OPINIÓ
El feminisme és un moviment social que ha descansat en una teoria política molt concreta: la consideració que les dones han de ser subjectes de ple dret no subordinades als homes (per resumir).
Per tant, va a l’arrel del problema, ja que tota societat – i no em vinguin amb el conte de tribus idíl·liques igualitàries que es passaven el dia cantant al paradís terrenal – s’ha estructurat segons la divisió sexual de la feina. Els homes s’han encarregat de les activitats productives, militars i de l’exercici de poder, i les dones han exercit les tasques reproductives i de manteniment de la vida. Aquesta estructura social ha estat determinada pel sexe biològic de naixement, i malgrat els canvis que han pogut produir-se en alguns llocs del planeta, encara segueix essent vigent. En la majoria dels països les dones se segueixen encarregant de les cures, i els homes de les activitats productives, militars i de poder.
Aquest repartiment ha propiciat la desigualtat entre homes i dones a l’haver estat valorades com a més importants les activitats productives que les reproductives, encara que avui sabem que sense les tasques de cura la vida humana és inviable. Posar de relleu aquesta injusta asimetria i intentar superar-la ha estat un dels objectius del feminisme des del seu naixement.
El feminisme desafia l’autoritat dels homes i reclama per a les dones els mateixos drets i consideració, i planteja que el sexe no ha de ser determinant per al desenvolupament ple de les persones, però sosté que en ell hi ha la base de la desigualtat. El feminisme dinamita l’ordre patriarcal. Per això era important trobar una manera de desactivar-lo: s’estava estenent massa, estava influint en la pràctica totalitat dels països del món, les dones de tot el planeta protestaven, amb més o menys possibilitats d’èxit, i la presa de consciència de gairebé totes era ja una realitat incontestable. El feminisme estava començant a desestabilitzar el sistema. Combatre’l-des de fora era difícil, perquè és impossible no entendre que les seves reivindicacions i demandes són justes.
El desmantellament del feminisme havia de venir des de dins, i així ha estat. Comencem per dividir-lo en múltiples faccions: hi ha feminismes per a tots els gustos, que cadascú entengui per feminisme el que vulgui; seguim per convertir-lo en folklore, fer-ho compatible amb el capitalisme més salvatge (samarretes de luxe amb la llegenda I Am Feminist); i acabem per difuminar el seu subjecte polític, que queda reduït a una paròdia: ser dona és performar el femení, qualsevol que ho desitgi pot ser dona, els cossos, però, cal seguir ocultant (Afganistan, per exemple) o exhibint-los com a objecte sexual, segons convingui.
I l’última giragonsa: expulsem del feminisme a totes aquelles que no combreguen amb la nova definició. Busquem un insult per desqualificar (posem que les anomenem Terf) i identifiquém-les amb els moviments reaccionaris. Propaguem que s’oposen als drets humans dels col·lectius més vulnerables (trans, prostitutes, migrants, racialitzades), i que són unes privilegiades que només volen mantenir les seves quotes de poder. Ja tenim un nou moviment feminista renovat perfectament compatible no només amb el patriarcat, sinó amb el capitalisme global. (Vegeu un exemple en SModa num. 278, 2021).
Les feministes de tota la vida ho tenim molt cru, perquè hem de lluitar en dos fronts oposats: l’esquerra, còmplice i impulsora d’aquesta metamorfosi, i la dreta, que intenta patrimonialitzar valors que mai ha defensat. Feministes de tot el món uniu-vos: hem d’organitzar-nos en contra d’aquests dos enemics. Una altra vegada.
