Silvia Aldavert, activista pels drets sexuals i reproductius
Todos caen
Ale Lacour
La Mistral
Una truiteria com a medi de subsistència, ous a dojo i l’encàrrec matern de matar la Rita, la seva gallina estimada. Així comença Todos caen, la primera novel·la d’Ale Lacour, que amb una veu infantil i esgarradora et submergeix en un univers del qual no pots apartar els ulls mentre t’aguantes la respiració per no molestar.
S’endinsa en els racons més incòmodes de la condició humana, combinant tensió narrativa amb una mirada incisiva sobre el poder, la culpa i la fragilitat moral. Ale Lacour construeix un relat inquietant, innovador i que trenca amb els tòpics dels gèneres. S’hi veu la seva trajectòria teatral i la seva experiència audiovisual quan cuida les escenes fins a l’últim detall perquè t’hi vegis a dins i puguis escoltar, fins i tot, els sons del paisatge.
Amb una prosa pertorbadora es confeccionen uns personatges que encarnen les violències quotidianes, les explícites i les invisibles, i posen de manifest com les oportunitats, els abandonaments, les enveges i els silencis configuren l’essència de les relacions més íntimes, de les famílies repletes d’amor.
La veu protagonista és una nena que narra la cruesa de forma descarnada, directa i ingènua. El to infantil ens descol·loca davant de la sang i de la realitat. La trama es sosté a llom dels personatges —pràcticament totes dones— que articulen l’impacte de la vida, dels anys, de la pobresa, de la ruralia que genera un aïllament i la il·lusió òptica de mons millors a la ciutat. I tot això amb la pàtina de contemporaneïtat que confronta els tv shows.
Les contradiccions, desitjos i pors que reflecteixen aquestes dones doten de significat les diferents formes de resistència i vulnerabilitat. Aquesta mirada no només enriqueix la narrativa, sinó que aporta una dimensió política subtil sobre els espais que ocupen i les violències que les envolten. No hi ha heroïnes ni antagonistes; cada personatge es mou entre el bé i el mal, que es difuminen i es qüestionen constantment. Aquesta ambigüitat moral és clau per mantenir el nostre interès i ens obliga a replantejar contínuament els nostres judicis i expectatives des de l’elitisme de la lectura.
En un petit poble, enmig de les muntanyes de l’Empordà, allò més local i ordinari es converteix en una realitat que transcendeix territoris i segles, que podria haver passat a qualsevol lloc del món i també en qualsevol altra època. I, de fet, qui diu que no hagi passat. Així i tot, l’element identitari i la relació entre el castellà i el català el fan molt propi, molt vinculat a una incomoditat que també habitem de manera generacional.
En definitiva, Todos caen és una novel·la que et travessa i et queda a dins, recordant-te que, sota la superfície de la normalitat, totes —o gairebé totes— les vides amaguen esquerdes per on, tard o d’hora, també acabem caient.
