OPINIÓ
…A aquest tipus d’accions que les administracions (de vegades ) tenen en compte per oferir igualtat de tracte a persones amb diversitats funcionals o discapacitades, se les anomena accions positives.
Aquesta setmana, a la feina, li estava omplint un formulari a un noi d’uns vint anys. Doncs bé, en ún d’aquests camps se li pregunta a la persona interessada si té algun tipus de discapacitat perquè, en el cas que ho necessités la persona, se li s’adaptaran tant les proves com l’espai per realitzar-les en igualtat de condicions que la resta de participants.
En arribar a aquest camp, que és obligatori, li vaig preguntar al meu interlocutor si tenia algun tipus de discapacitat, al que ràpida i contundentment va respondre amb un NO rotund i en anar a la següent pregunta, em mira amb cara una mica espantada i em pregunta “Perdona, però si en la casella de discapacitat posem un SI, em posarien un examen més fàcil?”.
Jo no sabia si riure, plorar o com reaccionar, així que li vaig explicar el millor que vaig poder el motiu d’aquesta pregunta, i llavors va començar a riure donant gràcies a Déu per estar “bé” i varem continuar amb el formulari com si res fins al final.
A aquest tipus d’accions que les administracions (de vegades ) tenen en compte per oferir igualtat de tracte a persones amb diversitats funcionals o discapacitades, se les anomena accions positives.
Aquest exemple que és clarament comprensible i la societat ha aconseguit veure-ho amb ulls de justícia social i fins i tot s’arriba a reclamar quan es percep la seva absència, és el que solc explicar quan intento fer entendre, primer el concepte i, en segon lloc la seva necessitat pel que fa a les diferents barreres en forma de desigualtats que ens segueixen separant homes de dones.
Amb aquesta estafa anomenada crisi i les retallades realitzades per salvar els bancs i pagar deute contret amb anterioritat i pagar a proveïdors, s’ha deixat a les persones molt més desprotegides del que estaven. Això ja ho sabem. Però a més la manca efectiva de polítiques incentivadores de la igualtat entre dones i homes també s’ha portat per davant mesures d’acció positiva.
Com a mostra poso un exemple i és la manca d’implicació politico-administrativa en el seguiment de la realització i implementació de plans d’igualtat en les empreses de més de dos-cents cinquanta treballadors i treballadores. I sí, ja sé que cada dia hi ha menys d’aquestes empreses, però no podem oblidar que és una llei orgànica la que obliga realitzar-los de forma obligatòria. Es tracta de la Llei Orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes, que segueix vigent i que sembla haver-se’ls oblidat els que (des) governen aquest país que la seva aplicació és obligatòria.
Doncs en l’article 11 les reconeix i diu:
“Article 11. Accions positives.
1 . Per tal de fer efectiu el dret constitucional de la igualtat, els poders públics han d’adoptar mesures específiques a favor de les dones per corregir situacions patents de desigualtat de fet respecte dels homes. Aquestes mesures, que s’han d’aplicar mentre subsisteixin aquestes situacions, han de ser raonables i proporcionades en relació amb l’objectiu perseguit en cada cas.
2 . També les persones físiques i jurídiques privades poden adoptar aquest tipus de mesures en els termes que estableix aquesta Llei”.
Així mateix tot el capítol III d’aquesta llei està dedicat als plans d’igualtat de les empreses i altres mesures de promoció de la igualtat i és allà on s’exposen algunes directrius sobre què són i on s’han de fer aquests plans. Però, com ja sabem, als que ens (des) governen els preocupa molt més la vida dels concebuts que la de les seves mares i, per tant els drets de les mares i de les dones en general els donen exactament el mateix mentre no s’allunyin gaire dels rols que tenen destinats.
Per això ens trobem que les condicions de les dones treballadores han empitjorat considerablement en permetre directament o indirectament que les mesures d’acció positiva previstes en la legalitat vigent no s’apliquin per no desenvolupar mitjançant la negociació col·lectiva que s’han carregat amb les reformes laborals explícites i les camuflades que han anat realitzant aquesta gentussa que diu governar-nos.
Les dones treballadores som avui més pobres, amb pitjors llocs de treball, amb menys drets, més càrregues familiars perquè s’estan carregant les mesures de conciliació i les que queden les fan recaure sobre les nostres esquenes. A més ens han imposat totes aquestes mesures amb la por com còmplice que permet que acoti el cap per tal de mantenir l’ocupació a qualsevol preu.
La situació a la qual ens han portat a la classe treballadora en general i a les dones en particular és dramàtica i el que és pitjor, des de la por han inculcat amb el discurs simbòlic i real del “I si no us agraden aquestes condicions, aquí tens la porta que hi ha moltes més en les cues de l’atur que sí les acceptarien”, ha portat a un grau de domesticitat impensable fa només uns anys.
I jo em pregunto, Quin futur els espera a les nenes d’avui, dones de demà?. No soc massa optimista amb un futur esperançador i dins d’una societat més igualitària, més equitativa i amb drets i oportunitats més iguals entre dones i homes.
La ferocitat del patriarcat va de la mà de la ferocitat del capitalisme que pretén que siguem desiguals a tota costa i no escatima mitjans per imposar les seves condicions. I ho estem veient cada dia. Ens volen silenciades, submises, dòcils i subsidiàries com segueixen predicant els de faldilles llargues i negres, que també són els seus còmplices i els segueixen ajudant en aquesta tasca d’intentar domesticarnos. Ens volen com a éssers “multitasques” i que servim als seus interessos sense dir ni piu, sense veu pròpia, sense reivindicar els nostres drets com a persones lliures que som. Així són les maniobres dels que ens dirigeixen per portar-nos a la seva “cleda” , al seu espai de domesticitat i submissió marcat en el seu full de ruta.
Però algunes els hem sortit una mica replicaires i no ens conformem amb el paper que ens han assignat, amb la situació a la qual ens volen portar i per això ens seguim rebel·lant i aixecant la veu cada vegada que podem per recordar-los que tenim drets i que els seguirem lluitant.
I ho farem o només per nosaltres, que també, ho farem, sobretot perquè les nenes d’avui que demà seran dones, visquin millor i se sentin amb majors quotes d’equitat social, amb una igualtat real que avui encara és inexistent, amb uns drets consolidats que facin innecessàries les accions positives, però que a dia d’avui encara són no només necessàries, sinó imprescindibles .
Per això hem d’eradicar la por, hem de prendre la veu i dir Prou i no permetre que ningú ens digui allò de que “les dones d’avui no aguanten res”, senzillament perquè no és cert. Aguantem molt, massa, diria jo, però per al patriarcat sempre aguantarem massa poc, perquè ens volen submises, sense drets i mudes.
Però, tal com diu l’expressió, la resposta d’algunes és la de “serà que no … “
