Foto portada: Marga Pont.
En el debat “Periodistes en Revolta” és reivindicà el periodisme feminista a Catalunya i en xarxa, com a eina indispensable davant la impunitat, l’edatisme i l’onada reaccionària. S’exigí millors protocols i sancions efectives.
Intervingueren les periodistes catalanes: Fabiola Llanos, Alícia Oliver, Cristina Pulido i Rejane Modesto da Sousa (brasilera resident a Catalunya). Es denuncià la situació del periodisme fet per dones: precarietat laboral, assetjament i violència digital (73% de periodistes enquestades a Catalunya n’han patit) i revictimització mediàtica.
Hi foren presents també periodistes i comunicadores de Mèxic, Nicaragua i Afganistan: Lucia Lagunes, Edith Herrera, Edna Pacheco, Arlen Centeno i Karima Shujazada. Varen alertar en els contextos de llurs països sobre la persecució, l’exili i un veritable apartheid de gènere. Hi hagué una crida a la solidaritat internacional amb les periodistes que pateixen aquestes violències.
Presentació de la Taula “Periodistes en Revolta”
En la presentació de les periodistes de la Taula, Alicia Oliver també feu un punt sobre l’actualitat de les noticies sobre les dones, tot assenyalant que el darrer Monitoreig Global de Mitjans (MGM) informa que només un 26 per cent de les notícies es refereixen a dones.
Intervenció de Rejane Modesto da Sousa, periodista brasilera resident a Catalunya i responsable de la Secretaria d’Igualtat del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC)
Primer s’excusà per no poder-se expressar encara en català, i tot seguit donà dades de la realitat laboral de les dones periodistes a Catalunya, tot i que algunes dades eren de referència estatal.
D’acord a les dades recolllides pel SPC el sous de les iels periodistes a casa nostra són de 25.000 a 30.000 euros annuals, els dels becaris són entre els 15.000 i 18.000, els de les i els autònoms es situen al voltant dels 18.000 euros. Aquest sous contrasten amb els dels i de les presentadores de TV que van del 45.000 als 60.000 TV, evidenciant una gran diferència salarial amb les i els professionals de producció.
Les dones, en general cobren un 25 per cent menys i s’arrossega la manca de conciliació i la precarietat.
Rejane Modesto da Sousa afirmà que encara cal treballar molt per garantir horaris, sous i llocs de treball.
També feu una denùncia de la persistència de l’assetjament sexual en vers les dones per part de caps i companys de feina.
Parlà sobre les i els periodistes que cobreixen conflictes: “La mort i assassinat de periodistes ha assolit nivells impensables en els últims tres anys, especialment causats per la guerra. A la massacre de Gaza, n’hi ha hagut 238 i això sumat és més que la primera guerra, la segona guerra, la guerra de Corea i la guerra del Vietnam”.
Per a la periodista és motiu de satisfacció que per primera vagada la presidència de la Federació Internacional de Premsa recaigui sobre una periodista, la peruana Zuliana Laínez, que ha viscut molts anys a Catalunya.
La periodista tingué també un record molt sentit cap a Marielle Franco, la sociòloga, feminista, defensora dels drets humans i del moviment LGTBI i política brasilera, que fou assassinada.
Intervenció d’Alícia Oliver, presidenta de la Xarxa Europea de Dones Periodistes (XEDP)
La periodista feminista, Alícia Oliver exposà les dades d’un treball realitzat per la XEDP conjuntament amb Diario Feminista: Informe Violències digitals masclistes cap a les dones periodistes. Es tracta d’una enquesta mixta a periodistes de Catalunya, les dades de la qual confirmen que el 86 per cent de dones periodistes han experimentat violències online.
Entre les conclusions extretes d’aquest informe destaquen que cal millorar la resposta institucional i empresarial davant les agressions, que si bé les xarxes de suport i la denúncia són efectives no són suficients.
Intervenció de Cristina Pulido en nom de Diario Feminista
Per la seva banda la directora de Diario Feminista explicà l’Informe de resultats 2023 del II Estudi Mitjans i eradicació de les violències masclistes. L’estudi es va realitzar mitjançant enquestes exploratòries i grups focals.
L’estudi mostra la manca de coneixement que hi ha per part de les i els periodistes del país de les diferents violències recollides a la Llei 17/2020. La majoria de periodistes coneixen casos on els mitjans han difamat a les vìctimes de violències masclistes. I denuncia que encar no hi ha mecanismes de seguiment efectiu per a la detecció de l’aplicació o no dels protocols de prevenció de l’assetjament i les recomanacions per a un correcte tratament informatiu de les violències masclistes.
Intervenció de Fabiola Llanos, presidenta de la Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadores de Catalunya – Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere (XIDPICCAT-XIPVG) i de l’Equip de La Independent
La periodista catalana (d’origen xilé) manifestà que a la XIDPICCAT-XIPVG: “entenem que en el periodisme feminista el treball en xarxa és l’única drecera real per reconèixer les altres, per construir des de la horitzontalitat més radical i per desterrar, d’una vegada per totes, els personalismes, els egos i els títols individuals que sovint colonitzen i intoxiquen els mitjans de comunicació generalistes. Aquí no hi ha noms que busquin el focus per a un benefici propi; hi ha una intel·ligència i voluntat col·lectiva que es cuida, es coordina, es comparteix i es sosté.”
I referent a la tasca de ja fa quasi bé 16 anys de La Independent (s’edità per primer cop l’11 de setembre de 2010) afirmà: “..combatem la perversa idea patriarcal que la informació feminista ha de basar-se essencialment en el voluntariat, el sacrifici i la precarietat. (…) patim un escàs reconeixement i un suport absolutament insuficient, gairebé testimonial, per part de les administracions públiques. És especialment dolorós veure com se’ns dona l’esquena, molt sovint, des d’aquelles institucions que estan lligades i compromeses per llei amb els drets de les dones…”
“Vivim una ofensiva reaccionària global on el feixisme i la misogínia organitzada intenten colonitzar tots els espais de representació pública, digital i mediàtica.” -anava acabant la seva intervenció, Fabiola Llanos, no sense afegir, però- “El periodisme feminista és un dels dics de contenció d’aquesta barbàrie. Hem d’actuar amb fermesa intel·lectual i organitzativa per evitar de totes, totes, que el feixisme i la misogínia no es facin amb cap estructura que no sigui les seves pròpies clavegueres. No els podem cedir ni un pam de terreny mediàtic, ni una sola redacció, ni un sol relat. El seu lloc és el buit de la seva pròpia ignorància i deshumanització; el nostre és l’espai públic que hem guanyat legítimament amb dècades de lluita.”
Intervenció d’Edna Pacheco en nom de les periodistes i les companyes de la RIPVG (XIPVG, sigles en català) a Mèxic, que estan fent estada a Catalunya.
La periodista indígena del poble originari de l’actual Estat de Guerrero, va denunciar les desaparicions forçades de dones comunicadores i de dones defensores dels Drets de les Dones dels pobles originaris.
Afirmà que cal nomenar la situació de guerra que hi ha en els seus territoris, continuament ocultada per l’Estat Mexicà. Defensà el periodisme feminista com a via per a donar-les-hi veu i denunciar el patriarcat, el faixisme i l’ extractivisme, alhora que teixeix l’esperança col·lectiva.
Intervenció d’Arlen Centeno, periodista de Nicaragua i Defensora dels Drets de les Dones al seu país
Arlen Centeno creu que hi ha esperança, malgrat Nicaragua ocupi actualment el darrer lloc en llibertat de premsa a Amèrica Llatina segons Reporters sense Fronteres.
La periodista va contextualitzar Nicaragua en la crisi sociopolítica de 2007 amb Daniel Ortega i el 2018 amb la repressió brutal sobre la població amb 300 persones mortes, i amés amb els incendis brutals. 100.000 persones son fora del país, entre elles més de 300 periodistes. S’ha perpetrat el tancament i silenciament de 60 mitjans de comunicació i de moltes associacions dones. Les que ho denuncien treballen en Mitjans amb Agenda Propia Feminista i des de la cooperació feminista. “Ambdues característiques són una mala presentació per trobar feina”, s’exclamà.
“Aquests delictes formen part d’un sistema coordinat i sostingut en el temps que busca desanimar la participació pública i visible de les dones. I en aquest cas particular, de les feministes, de les defensores i de les periodistes i comunicadores. Ja sigui des de l’exili o des de l’ombra de la clandestinitat, les feministes, defensores i periodistes breguem amb múltiples expressions de violència masclista, misògina i patriarcal. Ho fem amb la violència estructural, aquesta que ens persegueix i que s’encaparra a doblegar-nos i a silenciar-nos. No ho ha aconseguit!”, mantingué.
Centeno parlà sobre la violència digital, que té una alta connotació sexual: “No només ens amenaça a les periodistes, sinó als fills i a les filles de les periodistes. Perquè a un periodista home no li diuen “violaré la teva filla”, ens ho diuen a les dones perquè saben que ens fa mal”. Per a elles és una amenaça constant: “A nosaltres és a qui ens despullen, a nosaltres és a qui ens bofetegen, a nosaltres és a qui ens culpabilitzen per actuar en l’àmbit públic en lloc de cuidar de les nostres famílies. Què per què ens hi posem? ens qüestionen continuament”.
Intervenció de la periodista afganesa Karima Shujazada, que viu exiliada a Catalunya
Les dones a l’Afganistà no tenen cap dret. Així començà Karina Shujazada la seva explicació. “Parlar en públic és un somni per a una dona. Les dones a l’Afaganistà són objectes dictats pels terroristes del govern”.
“No puc parlar de les periodistes perquè ara no n’hi ha són. Són a la presó. Abans de 2021 hi havia quasi 3.000 dones periodistes i ara després de 2021 n’hi ha entre 130 i 160 en secret”.
“Les dones afganeses no necessiten compassió necesitem que en parleu, Es tracta d’un apartheid de gènere.
Aquests dies volien manifestar-se, però no han pogut perquè posaven en perill la seva vida. A més a més, quan surten de la presó no són acollides a casa i així la única solució que tenen és el suïcidi.
“Tenim dret a parlar, tenim dret a qualsevol cosa que volem, però hi ha països com el meu en aquest món en què les dones no tenen ni els drets que tenen aquí els gossos”.
Ella, abans dels talibans, va poder estudiar, anar a l’escola, anar a la universitat, treballar com a periodista, treballar com una activista. Però, explicà que va tenir molta sort perquè vivia al centre de la ciutat, d’una ciutat de les més grans del país. Però hi ha moltes dones que mai han sabut que tenien dret a parlar, dret a existir: “Perquè a l’Afganistan, les dones, quan neixen, han de pagar per haver nascut. Estan castigades des que neixen.”
Karina Shujazada exposà amb una lògica desesperació com n’és de flagrant la manca de notícies sobre les dones al seu país. Explica com la única darrera notícia que ha vist als mitjans d’aquí és l’aprovació de la llei que permet als homes pegar dones si no les hi fan sang.
Ho reblà amb aquesta frase: “Les dones no poden sortir al carrer perquè la seva vida no val ni un got d’aigua”.
Debat posterior de “Periodistes en Revolta”
Entre el públic assisten una jove periodista que viu i treballa a Beirut parlà de la solitud de la periodista en països en conflicte, i la conseqüent precarietat de la salut mental. D’aquí afirmà la necessitat de l’existència d’aquestes xarxes.
També des del públic es preguntà sobre com s’exerceix la resistència interior del periodisme a llocs com són Nicaragua i Afganistà. Respongueren Arlen Centeno i Karima Shujazada.
A Nicaragua ens sostè la solidaritat, la creativitat. No es pot dir res en veu alta. Però resistim i trobem ecos.
A l’Afganista s’escriu i s’emet però sense signatura, a través de mitjans d’orient. Tant adins com a fora no es poden signar les informacions ja que en perilla la teva vida i la dels teus familiars. No hi ha cap dret a l’Afganistà, la situació és terriblement pitjor que la de l’Irán. Algunes periodistes poden fer un podcast o donar alguna entrevista, si tenen la seguretat seva i familiar coberta, però malgrat ho facin o ho fem, malhauradament no hi ha interès per Afganistà com està passant també amb algunes colpidores realitats d’Àfrica.
Preparació de les conclusions de “Periodistes en Revolta”
Conclusions de la Taula i debat “Periodistes en Revolta 2026”
1. Treball en xarxa i dignitat laboral enfront de la precarietat, exigint a les administracions públiques un finançament i un reconeixement dignes, deixant clar que mitjans i/o col·lectius feministes com La Independent i la XIDPIC.CAT no són un bolet marginal, sinó un servei públic essencial per a la democràcia.
Conclusió i repte: L’horitzontalitat i la intel·ligència col·lectiva de la Xarxa són l’únic model per superar els egos del periodisme generalista. El gran repte és tombar la idea patriarcal que el periodisme feminista ha de basar-se en el voluntariat o el sacrifici humà i econòmic de les seves professionals.
2. Memòria, genealogia viva i relleu sense edatisme, per continuar exercint la justícia històrica de “nombrar-nos”, visibilitzar-nos mútuament, transformant la professió en un espai de complicitat política, afecte i genealogia viva.
Conclusió i repte: Les nostres xarxes o mitjans tenen el deure polític de rescatar la memòria de les dones i combatre l’edatisme ferotge dels mitjans de masses, que arraconen la saviesa de les periodistes grans. El relleu generacional no es pot fer des del buit, sinó des del respecte i l’aprenentatge del llegat de pioneres com la Montse Minobis.
3. Periodisme de qualitat com a dic de contenció del feixisme digital, responent amb rigor, denuncia i continguts contrahegemònics per tallar el pas a l’extrema dreta. No podem cedir cap espai, ni un pam de terreny mediàtic. Hem de tancar el feixisme a les seves pròpies clavegueres, defensant l’espai públic que hem guanyat legítimament amb dècades de lluita.
Conclusió i repte: En ple pic d’ofensiva reaccionària, on la misogínia organitzada i el feixisme intenten colonitzar els algorismes, les redaccions i les xarxes socials amb titulars grocs i relats d’odi, el periodisme d’investigació feminista és més indispensable que mai.
Fotos: Tona Gusi, Marga Pont, Beatriz Villarejo
