Tot hi val pel que fa al respecte intercultural?
OPINIÓ
En alguna ocasió he comentat que treballo en un despatx d’atenció directa a la ciutadania on acudeix gent de tota mena i condició. Gent que ve a buscar informació sobre tràmits de la Generalitat Valenciana o gent que ve a realitzar-los.
A la taula d’una persona que atén gent hi ha d’haver sempre un parell de bolis i, en la meva, els hi ha. Un d’ells sol ser el que utilitza la gent per les seves signatures i l’altre és el que habitualment faig servir jo quan les signatures són més o menys simultànies. Fins aquí res de nou.
Aquesta setmana passada vaig atendre a diversos homes musulmans que venien abillats amb la seva gel·laba, el seu Kufi o gorra musulmana i remataven la imatge amb la barba típica que solen portar.
Cap problema. L’anècdota que em fa reflexionar és la següent: ve un senyor d’aquests a realitzar una gestió en la que hem de signar els dos i, com sempre, prenc el boli de la taula i li indico on ha de signar al temps que l’hi deixo sobre el paper perquè ho faci. Ell retira la seva mà i va a buscar l’altre bolígraf, el que està sobre el meu teclat, l’agafa sense demanar-me permís i es posa a signar. Vaig entendre que no volia fer servir el mateix boli que jo havia tocat per ser dona!
Vaig acabar atònita la gestió, li vaig lliurar els seus papers, que ell va prendre per la part contrària d’on jo havia tocat i se’n va anar per on havia vingut tan pantxo.
L’endemà ho vaig comentar amb una gran amic amb el pensament que de vegades i amb aquest tipus d’actituds (que afortunadament són molt aïllades) pensava si no m’estaria tornant racista o xenòfoba.
El meu amic, que em coneix molt bé, em va ajudar a anar “col·locant” les coses en l’àmbit cultural i no en un altre. I al mateix temps que parlàvem sorgia la reflexió de: Tot hi val pel que fa al respecte intercultural en aquests casos ?. És que la meva feina i la meva atenció, no es mereixen un respecte, sobretot quan els-hi estem facilitant eines d’integració administrativa i social?.
Insisteixo que aquesta és la primera ocasió en què ho visc en l’àmbit laboral i atenc a moltes persones àrabs al llarg de la setmana i que aquesta és només una anècdota sobre la qual reflexionar.
No entraré en el tipus de relacions que existeixen entre homes i dones àrabs ja que no les conec en profunditat, però com a dona exigeixo respecte a la meva condició de dona treballadora a tots els homes siguin musulmans, catòlics, evangelistes, budistes, de qualsevulla altre religió, o ateus o agnòstics. En el meu lloc de treball i en qualsevol àmbit de la meva vida sóc una dona i a més compromesa amb els drets humans de les persones, de totes les persones i especialment de les dones i nenes. I, a més, com a dona treballadora, quan venen a la taula que ocupo exigeixo el mateix respecte que dono a l’hora de facilitar-los els recursos necessaris per solucionar els problemes amb els que han vingut.
Afortunadament per a aquest home no tinc memòria fotogràfica i no recordo la seva cara. Però segurament tornarà en algun moment. I si sóc capaç de reconèixer-lo en aquest moment només hi haurà un boli a la taula i, o el pren o el deixa, perquè en el meu treball exigeixo respecte.
L’evolució de les relacions entre dones i homes ha estat diferent en les diferents cultures i amb la globalització i els continus moviments de les persones hem vist (afortunadament) altres tipus de relacions que ens permeten reflexionar sobre les nostres idees sobre temes diversos i posicionar-nos davant d’ells . Evidentment i després de la xerrada amb el meu amic he aclarit dubtes sobre la meva possible i incipient xenofòbia i ho he col·locat només pel que fa a aquesta persona i punt.
Però al mateix temps que reflexiono sobre això, també ho faig amb un altre tipus de qüestions com per exemple amb el fet que m’hagi costat tant fer aquesta reflexió per pensar que amb aquests plantejaments puc pecar d’etnocentrista, quan en realitat sóc filla del meu món i la meva cultura a la qual, a més, combato cada dia per considerar-la patriarcal i androcèntrica.
I tot per un bolígraf !
Però sabem que aquest instrument quotidià de les nostres vides ha estat només el detonant que ha disparat l’ordre simbòlic de dos mons que conviuen i que majoritàriament es respecten. Dos mons en els quals el paper de les dones encara amb diferències segueix sent el de la subsidiarietat social respecte als homes, on els models simbòlics tenen en mateix origen: el religiós. Dos mons en els quals els sabers i valors de les dones han estat oblidats i menyspreats o directament condemnats. Dos mons en contínua evolució i on des de diferents punts de partida i diferents posicionaments som moltes les dones que lluitem per canviar aquest ordre de les coses i també amb diferents resultats.
La lluita de les nostres germanes àrabs és la mateixa que la nostra: deixar de ser subsidiàries d’un ordre simbòlic androcèntric d’origen teocràtic i fins i tot legal.
I aquí ens trobem amb les dones àrabs, orientals, africanes, indígenes i aborígens de tota mena, perquè, almenys que jo sàpiga, totes patim el mateix mal d’origen, encara que pugui haver-hi diferents gradacions. I aquest mal té un nom clar: androcentrisme patriarcal.
En aquesta lluita ens hem de trobar. Aquest és l’objectiu.
