imatge republica.com
Moltes dones i alguns homes han coincidit en els seus balanços de l’any 2018 que ‘l’agenda feminista és l’antídot contra la regressió democràtica’ o, dit d’un altra manera,’la via d’emancipació davant la deriva autoritària’ que pretenen els grups o moviments polítics ultra dretans a la península, a Europa i al món.
Hi ha consens gairebé total en tots els resums anuals en molts mitjans de comunicació, locals i internacionals, que el passat 8 de març va significar un punt de no retorn pel rotund missatge mundial per la ja irrenunciable igualtat dels drets de les dones en tots els fronts: polític, social, cultural…. Per això, el feminisme s’està considerant en aquests moments com “el principal subjecte emancipador que hi ha a l’escena política i social” i sense marxa enrere en els països que es consideren democràcies liberals.
Són paraules de l’antropòloga Véronique Nahoum Grappe, citades pel filòsof i periodista Josep Ramoneda que, al seu torn, afirma que el feminisme és ‘un moviment emancipador’ perquè “pretén ampliar els espais d’autonomia i llibertat de les persones” i, per tant, “és el principal factor de canvi que hi ha en escena”, davant l’ascens de les extremes dretes que, per aquest escriptor i director de la Maleta de Portbou, no és aliè a la defensa del poder patriarcal. I Ramoneda amplia la seva reflexió amb paraules de la doctora en psicologia i experta en polítiques de Igualtat, Sara Berbel quan diu que “no s’ha de mirar només al patriarcat sinó també el neoliberalisme polític”.
foto CGT
Tres maneres articulades de dominació
En semblants termes als de la directora de ‘Barcelona Activa’, ho explicava fa uns mesos a Barcelona, el sociòleg Boaventura de Sousa Santos : des del segle XVI “les tres maneres principals de dominació” que, segons ell, “sempre han actuat articulades”, són “el capitalisme, el patriarcat i el colonialisme”, aquest últim, deia, “ara sota altres formes com el colonialisme intern, el racisme, la xenofòbia i la islamofòbia”. Just les banderes o els arguments que està esgrimint l’extrema dreta a tot arreu, a més de la mal anomenada ‘ideologia de gènere’.
Per aquest catedràtic jubilat de la Universitat de Coimbra, ja hi ha un exemple feminista a seguir, explicava en la seva conferència al Centre de la Imatge de la Virreina, i són les polítiques socials i econòmiques que estan impulsant, des de 2105, les dones ‘feministes i professionals’ del Bloco de Esquerda (BE) a Portugal, en els acords amb el govern del socialista de Antònio Costa. I també diputades del BE al Parlament Europeu, on aquesta primavera volen niar aquests grups ultres, en les properes eleccions de maig.
Neoliberalisme i patriarcat, una aliança tremenda
Un altre catedràtic, el de la Universidad de Córdoba, Octavio Salazar, membre a més de la Red Feminista de Derecho Constitucional i de la Red de Hombres para la Igualdad, opinava també en sentit semblant, en afirmar que “assistim a una quarta onada feminista” que te com a eix de referència “l’explotació global que les dones, els seus cossos i capacitats pateixen a mans d’una aliança tremenda entre el neoliberalisme i el patriarcat”.
Per a aquest jurista, el “gran repte és com el feminisme se situa en primera línia de l’agenda política i els homes ens sentim interpel·lats”, li indicava a la periodista Isabel Valdés, en un article on ella recollia 19 desitjos feministes d’homes i dones per 2019.
foto plataforma8demarzo.org
Posar el focus a la masculinitat tòxica
Per a l’antropòleg i escriptor Ritxar Bacete, cal “generar identitats pacífiques en els homes, deslegitimant l’ús de la violencia” en els seus ‘models i pràctiques’ de “la masculinitat hegemónica”. El desig esmentat per Bacete és que apareguin “els homes bons, pacífics, cuidadors i tendres”. Per a l’escriptor i inspector de Policia i especialista en Família i Dona, Álvaro Botías, s’ha de “posar el focus a la masculinitat tòxica i hegemònica que el patriarcat ha anat creant”, encara que, segons li manifesta la periodista Valdés “les campanyes contra la violència de gènere (ja) han estat orientades al maltractador”.
Un altre intel·lectual masculí, el professor del Centre d’Estudis Llatinoamericans de la Universitat de Georgetown, Héctor Schamis mantenia en un article del passat mes de octubre que ja ‘el feminisme és cosa d’homes’ i afirmava que els hashtags #NiUnaMenos, #MindTheGap, #MeToo, #AbortoLegalYa, #StopKavanaugh, #NoSinMujeres, #ZeinabSekaanvand i #DemocraciaParitaria, “retraten un conjunt de desigualtats simultànies (i) juxtaposades”, que posen en dubte “la tan fonamental noció d’ ‘Igualtat davant la llei’ condició intrínseca de la democràcia liberal”, segons les seves paraules i que també consta en la pràctica totalitat de les Constitucions occidentals.
Estructura de poder i control social masculí
Per aquest Conseller Acadèmic del CADAL (Centro para la Apertura y el Desarrollo de América Latina) “tot règim de ciutadania restringida… expressa una jerarquia social determinada. Necessàriament això es tradueix en una estructura de poder i, ergo, de control social, en aquest cas de les dones, per part dels homes, executat per institucions dissenyades a aquest efecte, moltes d’elles, a més, regides per homes”.
Així que, per Héctor Schamis només “el feminisme esbossa un comprehensiva agenda de canvi social” que, “entre tants neofeixistes, xenòfobs i autòcrates”, segons opina aquest professor, “aquesta agenda és l’antídot contra la recessió democràtica d’aquest segle”.
‘Despatriarcalitzar les mentalitats jurídiques’
En ser la Justícia un dels fronts de la lluita feminista per algunes de les decisions dels jutges, entre aquests 19 desitjos feministes que les dones reclamen per a aquest 2019, hi ha els de la de Magistrada i portaveu de Mujeres Juezas de l’Estat espanyol, Lucía Avilés, que sol·licita la “despatriarcalització de les mentalitats jurídiques” i que es compleixi el Conveni d’Istanbul . L’advocada, doctora en Dret i professora de la Universidad de Sevilla, Amparo Rubiales, sol·licita, per la seva part “acabar amb la falocracia, que condueix a la violència sexual contra les dones”.
Per això mateix, la periodista i escriptora Núria Varela, li indicava a la periodista Marisa Kohan que “la sentència de la Manada, una de les fites del feminisme” al llarg de l’any passat, no fa altra cosa que “mostrar públicament el que passa als jutjats quan es jutja la violència de gènere, en especial, la violència sexual”. I en aquest sentit, recordava el vot particular del jutge Ricardo González, “que va qualificar una violació com ‘gresca’ i va jutjar en contra dels fets provats i segueix en el seu lloc impartint el que ell considera justicia”.
foto Trendencias
Desprotecció de les jornaleres marroquins de la maduixa
Justa Montero, activista feminista i experta en gènere i desigualtat, també li explica a Kohan que “un dels revessos” viscuts el 2018 és el fet que la judicatura “no ha estat capaç de garantir protecció, justícia i reparació per a les dones que han estat víctimes de violència sexual, o de les seves parelles, o per a les que han patit explotació i violència, com és el cas de les jornaleres marroquins de la maduixa” a Huelva. Montero considera, per això que encara avui “per a les dones, la justícia és encara un obstacle important i una barricada contra els seus drets”.
La periodista de Público recull l’opinió de l’experta en violència de gènere, Bárbara Tardón que, en el mateix sentit, ressalta de 2018 les “mobilitzacions feministes davant d’aquesta justícia que interpreta les normes des d’una mirada patriarcal, enverinada de mites i estereotips de gènere”.
Educació permanent en clau de gènere i interseccional
L’advocada Carla Vall i Duran, responsable de la Comissió de Violències de Dones Juristes, escrivia al diari ARA que, amb “el judici contra els membres de la manada vam aprendre el que la prestigiosa psicòloga Inés Hercovich anomena ‘la negociació sexe per vida’. És el que ens havien alliçonat agressors i sistema: o ens sotmetem a la violació o ens mataran si ens hi oposem”. O dit a la manera de la doctora Nerea Barjola, és la “construcció del terror sexual”, tal i com ho escrivia.
El seu article ‘Erradicar el masclisme i superar la utopia’, era el repte 5 dels 10 que segons la mirada al futur del diari ARA ha d’enfrontar la humanitat. I per Carla Vall els reptes són dos: “una educació permanent en clau de gènere i interseccional, que marqui els límits de les masculinitats violentes, sofertes majoritàriament per dones i identitats de gèneres diverses”, que augmenten per raons de classe, raça i discapacitat. El segon repte és la necessitat que “”el sistema respongui i intervingui preservant les vides de les dones” i també que garanteixi les seves “vides lliures i sense por”.
