre la qualitat de vida tant de les dones com de les seves criatures.
Dret de les dones a decidir sobre maternitat / interrupció voluntària de l’embaràs
En la nostra societat existeix la creença que solament la dona que sigui mare arribarà a ser una “veritable dona”, una dona plena, connectada amb la seva essència. Almenys així ho creu l’actual Ministre de Justícia.
Aquest concepte passa necessàriament, a més de per la maternitat, per assumir el model de família nuclear: Pare, mare i “prole”. És aquí on les dones perdem la capacitat de decisió sobre el nostre cos. Encara que aparentment sembli just, estem oblidant que encara que la dona pogués participar al 50% en aquesta decisió, existeix una càrrega sociocultural que l’empeny a no interrompre-ho i a l’obligació de gaudir-ho. Persones properes, amics, amigues i familiars se senten amb dret per opinar, intervenint en una decisió que concerneix exclusivament a aquella que patirà els canvis en el seu cos i sobre la qual recau -usualment- la càrrega de gestar, parir, cuidar, criar, i educar. A més, si es vol ser una “bona mare” s’han d’abandonar projectes personals o bona part d’ells mentre que els pares, lamentablement, segueixen -en la seva gran majoria- sense amb prou feines canviar les seves dinàmiques diàries.
Des del feminisme es planteja el fet que existeixen dones que són legítimament reconegudes com a mares-cuidadores i unes altres a les quals se’ls nega el dret a gestar i cuidar, generalment per haver desobeït un altre dels mandats clau d’aquesta societat masclista: la heterosexualitat obligatòria. Les reivindicacions des dels col·lectius i persones lesbianes per accedir a la reproducció assistida o a l’adopció significa que no es reconeix la seva legitimitat com a mares o com a cuidadores. I el mateix succeeix amb les dones amb diversitat funcional.
El dret de les dones a decidir és el reconeixement de les dones com a subjectes, amb capacitat moral per emetre els nostres propis judicis i prendre decisions sobre els dilemes que es poden presentar en la vida, entre els quals la maternitat és un d’ells particularment rellevant. Enllaça amb el dret a l’autonomia de les dones com a éssers sexuals i a la maternitat com una opció, amb el dret a la intimitat, a la seva seguretat i a la integritat. Just el contrari de la conceptualització i consideració de les dones com a éssers sense agència, necessitats de permanent tutelatje en les seves decisions que mantenen aquells qui neguen l’avortament.
És precisament aquest respecte a la decisió de la dona el que fa de l’avortament un dret i no una imposició: no obliga a ningú. La maternitat o no maternitat no tenen la mateixa significació en tot moment per a totes les dones, i la decisió sobre les opcions reproductives pot ser molt diferent i totes elles igualment legítimes.
El dret a decidir significa que l’Estat té una obligació: la de garantir, mitjançant els recursos i serveis necessaris la universalitat d’aquest dret, és a dir, que qualsevulla dona que decideix avortar pugui realitzar-ho, i per tant no hi ha cabuda en les polítiques públiques d’un Estat aconfessional visions religioses que tracten d’imposar les seves creences morals particulars. El dret de les dones a decidir no és un principi abstracte o alguna cosa a aplicar a mig fer, sinó el que fonamenta l’aplicació dels drets sexuals i reproductius.
Llegiu Comunicat de Coordinació 28S
Article basat en el dossier Feminismos Sol para el encuentro 16S al entorno de la manifestación del 28 S del Día Internacional por la Despenalización del Aborto
