Layah Noir: la cantant que no existeix i el futur de la música sense artistes

Per Lenny Cáceres. DDF

Vaig sentir una cançó i em va agradar. Quan vaig buscar qui la cantava vaig descobrir una cosa inesperada: Layah Noir no és una persona, és una artista creada amb intel·ligència artificial.

Aquesta experiència obre preguntes sobre la cultura, les emocions i el futur de l’art. Vaig escoltar Secrets de Dona[1] per Layah Noir, la vaig afegir al meu playlist gairebé sense pensar-ho. Després vaig fer el que fem sempre els qui escrivim: vaig començar a buscar qui cantava. La resposta va ser inesperada.

No és una cantant real, és una artista creada amb intel·ligència artificial, el seu nom és Layah Noir. La seva veu, la cara, les cançons i fins i tot la seva estètica musical van ser generades per sistemes d’IA que produeixen música, lletres i imatge. Tot sembla real. I, de fet, funciona com si ho fos. Però no ho és.

I aquí van començar les preguntes.

Per què la intel·ligència artificial crea una dona?

La primera decisió creativa no és musical, és política i cultural. Per què la IA produeix una artista dona? Per què una dona que sembla negra, amb estètica soul-blues? Per què una veu esquinçada que remet a una tradició musical associada històricament a dones afroamericanes?

La tecnologia no crea des del no-res, reprodueix patrons i reforça estereotips, i els algoritmes aprenen justament d’això: d’enormes bases de dades plenes de cultura, música, estereotips i mercat.

La pregunta aleshores no és només tecnològica, és cultural.

L’algorisme (2) coneix les nostres emocions

Les cançons de Layah Noir estan construïdes per a una cosa molt precisa: impactar emocionalment. El format és reconeixible: veu intensa, històries íntimes, lletres confessionals, clima nocturn, estètica de blues contemporani. Un storytelling [3] musical que parla de dolor, amor, resistència o solitud. Tot perfectament calibrat.

I no és casualitat, els algorismes saben quin tipus de música activa respostes emocionals en determinades audiències.

I apareixen altres preguntes

A qui li parlen? Quin públic busquen?

Si una escolta diverses cançons de Layah Noir, apareix un patró clar, l’estil sembla apuntar a un públic: adult, probablement entre 30 i 60 anys, consumidor de música emocional o nostàlgica, habituat a Spotify, YouTube o playlists nocturnes

És a dir: persones que van créixer amb el soul, el blues o les balades intenses. La IA no improvisa, segmenta.

Aleshores… Què passa amb l’art?

Aquí la discussió es torna incòmoda, Si una intel·ligència artificial pot produir cançons que emocionen… Què passa amb la idea d’art com a experiència humana? Durant segles pensem la música com una cosa inseparable de la vida: del dolor, de l’amor, de la història personal, de la biografia de qui canta, però ara apareix una altra possibilitat: Música creada sense vida al darrere, sense història, sense cos.

Pot reemplaçar les artistes reals?

Probablement no, però sí que pot ocupar llocs al mercat. Perquè una artista virtual: no envelleix, no reclama drets, no té contractes, no té conflictes (humans), no necessita cap gir. Pot produir música il·limitada.
És el somni de qualsevol indústria cultural i també un nou problema.

Què significa emocionar-nos amb una veu que mai no ha viscut res?

Confesso una cosa. Quan vaig escoltar la cançó per primera vegada em va agradar, però també em va resultar estranya. Alguna cosa en aquella veu sonava massa perfecta, massa calculada, massa apuntada per emocionar. Alguna cosa em sonava estranya, sens dubte la cançó funciona emocionalment, però alguna cosa en la percepció genera dubte. Aquest petit “desajust” és el que alguns investigadors anomenen: uncanny valley cultural[4]

Aquí va aparèixer el dubte, i darrere del dubte, aquesta història. Vaig buscar altres cançons, la vaig seguir escoltant. La mateixa sensació i impacte emocional. La veu era intensa, la història estava ben contada, l’emoció apareixia al moment just, potser massa just. Com si algú hagués calculat exactament on havia de fer mal.

Un altre aspecte cridaner o almenys m’ho va semblar: perquè moltes artistes generades per IA són dones negres o racialitzades. Vaig descobrir que no totes, però sí que és un patró força freqüent. Les raons possibles poden tenir a veure amb l’estètica musical, molts gèneres associats a emoció profunda tenen arrels afroamericanes: blues, soul, gospel, jazz vocal, R&B

És evident que quan els algorismes entrenen models de veu per a aquests gèneres, aprenen d’artistes negres històriques.

Estereotip cultural, durant dècades la indústria musical va construir una narrativa: dona negra, veu intensa, història de patiment, autenticitat emocional. Els algorismes absorbeixen aquests patrons perquè estan a les dades, no tenen consciència crítica per qüestionar-los.

Màrqueting cultural, a molts projectes d’IA es busca una estètica “autèntica” o “soulful”, i l’imaginari cultural global associa això amb veus negres. Això és una cosa que investigadors d’IA i cultura ja comencen a discutir. Però si el blues va néixer d’experiències reals d’opressió, memòria i resistència… Què vol dir quan un algorisme canta blues sense haver viscut res?

Aquí apareix una discussió forta sobre algorismes, estereotips, apropiació cultural i mercat, una mirada crítica en àmbits on es produeix informació: la comunicació. Altres “creacions” o dissenys

En aquest recorregut vaig descobrir que Layah Noir no és un cas aïllat. Hi ha altres projectes similars: el raper virtual FN Meka, que va generar polèmica per utilitzar estètica afroamericana generada per IA; la influencer digital Noonoouri, que també va llançar cançons; Lil Miquela, creada el 2016 i convertida en fenomen en xarxes; o Hatsune Miku, potser l’artista virtual més famosa del món. Això demostra que comença el que alguns analistes anomenen: la industrialització de l’artista sintètic.

Aleshores, si la intel·ligència artificial comença a produir música que emociona públics adults que el mercat havia deixat de banda…Estem davant d’una democratització de l’art digital? O davant d’una nova forma d’indústria cultural… sense artistes?

NOTES

[1] Va ser al programa de ràdio: Poesia i Pico que condueixen Olga Liliana Reinoso i Rocío Mailen Villalba, amb l’operació de Mario Grassi.

[2] Un algorisme és un conjunt ordenat, finit i definit d’instruccions o regles lògiques que permeten solucionar un problema, fer un còmput o processar dades. Actua pas a pas per transformar una entrada (input) en una sortida (resultat) específica

[3] L’storytelling és l’art de contar històries estratègiques per transmetre missatges, emocions i valors, connectant profundament amb l’audiència. Utilitzat en màrqueting, comunicació i lideratge, transforma informació freda en relats memorables, aconseguint que el públic s’identifiqui, mobilitzi i actuï.

[4] El moment en què alguna cosa sembla humà… però no del tot, i per això produeix una sensació estranya o inquietant. És anomenar aquesta cosa que ja se sent, però encara no es pot explicar