Entrevista a Dora Garcia, Directora.
Dora Garcia és una de les directores que ha estat a la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona (MIFDB). Una artista interdisciplinar i amb reconeixement internacional. En la pràctica artística, utilitza l’espai expositiu per investigar la relació entre públic, obra i lloc; sovint a través de la performance i la interactivitat. A la MIFDB ha presentat el seu film “Amor Rojo. (Revolució compleix la teva promesa)”.
Com explicaries la teva evolució artística des de les primeres obres fins als projectes més recents?
Vaig començar fent performance l’any 2000, o sigui que sóc una artista sobretot lligada a la performance. Vaig fer el que s’anomena vídeo performance i en això vaig començar a treballar amb la càmera i el so i després d’uns vídeos, l’any 2006 vaig fer la meva primera pel·lícula de 28 minuts. Era amb actors, era una ficció, encara que una mena de ficció de recerca. Després vaig fer un altre parell de pel·lícules curtes, totes tenen part a veure amb performance i part a veure amb investigació sobre determinats temes. El primer llargmetratge que vaig fer va ser l’any 2018, “Segunda vez”. Segueixo un camí molt lògic, perquè per a “Segunda vez”, abans de la pel·lícula, vaig fer quatre pel·lícules curtes, una mena de preparació o d’estudi i el mateix amb “Amor rojo” que vaig fer dues pel·lícules curtes de menys d’1 hora.
Hi ha elements o temes que són una constant a la teva obra?
La política, les relacions de poder, amb la responsabilitat política d’un artista, la psicoanàlisi com a mètode de treball. Per exemple, l’any 2010 vaig fer una pel·lícula, com dic sempre té a veure performance i investigació, sobre la revolució basagliana, que és una revolució al terreny de la psiquiatria amb una psiquiatria democràtica. Era un documental, moltes entrevistes i filmat a un exhospital. L’important que és un film de compromís, un documental polític, però després també hi ha una part una mica surrealista, que té a veure amb aquesta idea de les imatges una mica oníriques i la idea d’una poètica política.
Parles del compromís, tens un curt “Si poguessis desitjar alguna cosa” fet de forma col·lectiva durant la pandèmia, sobre moviment feminista a Mèxic.
Efectivament, són productes de les circumstàncies. Això de treballar amb pel·lícules més curtes d’estudi s’ha convertit en la meva manera de treballar, però també hi ha una base molt important que són els diners, el finançament dels projectes. Sobretot quan ets més a prop de les Belles Arts, de les arts visuals que del cinema, ja que les quantitats són molt petites. Aleshores es va fent tot com a trossets. El que, per altra banda, tampoc no està malament perquè t’ajuda a pensar. Sempre tinc una idea del que m’interessa faig un curt on intento assajar alguna de les coses i després d’aquí surten els diferents camins fins que s’arriba al llargmetratge, però realment és tot a partir aquest estudi i mai no és a partir d’una estructura acabada.
Al film que has presentat a la MIFDB “Amor Rojo” explores la figura d’Alexandra Kol·lontaï què te’n va atreure i com la connectes amb les lluites feministes actuals?
L’any 2018 vaig participar en un grup de lectura d’Alexandra Kol·lontaï i encara que en coneixia el nom, mai no havia llegit textos seus. D’una banda, m’interessa molt una sèrie de conceptes que em sembla molt propers a conceptes actuals del feminisme contemporani. I, per altra banda, em crida molt l’atenció la història de la traducció al castellà de les obres de Kol·lontaï. I com es relaciona això? Doncs amb el moviment feminista de la República Espanyola, després parteix de l’exili, i com torna a aparèixer l’any 77. En el temps franquista sense Kol·lontaï, evoluciona a Sudamèrica, per exemple, a Mèxic, on s’ajunten tantes coses que no es poden publicar a Espanya i es trafica amb els textos. Aquesta mena d’anada i vinguda de Kol·lontaï i com van mutant els conceptes. L’amor camaraderia, que avui es tradueix per tendresa radical; l’abolició de la família – no hi pot haver emancipació de la dona dins del marc de la família burgesa, avui diríem heteronormativa- i, finalment, la preeminència de la solidaritat de classe sobre la de gènere – les dones burgeses -avui diríem, blanques, europees, privilegiades- no tenen els mateixos objectius que les treballadores -avui dir de les dones treballadores no és aconseguir el privilegi dels seus marits – ja que no en tenen – sinó canviar el món completament. I penses que segueixen sense solucionar-se. La biografia de Kol·lontaï em sembla molt prototípica del que són la relació del feminisme amb les revolucions o amb el socialisme, perquè sempre hi ha aquest moment de desencís en què es tiren les restes a la revolució. Les dones organitzen però després quan s’ha de reportar allò que les dones reivindiquen el que s’anomena la qüestió de la dona, mai no és un bon moment per abordar-la, queda perpètuament retardada. Fins que, crec, és a l’ecofeminisme contemporani que estava clar que no s’esperava més. Actuar independentment de qualsevol cosa i malgrat tot.
La teva obra interroga la mirada, de fet, interpel·les directament. Creus que aquesta interacció pot transformar la percepció del públic?
No totes les pel·lícules són tan explícites com “Amor rojo”, potser l’anterior “Segunda vez” és més ambigua. I a mi m’agrada l’ambigüitat, perquè penso que les històries són sempre molt complexes i m’agrada mostrar la complexitat de les coses. Però realment a “Amor rojo” hi havia com una mena d’urgència per les coses que estaven passant, que requeria aquesta especificitat. En tots els casos, la construcció de la pel·lícula no és gaire formal. Precisament en aquest interès per l’art polític jo penso que “un art revolucionari en contingut, només pot ser revolucionari en allò formal”, cal crear imatges impactants i crear associacions sorprenents. En aquesta pel·lícula, com en moltes altres, que s’empra la superposició en què apareixen el tema de lactància, de la propaganda soviètica i s’ajunta amb una imatge de fa 2000 anys precolonial, en què hi ha aquesta mena d’ànsia del lactant i el tema de la maternitat. Com s’afronta des d’un punt de vista revolucionari, intento expressar idees molt complexes amb imatges més que discursivament, perquè penso que és més eficaç.
El teu compromís és alt, tu creus que l’art juga un paper important en la denúncia i pot generar un canvi real a la societat?
És clar, és clar. Fa molt de temps que és un tema que m’apassiona, l’art en la política. L’art és polític, en realitat tot és polític. L’art que no és explícitament polític o que no assumeix una postura política l’està assumint de totes maneres, per omissió, quan l’art és decoratiu, un objecte de luxe, està conforme amb valors amb un sistema, amb un estat de les coses, un art en què tot està bé i no cal canviar res. El malestar o el descontentament és el que crea un art més explícitament polític que té aquesta característica de crida. Però això no resta res de poètica a l’art polític. És important explicar quan parlem una de les coses de Kol·lontaï, per exemple, una pel·lícula que ella promou i presenta per primera vegada a Amèrica, se l’acusa de distribuir propaganda soviètica i és veritat que és propaganda soviètica. És alhora propaganda soviètica i una pel·lícula que revoluciona el llenguatge del cinema, es pot fer totes dues coses. Un altre exemple seria “Tucumán arde”, una obra argentina de l’any 68, un exercici de contrainformació al Govern de la dictadura cívico-militar autodenominada «Revolució Argentina». I també era una obra d’art i eren aquestes coses. Es pot innovar en la forma de comunicació, però alhora distribuint un missatge clarament polític i explícitament polític.
Quins són els teus projectes futurs?
“Amor rojo” ha estat difícil i dura perquè és la pel·lícula amb el pressupost més alt, cosa que realment no és bo per a mi. No m’agrada treballar amb pressupostos alts perquè adquireixes un munt de compromisos i m’ha costat moltíssim tirar endavant el muntatge que volia. Ara m’estic recuperant de l’esgotament i estic començant a treballar molt, molt lentament i també amb episodis curts sobre una pel·lícula sobre la idea de final. Com s’escriu el final a la literatura. Com s’escriu el final a una història. Com es diu el final en termes temàtics i altres. Estic encara en el procés. Que és quan funcionen tots els altres projectes, estic en el procés de lectura de recerca i això també inclou parlar amb molta gent. Estic en aquest moment.
