De nou, davant el 25 de novembre, sorgeixen els recordatoris sobre la necessitat de sensibilitzar en matèria de prevenció contra la violència masclista. Sorgeixen els manifestos, les convocatòries de manifestacions a cada contrada, els actes institucionals de records a les víctimes, … Estan molt bé totes aquestes iniciatives i són necessàries, fins i tot m’atreviria a dir que en són necessàries moltes més. Però ho són tots i cadascun dels dies de l’any, ja que cada dia milions de dones són maltractades arreu d’aquest món.
És cert que l’estat espanyol va ser pioner en legislar en aquesta matèria amb l’aprovació de la Llei Orgànica 1 / 2004 de mesures de protecció integral contra la Violència de Gènere. Però no és menys cert l’enrenou que aquesta llei va causar entre els sectors que havien d’aplicar-la i fer-la complir.
Pràcticament des del principi es va apostar per la formació de col·lectius que d’una manera o altra estiguessin implicats en aquest tema: cossos i forces de seguretat de l’estat, judicatura, col·legis d’advocats, personal docent, etc … Es van succeir els congressos, ponències, fòrums, trobades, … per redoblar esforços en l’aplicació de la llei i en el desmantellament de les reserves que aquesta havia suscitat entre alguns sectors de la societat.
Però el patriarcat té moltes cares i se sap camuflar fàcilment. Per això una vegada i una altra fa trampes i amb estratègies que emboliquen i distreuen de l’origen de les propies causes, segueix actuant.
Tenim alguns jutges i fins i tot jutgesses que són experts i expertes en donar-li la volta a la pròpia llei i interpretar-la com els hi ve de gust, sense tenir en compte el seu esperit de protecció a les víctimes.
Tenim una horda de neomachistas que mesclant temes són capaços de donar-li la volta a la llei en benefici propi sense cap vergonya.
Els que fem formació en aquesta matèria, ens trobem que, en massa ocasions, la motivació de l’alumnat no és altra que la de “obtenir punts per a futures oposicions” sense que el contingut de les matèries cali en les seves vides.
També ha aparegut quim amb el mite de les falses denúncies per part de les dones intenten canviar el pol d’atenció i d’aquesta manera tornar a criminalitzar a les dones i victimitzar als homes, encara que aquests i els neomasclistes van de la mà.
Tenim a qui des de sempre ha callat i no s’ha posicionat públicament davant aquest tipus de terrorisme i que, a més, des dels confessionaris segueixen encoratjant a les dones víctimes a “perdonar i continuar dins del sagrat vincle matrimonial fins que la mort (segurament d’ella a mans del seu agressor) els separi “.
I tot això sense comptar que la manera com ens socialitzem dones i homes ja en si mateixa és desigual i, per tant discriminatòria.
Si tenim en compte que, segons gent experta en la matèria, només es denuncien el deu per cent de les agressions, entendrem la gravetat del problema, i no entraré en números.
Però si que exigeixo que el nou govern que surti de les urnes ha de ser responsable amb els seus propis postulats sobre les víctimes del terrorisme i actuar en conseqüència, dotant a les dones víctimes d’aquest tipus de terrorisme dels mitjans necessaris per a la seva supervivència i la seva protecció.
A més, si situem el problema des de la triple vessant de: sensibilització, prevenció i protecció de les víctimes, cal exigir un major impuls en tots els àmbits i no quedar-se únicament amb les concentracions a la porta de les institucions locals cada vegada que una dona és assassinada al nostre municipi o, de vegades, ni això.
La violència contra les dones, com és ben sabut, és el major exponent de la desigualtat entre dones i homes i només avançant per la senda de la igualtat real podrem tenir esperança d’erradicar-la. Però perquè aquesta utopia arribi a ser una realitat, necessitem ser conscients del problema i prendre tot tipus de mesures per aturar-lo.
Esperem que el nou govern que sortirà després de les recents eleccions generals sigui conscient de la gravetat del problema en tots els àmbits i actuï de forma diferent a com ho han fet i ho fan alguns dirigents del seu mateix partit que, estant al capdavant d’institucions públiques, es limiten a campanyes informatives i a tenir un centre d’atenció 24 hores en les capçaleres de província i poca cosa més.
Confiem que la majoria de la ciutadania de l’estat espanyol no s’ha equivocat votant al partit popular i que aquest serà sensible a la situació de milers de dones que cada dia han de conviure amb el seu maltractador, per molts factors diferents, però que són les que es porten els insults, els pals, les vexacions fins i tot la mort.
En la recent campanya electoral ningú que jo sàpiga (almenys en públic) a excepció de la candidata número dos d’IU per València, Tere Nieto, se’n va recordar de les que no poden votar perquè les han matat. Cap partit polític va reivindicar l’absència de les seves veus. Quan ETA assassinava, tothom es recordava de la víctima que no podia exercir el seu dret al vot. Per què ningú que jo sàpiga, a excepció de Nieto en l’acte de final de campanya al seu poble, Benetússer, es va recordar d’aquestes més de cinquanta veus absents per haver estat assassinades.
Sóc optimista i crec que amb cada acció que es realitza per sensibilitzar i prevenir, alguna cosa queda sempre des del meu espai integral de dona compromesa en la lluita contra aquesta xacra, crec que després de cada curs impartit, de cada xerrada, de cada denúncia pública, de cada manifestació alguna cosa queda i anem lentament, guanyant consciències i creant un estat d’opinió que castiga aquest terrorisme que s’exerceix quotidianament contra les dones.
I tot això malgrat els de faldilles llargues i negres, els neomasclsites, els masclistes, els sexistes i tots aquells que pretenen posar pals a les rodes a l’avanç social per a l’eliminació d’aquest terrorisme masclista que s’ha endut la vida de més de seixanta dones ene l conjunt de l’Estat espanyol en el que portem d’any.
