Dijous 25 juliol 2024

Dijous 25 juliol 2024

Compartir

Xiuxiueigs de personatges a través de la lectura. Els treballs i els dies

Per Maria-Àngels Roque*

El mes de maig ha estat una mica més plujós, això ha servit per tenir un cert recolliment i llegir els últims llibres de dues autores: Patricia Almarcegui i Virginia Luque Gallegos. Aquestes dues autores són molt actives a les xarxes socials però que no deixen d’investigar i d’escriure. Almarcegui conjuga la creació literària i els seus coneixements acadèmics, sobretot forjats pels viatges. Luque Gallegos amb els seus treballs de recerca sobre l’Àndalus està especialment interessada en la difusió per als no especialistes.

Patricia Almarcegui és una veterana que combina els viatges, amb l’erudició de literatures comparades que era la seva professió universitària abans de dedicar-se plenament a la literatura. Des dels Los libros de viaje: realidad vivida y género literario o Ali Bey i y los viajeros europeos a Oriente, aquest darrer a partir de la seva tesi doctoral sobre el viatger català Ali Bey, ha publicat obres molt evocadores com El pintor y la viajera, un amor impossible entre dos personatges reals: el pintor Ingres i una intrèpida viatgera Lady Montagu. La memòria del cos, memòries fictícies on assistim com a testimonis a una vida lliurada a la dansa, i participem de les experiències més íntimes, preciosistes i doloroses del seu protagonista, o Quaderns perduts del Japó, una narració plena d’imatges intenses que ens introdueixen a el cinema, la literatura, el màniga, la pintura, l’arquitectura i en ciutats japoneses, on perfila les seves reflexions completades després de dos viatges. Aquests quaderns són un intent de reproduir el temps del viatge i de la vida des de la convicció que les experiències no finalitzen quan s’escriuen sinó quan es llegeixen i escolten.

En un dels seus articles a la revista Quaderns de la Mediterrània, Patricia Almarcegui em va donar a conèixer, ja fa força anys, l’obra de la periodista i escriptora austríaca Anne Marie Schwarzenbach perquè, “ningú com ella ha intuït que la literatura és un viatge”.

Per això al seu darrer llibre publicat Las Vidas que no viví, editat per l’editorial Candaya (2024). Iran, on ha viscut diverses vegades, així com Menorca, la seva estada actual, són els escenaris on les evocacions adquireixen vida sota la prosa de l’autora. La literatura de Patricia Almarcegui té una relació proustiana per la importància del temps i la memòria. No obstant això, la seva escriptura és molt diferent, ja que compon frases curtes per aconseguir una contundència expressiva més gran: “El xiprer, la rosa, el magraner es desitja, i gràcies a l’esforç encara els volem més” o “Era migdia, Istanbul feia olor de mar i herba tallada”. Introdueix denominacions catalano-menorquines per expressar el tipus de lloc “codolar”, arbre “ullastre” o bolet “esclatasang” per reflectir una especifiqueu concreta del territori on desenvolupa l’acció, provocant en el lector sensacions viscudes.

A Las Vidas que no viví, l’Anna i la Pari són dues dones que es troben a Menorca, al voltant d’un hotel abandonat i ocupat, i un hort rescatat de l’oblit. L’Anna, originària de l’illa, torna ara enmig d’una crisi íntima, després de molts anys fora. Pari va arribar des de l’Iran després d’abandonar la vida anterior, i espera la possible arribada d’un visitant. Aquesta és una novel·la sobre destinacions i espais en reconstrucció; sobre jardins i horts; sobre cossos que habiten i cossos que ja no es poden habitar. I és, també, el relat d’una illa i un país trobats als èxodes i la migració: al llarg de la conversa que mantenen les dues protagonistes, emergeixen relats històrics sobre Menorca i l’Iran: naufragis, invasions, incendis, viatges, objectes perduts i retrobats. Les narracions, o veus que s’intercalen al relat, són els punts de partida de la seva darrera novel·la.

Virginia Luque Gallegos ja ens va delectar amb el seu saber fer a El llegat d’al-Àndalus. L’herència andalusina i morisca al Magrib, una obra que permet una incursió cap al transvasament, transferències, influències i aportacions culturals al Nord d’Àfrica on trasllada a les evidències, testimonis materials, empremtes immaterials i llegat d’andalusos i moriscs.

Los Sabios de Qurtuba. Cuando la capital de al-Andalus alumbró al mundo, és l’últim llibre de la historiadora-patrimonialista cordovesa, publicat per l’editorial Almuzara (2024). Hi posa en valor científics, inventors, artistes o historiadors que van viure entre els segles VIII i XIII, des dels poetes Wallada, Ibn Zaydun o Ibn Hazm, fins als filòsofs Averroes i Maimònides o al metge Al-Kattani, el qual aporta el primer tractat de medicina d’urgències a Còrdova ia l’Europa medieval. Arran d´una traducció de la seva obra El llibre de l´arbre tenim informació d´aquest home que “emigra amb la descomposició del califat”. De fet, quan Còrdova entra a la guerra (la fitna), tots els científics i savis se’n van anar a altres regnes, els seus coneixements van acabar expandint-se fins a acabar traduint-se de l’àrab a l’hebreu i al llatí, arribant als monestirs. L’autora amb aquest llibre ens dóna la possibilitat de conèixer la cultura musulmana que es va desenvolupar a Còrdova especialment a l’època dels omeies. Aporta una gran quantitat de bibliografia perquè els que no són experts puguin ampliar el seu coneixement de forma amena. Coneixedora de l’arquitectura i el patrimoni de Còrdova també ens indica a la seva obra les últimes troballes dels arqueòlegs que actualment recomponen els ravals de l’època andalusí.

Virginia Luque intenta, amb èxit, treure a lluir les dones andaluses malgrat els pocs rastres recollits. En aquest sentit són de gran interès els capítols que dedica a les dones esclaves o lliures que van desenvolupar un important paper no només com a cantaires o instrumentistes, sinó també compositores. Per això es recolza en fonts originals i en els treballs d’importants arabistes espanyoles que han pogut desgranar el valor d’aquestes dones que van tenir un paper fonamental dins la cultura. Algunes han arribat fins als nostres dies malgrat la poca cosa que se’n sap com Lubna que era experta en gramàtica, mètrica i comptabilitat. Va ser excel·lent poeta, magnifica escriba i cal·lígrafa en temps d’Al-Hakam II, manejant amb gran precisió l’astrolabi. Centenars de dones treballaven en qualitat de copistes, redactores que s’encarregaven d’abordar documents d’alt poder polític. Un ofici que passava de pares i avis als seus descendents. La historiadora comenta que “és cridaner com algunes dones lliures consagrades a l’ofici cal·ligràfic ho fessin d’una manera gairebé ascètica, ja que conservaven la seva virginitat com a virtut. (…) sent la ploma l’instrument al qual per vida quedarien per sempre unides” No ens estranya perquè les esclaves pertanyien a un senyor com la poeta Uns al Qulüb, esclava d’Almanzor, que podia ser cedida al poeta Ibn Hazm, com s’explica en un relat de gran bellesa. Recordem que també dones cristianes en època medieval i més tardana preferien ser monges per poder llegir i escriure, cosa difícil si entraven sota la fèrula dels marits.

Dones inspiradores com Jawla i Nunna Fatima. De Jalawa només se’n coneix el nom per un dels capítols d’El collar de la Paloma, obra caracteritzada per arabistes i filòsofs com el llibre més il·lustre sobre el tema de l’amor en la civilització musulmana, obra realitzada a manera de carta o risâla pel poeta Hazm a petició d’un amic seu. De la poetessa Wallada (1010-1091), sí que es troben més rastres pel que ha estat molt difosa i ha servit com a imaginari creatiu fins als nostres dies, Filla del califa omeia Muhammas III, Wallada és una poetessa coneguda, no només per la seva obra sinó també perquè va obrir un saló literari on es reunien els més notables poetes i literats del moment per recitar i debatre qualsevol assumpte intel·lectual. Amb visions controvertides sobre aquest personatge; vista com una llibertina per la seva gràcia lliure i desdeny pels vels, mentre que altres autors refereixen que Wallada es va caracteritzar per la seva pudorosa honestedat, a ella se li atribueixen com a propis els versos següents: “Encara que la gent admira la meva bellesa soc com les gaseles de la Meca la caça de la qual està prohibida”. Això no vol dir que, encara que no es va casar, no compartís el seu amor amb un altre poeta. La cultura àrab-andalusa de l’època omeia irradia una llum que serà recollida per posteriors autors especialment sufís.

Les publicacions de Patricia Almarcegui i Virginia Luque ens connecten amb cultures actuals i històriques i amb personatges emotius que ens obren finestres a vides que no hem viscut, però que podem reviure a través de la lectura.

*Aquest article ha estat publicat prèviament en castellà al Blog de Maria-Àngels Roque Els treballs i els dies i a La Vanguardia.

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Societat, partits i sindicats opinen

La Independent ha volgut donar la paraula a les dones i als homes que tenen...

Barcelona: Escombrant la pobresa. SURT de Concert! / La Independent / Notícies gènere

El passat 20 de novembre la Fundació SURT va portar a terme un concert...

Les empresàries tenim qualitats i formes de fer que hem de compartir

Més de 200 professionals i emprendores i emprenedors es van donar cita el dia...