Els mitjans han retrocedit en el tractament informatiu que fan de la violència de gènere, mentre que, d’altra banda, creix de manera preocupant la presència d’homes violents en les xarxes socials 2.0, revelen un informe i una investigació presentats per l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC).
Al Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) i davant un auditori ple s’han donat a conèixer dos informes aquesta setmana.
El primer, és l’avaluació corresponent a 2013 – 2014 sobre l’impacte de les recomanacions realitzades als mitjans sobre el tractament de la violència de gènere, que mostra que aquests casos no són reflectits amb el rigor necessari, decantant-se per titulars més “venedors” o per una feina més còmode de reproducció de comunicats institucionals.
El segon posa damunt la taula un informe sobre les agressions masclistes que es realitzen en els espais virtuals i xarxes socials i, a més, revela una preocupant presència de xarxes i grups violents que actuen contra les conquestes de drets de les dones amb discursos considerats “neomasclistes”.
Amb la conducció de Carolina Barber, la presentació de l’estudi de l’ADPC va ser realitzada per les periodistes i investigadores Mavi Carrasco i Marta Corcoy. Sobre la Violència 2.0 informaren representants de GrediDona, Trinidad Donoso, Nieves Prado i Rubén Sánchez. també va ser-hi present la regidora de la Dona i Drets Civils de l’Ajuntament de Barcelona, Francina Vila.
Ciberperill
Fins ara, segons el que es va explicar, no s’havia realitzat un estudi sobre la violència de gènere a internet, si que s’havia fet alguna cosa en referència a la parella o ciberparella, al bulling o ciberbulling i al sexing, que és considerat delicte. La investigació va obtenir, amb una mostra de 155 adolescents enquestades, dades noves.
L’estudi dóna senyals que hi ha més violència en línia que off-line, dada que preocupa ja que aquest tipus de violència virtual no està controlada ni penalitzada.
Entre les dones enquestades s’observa que sí que són conscients de situacions de violència i que solen saber maneres d’evitar-la, ja sigui bloquejant accessos a l’agressor o canviant elles d’adreces; però, és preocupant que no perceben aquesta violència quan es refereix a l’amor romàntic, quan es parla principalment de control, de temes de fidelitat i relació amb altres persones.
Entre les persones joves no apareix entre les seves opcions la possibilitat d’acudir als seus pares i mares si pateixen alguna situació de violència, i en poca mesura parlen d’acudir al professorat i en alguns casos a la policia.
Es va informar que l’estudi revela que la violència ocupa un espai on-line molt gran, que com a tal no està visibilitzada i per això està normalitzada. Existeixen grups i veritables xarxes de persones que fan apologia de la violència, que la difonen de manera oberta o que amb discursos disfressats busquen menyscabar els drets guanyats per les dones.
Tractament mediàtic
La ADPC ha realitzat un estudi sobre el tractament de la violència masclista en els mitjans des del 2006 basant-se en les recomanacions elaborades en el seu moment i de manera conjunta entre el CPC i l’Ajuntament de Barcelona. L’últim informe té notòriament una mostra menor: la informació publicada el 25 de novembre, Dia contra la Violència de Gènere, i la informació difosa arran de dos casos d’impacte: l’assassinat de dones a Nou Barris, Barcelona, i a Sant Pere Pescador, Girona.
Es van analitzar els diaris El País, La Vanguardia, El Periódico, El Punt Avui i El Mundo, a més de fer un seguiment a algunes publicacions en línia.
L’estudi, en les seves conclusions, indica que: un 67% de les publicacions són notícies breus (“que de vegades s’agraeix”); en gènere no es registren articles d’opinió, excepte el 25N; és també en el context del 25N quan es registren extensions grans amb més informació d’estadístiques i dades diverses com mesures de protecció, la legislació, els homes maltractadors i la seva rehabilitació, entre d’altres.
Origen, anonimat i fonts
La majoria de les notícies referides als fets de violència fan esment de l’origen de la víctima. Si bé es recomana no fer referència al fet migratori, per no estigmatitzar la migració, en els dos casos concrets es va ressaltar aquesta situació en un 86%. “Es confirma el fet que es dóna més rellevància al fet que els protagonistes siguin estrangers que persones nascudes a Catalunya o Espanya”.
Malgrat que es recomana mantenir l’anonimat de la víctima i de l’agressor, per respecte a l’agredida i per no estigmatitzar als seus fills i filles, en gran part dels casos es van esmentar noms i cognoms i, a més, es van donar dades del lloc de residència.
En la majoria dels casos s’informa què va passar amb el victimador, si va ser detingut. També és rellevant el fet que s’informi d’antecedents de la parella, si hi va haver ja denúncies prèvies i per això, en un 29%, utilitzen com a font als veïns en lloc de veus expertes.
Adjectius i imatges
És en el relat del “modus operandi” que els mitjans “es llueixen” amb titulars o frases que donen massa detalls i que no aporten altra cosa que “morbo”, com: “La va colpejar fins a matar sense que li tremolessin les mans”. És en els dos casos de violència analitzats on apareix més l’ús excessiu d’adjectius.
Les fotografies no es corresponen en un 70% els casos analitzats; però, quan sí que es mostren imatges, algunes d’aquestes cauen en la mala praxis d’ identificar el lloc de residència.
En les conclusions l’informe indica que s’observa que els mitjans, inclosos els digitals, solen utilitzar comunicats institucionals de rebuig al que ha passat, sense aprofundir molt més en el tema ni afegir cap altre dada qualitativa a la informació que difonen.
