Euskadi
Una de les preguntes recurrents en les entrevistes que ens estan fent arran de la presentació de la revista digital Pikara Magazine és si llencem un mitjà amb perspectiva feminista per militància. El problema d’aquesta pregunta és que, encara de forma involuntària, assumeix la dicotomia de què els mitjans generalistes són neutres, i els alternatius, militants. És a dir, concedeix als primers la qualitat de ser objectius i imparcials. Però, ja sigui per acció o omissió, donar certa visió del món i no una altra, és una aposta ideològica.
Com podem considerar neutral la visió d’un diari, televisió o ràdio en el que les dones són protagonistes de només un terç de les notícies, i sovint se les reclou en rols tradicionals com el de mare o el de víctima? No se li pregunta al director d’un mitjà massiu si dóna peu al debat absurd de les denúncies falses de maltractaments per militància postmasclista, per ignorància o per afany de vendre diaris.
El que uneix a l’equip impulsor de Pikara és que, militants feministes o no, som periodistes i volem fer bé el nostre treball. Estem convençudes de què per a això fa falta posar-se les ulleres violeta, aquelles que permeten reparar en les desigualtats de gènere com a condicionants d’un munt de realitats sobre les que informem. El periodisme sexista no pot ser bo; no atempta només contra els preceptes del feminisme, sinó també contra les regles bàsiques del periodisme. Per posar només un exemple, arreplegar l’opinió del veïnat davant un assassinat masclista no és només una pràctica reprobable perquè dur a alimentar estereotips sobre la violència de gènere, sinó perquè el que diuen no aporta res a la notícia. L’objectiu del periodisme és explicar als lectors i lectores què està passant. Però no es tracta de limitar-se a descriure un fet, sinó d’aportar claus d’anàlisi que ajudin a qui ens llegeix a entendre millor com funciona el món. I no podem complir amb aquest objectiu si obviem l’impacte que té el sexisme sobre tot el que ens envolta.
Seguint amb l’exemple de la violència de gènere, encara que el feminisme ha assolit que els mitjans de comunicació informin sobre ella reconeixent que es tracta d’un delicte públic i no d’un succés privat i aïllat, la premsa generalista no aconsegueix transmetre per què parlem d’assassinats masclistes. No aconsegueixen que el lector o lectora vegi un nexe entre l’assassinat de torn, la por a caminar sola de nit, el sostre de vidre o el regnat perpetu de la nina Barbie com a regal de Reis per a les nenes.
El curiós és que tenim tan interioritzat el sexisme que com a periodistes se’ns escapen fins les dades més destacables. Per exemple, es continuen donant un munt d’estadístiques sobre accidents de trànsit passant per alt o de puntetes sobre l’evidència de què la majoria de les persones que els provoquen són homes. Però, aquesta dada ens hauria d’ajudar a buscar veus expertes que expliquin aquesta prevalència. Ens dirien que els homes han sigut socialitzats en la cultura del risc, que córrer molt segueix sent prova de virilitat i que els que més corren –com Fernando Alonso o Jorge Lorenzo– són herois nacionals.
Diu la meva companya, mestra i amiga, Lucía Martínez Odriozola, que hem creat Pikara per fer el periodisme que ens dóna la gana. Doncs sí, senyora. Ens dóna la gana fer un periodisme tranquil, reflexiu, que busca petites històries, les aborda des de nous enfocaments i amb tot això assoleix que la gent pensi en allò en què no hi havia pensat mai. Ens ve de gust fer un periodisme ben escrit, que es gaudeixi, que desperti sentiments trobats, que provoqui esbufecs d’indignació, però també somriures i, fins i tot, rialles. No som un mitjà de comunicació fet per a dones i sobre temes de dones. No sabem quins són aquests temes. Volem publicar bones històries, textos deliciosos, donar veu a qui tingui alguna cosa interessant a dir. Millor encara si surt d’allò predictible, si desafia prejudicis propis i d’altri, si resulta incòmode no només per a qui pensa diferent, sinó per a nosaltres mateixes. I no es pot fer tot això sense desterrar de les nostres ments l’androcentrisme o els estereotips sexistes que pesen sobre dones i homes.
Pikara és el mitjà que volíem llegir i el mitjà en el que volíem escriure. Per militància feminista, per vocació periodística, o perquè ens dóna la gana.
June Fernández,directora de Pikara Magazine
