Dones esborrades: com els mitjans amplifiquen l’edatisme

Cada 8 de març, el Dia Internacional de les Dones ens convida a reflexionar sobre les desigualtats de gènere i a reivindicar un futur més just. Tot i els avenços assolits en els darrers anys, encara persisteixen nombroses formes de discriminació, i una de les menys visibles, però profundament arrelades, és l’edatisme.

Aquest fenomen, que consisteix en la discriminació per motius d’edat, afecta especialment les dones, sumant-se a les desigualtats de gènere i agreujant-ne les conseqüències. La igualtat de gènere no s’acaba als 50 anys, ni als 60, ni als 70. Aquest 8 de març, defensem una societat on totes les dones, independentment de la seva edat, siguin valorades, escoltades i respectades.

La manca de presència o la imatge que es projecta de les dones grans als mitjans de comunicació són exemples clars de discriminació per raó d’edat. Tot i que l’edatisme és una realitat en tots els àmbits socials, sovint queda camuflada als ulls de la societat. És en la cultura popular i en els mitjans —televisió, sèries, cinema, premsa, xarxes socials omnipresents— on aquesta discriminació es fa més evident. Aquests canals no només reflecteixen, sinó que també perpetuen estereotips i prejudicis que menystenen les dones grans, presentant-les com prescindibles o ancorades en el passat. A diferència dels seus homòlegs masculins, se les etiqueta ràpidament com a «passades de moda» o poc dinàmiques, mentre que els homes solen associar-se amb experiència i lideratge. És una realitat innegable: ells poden envellir mantenint visibilitat i prestigi, mentre que elles desapareixen progressivament de les pantalles, de les campanyes publicitàries i de les narratives culturals. L’envelliment femení es presenta com un problema a amagar o combatre, sotmès a una pressió constant per semblar més joves mitjançant productes de bellesa o cirurgies estètiques.

Des de la psicologia social, s’ha estudiat com la invisibilitat als mitjans redueix la vitalitat social d’un col·lectiu. La teoria de la identitat social —en la qual he dut a terme diverses investigacions— sosté que la pertinença a un grup, ja sigui per edat, gènere o qualsevol altra categoria, influeix tant en l’autopercepció com en la valoració que ens fan els altres. Quan un grup és sotmès al silenci o l’estigmatització, el seu estatus i identitat social queden amenaçats, fet que repercuteix directament en l’autoestima col·lectiva i individual. La manca de referents, derivada de la invisibilitat, no només condiciona la percepció externa, sinó que també erosiona la construcció de la pròpia identitat de les dones grans, que sovint acaben interioritzant la idea que la seva veu és irrellevant.

A més, la comunicació intergrupal demostra que els grups dominants controlen els discursos socials i determinen què és digne de ser mostrat. Si elles no són visibles als mitjans, s’afavoreix la percepció que no són rellevants. L’efecte de «l’absència percebuda» —estudiat en comunicació i psicologia social— revela que allò que no es veu tendeix a considerar-se inexistent o sense valor. Això reforça un cercle viciós: si no apareixen en l’esfera pública, no es reconeix la seva contribució a la societat; i si no es reconeix aquesta contribució, se les exclou de les narratives dominants.

La reivindicació de la visibilitat de les dones grans no és només una qüestió de justícia social, sinó una necessitat per construir una societat més equitativa i rica en diversitat d’experiències. Trencar amb la seva invisibilitat significa oferir models de referència, reconèixer-ne la veu i valorar-ne les aportacions en tots els àmbits. Aquest 8 de març, fem que siguin escoltades, vistes i representades amb la dignitat que mereixen.