Teresa Carrertas

Compartir

Violència Vicària, el cop definitiu contra les mares

@Charo Valenzuela Tomás

El Cruïlla d’Europa del darrer dimarts d’abril el vam fer juntament amb la XIDPIC.CAT-XIPVG i el digital La Independent. Dues feministes especialistes Sonia Vaccaro, psicòloga clínica i Lucía Avilés magistrada del jutjat penal número 2 de Mataró ens van donar les claus per entendre que la violència vicària extrema és un cop irreversible a la vida d’aquesta mares. 

I que la violència masclista contra els fills i filles fa morir en vida a la mare després d’una existència plena de dolor. Cinquanta un menors assassinats des del 2000 per violència vicària extrema l’Estat Espanyol.

El programa de Mataró Ràdio va tenir una triple dedicatòria: primer a en Jordi, el nen d’11 anys assassinat a ganivetades, a Sueca, pel seu pare per fer el màxim mal a la seva ex-parella a principis d’abril d’enguany, també a dues nenes d’origen rus, amb posteriors suïcidis dels pares, comesos a Lloret de Mar i Moscou que encara no han estat definits com a violència vicària però si que són violència masclista.

També i, finalment, a la Maria Mercè Serralta, companya meva de l’escola de les monges, de Mataró, assassinada pel seu marit per cobrar una pòlissa d’assegurança. D’aquests fets enguany farà 35 anys, que va deixar a dos fills sense la mare per sempre y als pares de la víctma enfonsats en la desesperació. Violència masclista pura i dura.

Tot seguit un resum del programa. aquí l’enllaç del programa sencer :

lucia-aviles1-wp

                                                            @ Eli Cañón 

Coincidint amb la publicació el primer estudi a l’Estat Espanyol sobre violència vicària, patrocinat i editat per l’Asociación de Mujeres de Psicología Feminista de Granada, el “Cruïlla d’Europa” va reunir a la coordinadora de la recerca Sonia Vaccaro, psicòloga clínica, a Lucía Avilés magistrada del jutjat penal número 2 de Mataró, a Marta Macías, advocada i col·laboradora de la XIDPIC.CAT-XIPVG, a la feminista russa, dissident del règim de Putin, que es fa dir Nina per amagar la seva identitat i a Jana Pous del col·lectiu feminista Dones Rebels per presentar la informació, escoltant les veus d’aquestes quatre feministes.

 LA INDEPENDENT (LI) Sonia pensaves en una xifra com la que denuncia l’informe, aquests 51 menors assassinats per violència vicària extrema des de l’any 2000?

Nosaltres hem analitzat uns 400 casos de violència masclista i hem vist que 50 nens i nenes i un adult han estat assassinats exclusivament per fer mal a la mare.

A mi la veritat m’hagués agradat no trobar-ne ni un. La violència vicaria extrema és un fenomen que no es dona només a l’Estat Espanyol al Regne Unit és un dels països que havia anat en augment en la últimes dècades. Així que em va estranyar.

LI.- Lucía Avilés, magistrada. Perquè cada vegada la violència masclista o la violència vicària extrema són fruit de la descoordinació entre els diversos operadors del poder judicial?

La descoordinació es dona. Ja hem vist, per exemple, en el cas més recent, el d’en Jordi assassinat a Sueca, que es conseqüència de resolucions judicials contradictòries per no haver-se comprovat els antecedents de violència de gènere que van donar lloc a una resolució que establia la guàrdia compartida, es a dir una via directa a la instrumentalització dels menors en contra de la decisió que havia adoptat el jutjat de violència contra les dones.

LI.- Marta Macías, advocada, col·laboradora de La Independent, agencia de notícies amb visió de gènere i directora de la consultora de gènere Coop4equality. Quina és la informació que doneu des de les pàgines de La Independent?

Som una agència de notícies amb visió de gènere que vol, per un cantó, donar veu a les dones, i fer visible el reconeixent de tot el seu treball així com denunciar amb força les violències a les quals ens sotmet el sistema patriarcal.

La Independent es una finestra per denunciar totes aquestes situacions. Darrerament amb els temes de violència vicària donem la informació rigorosament professional i hi afegim els articles d’opinió que rebem. A Catalunya tenim la www.independent.cat que està directament relacionada amb la Red Internacional de Periodistas con Visión de Género (RIPVG) amb molta implantació a Amèrica Llatina i també a l’Estat Espanyol.

Es publica cada quinze dies i és un treball ingent i voluntari d’un grup de dones que creiem que el feminisme sempre ha de denunciar les situacions injustes que patim les dones. Pel setembre farem els 13 anys de vida i tindreu alguna sorpresa. La XIPVG i la XIDPIC.CAT-XIPVG va néixer el 2005 així que són molts anys denunciant les violències que ens afecten.

Jana.Nina.i.jo

 LI.- Jana Pous, activista i feminista. En parleu els joves?

Crec que entre els joves la violència vicària no és el tema del qual més parlem. N’hem sentit a parlar darrerament i si que hi hem hagut de parar l’orella. Per això informes com el que ens aporta la Asociación de Mujeres de Psicología Feminista de Granada son molt importants perquè les joves tinguem aquesta informació perquè de vegades tot allò que no podem quantificar socialment no es pren seriosament.

LI.- Nina, dissident de Putin. A Rússia es fa servir aquest terme per referir-se a la violència contra les dones per venjança i per persona interposada?

No. A Rússia només es fa servir el terme de violència domèstica. A mi aquest terme no m’agrada perquè sabem que la violència té sexe. Nosaltres les feministes entenem que aquest violència es contra les dones i els seus fills i filles. Les autoritats en diuen així perquè la gent cregui que no es tant perillosa. La societat russa és molt masclista i patriarcal. No tenim estadístiques sobre la violència de gènere.

Imagen 1

@Charo Valenzuela Tomás

LI.- Sonia què és la violència vicària?

És la violència contra la dona que s’exerceix sobre els seus fills i filles per part d’un home maltractador i violent, sempre en el context de violència contra la dona. En el moment en el qual la dona comunica la seva intenció de divorciar-se, o el divorci en si mateix, com que l’home violent ja no té accés a la dona continua maltractant-la a través dels fills o, fins i tot, podria ser alguna persona significativa per aquesta dona.

També s’ha donat el cas d’assassinats de mascotes per danyar a les dones. Es violència masclista i sempre es produeix en aquest marc. No és una violència que es doni de forma aïllada ni fora d’aquest context.

 LI.- Perquè vas encunyar el terme violència vicària?

Vaig agafar la definició com a adjectiu del terme que defineix la RAE. Vicari es refereix a la violència per persona interposada i que agafa el lloc o el substitut d’una altra persona. Per això la vaig denominar “violència vicària”. En la violència vicària nosaltres comprovem el nexe de concausalitat en el qual la intencionalitat està en voler fer mal a la mare. A La Independent del darrer dijous d’abril hi ha un resum de les principals dades.

 LI.- Sonia  quin és el retrat robot de l’agressor?

En la majoria dels casos un home de mitjana edat, entre 30 i 50 anys, principalment de nacionalitat espanyola, i en un 82% es el pare biològic dels menors assassinats.

La majoria dels agressors no tenen antecedents penals però si que en tenen en un 60% relacionats amb violència de gènere I sempre avisen. Per exemple el pare d’en Jordi li havia dit a la mare “et danyaré allà on més et faci mal”. La majoria es produeixen, un 48%, quan els pares estan sols amb la mainada.

 LI.- Lucía perquè persisteix aquest descoordinació a l’interior de la justícia espanyola?

Crec que aquesta descoordinació segueix persistint en les mentalitats jurídiques. Continua havent-hi estereotips no només en els jutjats sinó en tots els operadors jurídics en el qual va posar l’accent Nacions Unides quan va abordar el cas d’Ángela González en el sentit que un maltractador mai pot ser un bon pare. I per això prevalen les relacions entre pares i filles i fills fins i tot en un context de violència de gènere constatat.

Fins i tot quan hi ha una ordre de protecció envers la dona i quan la dona està essent objecte de maltractament físic evident. Ara estem intentant conèixer amb dades el que afecta a la suspensió del règim de visites. Es cert que abans de la modificació de la llei de la infància i l’adolescència aquesta suspensió era un dels instruments que es feia servir per generar dany als nens i les nenes, i un gran sofriment psicològic a la mare que és del que parlem quan ho fem de violència vicària i que era aproximadament d’un 3%.

Si ho volem mirar d’una altra manera podem dir que el 97% de les vegades, fins i tot si s’hagués dictat una ordre de protecció les visites se seguirien mantenint. I això només s’explica, en la meva opinió per la prevalença dels estereotips que desatenien una idea principal i es que la maternitat és un risc en si mateix no només per les dones sinó fonamentalment pels fills i filles.

A Catalunya ja es va fer un pas important el 2022 dient a les coses pel seu nom quan es va modificar la llei del 2008 per parlar per primera vegada en un text jurídic d’aquest tipus de violència. Es van fent passos però encara s’ha de millorar i no només aplicar la perspectiva de gènere sinó també la perspectiva de la infància.

lucia-aviles2-wp

@Eli Cañón

LI.- : Sonia la violència vicària ja existia però no es penalitzava. Per què?

En psicologia sabem que nomenar alguna cosa genera pensament perquè sino es pot esmentar no existeix. I els pensaments construeixen realitats. Per això és important posar nom al que estem patint les dones.Les mares que vam entrevistar per l’estudi ens deien que no sabien què havien de denunciar – per exemple quan els seu fill arribava amb febre i descalç amb temperatures gèlides, o un nen amb diabetis arribava a casa amb una gran bossa de caramels-.

Aquest actes no son actes senzills sinó que formen part d’una estructura de violència dirigida a continuar el maltractament contra la mare. L’estudi ens va demostrar que poca gent es pren les denuncies seriosament. Molta gent es pensa que els violents ho diuen però no ho faran basant-se en un prejudici lamentable que tenim de desvirtuar les paraules de l’agressor.

Com assenyalava la Lucía hi ha estereotips constants que tendeixen a preservar el rol del pare de família per sobre de la perillositat de l’agressor. A mi em costa entendre com la justícia no eu que si un individu es perillós per a la mare no hi serà pels fills i filles. I no oblidem que la justícia reforça el rol de pare dient a la mainada que han d’estar amb ells. O sigui que estem en un bucle que es necessari començar a trencar.

LI.- Lucía has dit que un maltractador no pot ser un bon pare. Què és per a tu un pare, un bon pare?

De bons pares n’hi ha molts que son meravellosos i que no tenen res a veure amb tot això. La xifra que ens dona l’estudi que el 82% dels assassins d’aquests menors són els seus pares biològics es una xifra molt elevada, Jo diria que estem parlant d’individus fèrtils, però no pares.

Ser pare té a veure amb la protecció amb tenir una actitud abnegada envers la mainada, entendre la seva vulnerabilitat. Fins i tot moltes de les mares entrevistades tampoc veien aquesta actitud dels pares de les criatures. Totes diuen que eren ja molt intolerants en haver de suportar els plors i les malalties de les criatures perquè a aquest tipus de pares només els importa la seva pròpia vida.

Clatell.pantalla

 LI .- Lucía com un maltractador pot rebre la visita dels fills o filles?

La justícia està fent passes per tallar aquestes visites el que passa és que com he dit estem arribant tard. Però puc assegurar que els canvis legislatius s’estan produint. Jo voldria dir que sempre que en parlem ho hem de fer com a violència vicària de gènere. No estem parlant de qualsevol acte de violència contra els fills i filles.

La llei catalana ho defineix tal i com sonia ens diu en la seva definició. L’agressor normalment utilitza dues vies; quan s’estableix un règim de visites o també quan es parla de les pensions d’aliments. Son dues vies que s’estableixen a través d’una resolució judicial. Però son dues vies que permeten a l’agressor continuar exercint aquest control sobre la mare.

Quan Nacions Unides (NU) va analitzar el cas d’Ángela González Carreño que era un cas paradigmàtic en el qual l’Estat havia faltat a la seva obligació de deguda diligència totes les vegades que ella havia anat als jutjats per demanar protecció.

També havia alertat del risc que ell veia que patia la nena quan estava amb el seu pare. NU va dir que tots els processos que estudiaven estaven plens d’estereotips i que demanava a la judicatura, als i les forenses a les forces i cossos de seguretat de l’Estat i a tots els operadors jurídics que formen part de la cadena de justícia que es formessin en gènere. Per entendre bé que quan les mares estan en risc poden posar-se en risc el fills.

Aquest pronunciament va fer modificar molt la nostra legislació. L’any passat amb la darrera llei orgànica 8/2021 de 4 de juny ens permet respirar. Nosaltres ja teníem una llei de l’any 2004 i del 2015 que obligava als jutges a pronunciar-se, fins i tot d’ofici, sobre les visites. Però aquests punts passaven desapercebuts fins que l’any passat es va dictar específica per a la protecció de l’ infància i l’adolescència. Quan parlem de violència vicària no ho fem només d’infanticides.

A sota de cada cas hi ha situacions que fan molt de mal als nens i nenes com els abusos sexuals, el maltracte físic y psicològic i la violència econòmica. En relació a la violència econòmica no tenim cap estudi detallat sobre el que significa aquest tipus de violència que és una de les més subtils que hi ha.

Nina.d.esquena

LI.- NINA a Rússia els feminicidis arriben a ser tan cruels?

Si i encara més cruels ho son. No tenim dades específiques i més ara que ha començat la guerra de Rússia contra Ucraïna. La nostra web està bloquejada i fins al 22 de febrer, dos dies abans de l’inici de l’agressió ja n’hi havia comptabilitzats 336. En una societat masclista com la russa jo he escoltat com els agressor diuen que si ells han de patir el dolor que produeixen els gelós, les dones han de sofrir molt més perquè el seu dolor ha de ser de per vida.

IMG.7381

 LI.- Jana. Què en penses de l’informe?

El fet que l’informe de l’Associació de Granada digui que s’ha de posar nom a les coses m’ha semblat superinteressant. Amb la violència masclista, com m’ha recordat la Nina, aquí també vam tenir debats sobre si es deia violència domèstica, masclista o de gènere. Hi ara es interessant es veure con extrema dreta no la reconeix. L’extrema dreta que ha sorgit darrerament, per a mi ja hi era.

Amb això vull dir que no reconeix el que està passant. També m’han impactat la xifra d’assassins de nacionalitat espanyola perquè moltes vegades recorrem al racisme i als migrants com a font d’aquesta violència i l’estudi demostra que no es així.

Al final del programa es van assenyalar com a detalls que determinen aquest alt grau de violència contra les mares no permetent la ex-parella que la mare recuperi el cos de les criatures assassinades i la magistrada assenyala que hi ha un buit legal que no és molt visible quan el pare que mata als fil o a la filla després no se’ls pot canviar el nom. Això obliga que les criatures romanguin a la memòria sempre lligats al cognom de qui els ha assassinat. És una modificació que el codi civil encara no ha emprès i que està pendent.

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Teresa Carreras

Teresa Carreras

Periodista, activista i feminista. Secretaria de la XIDPIC.CAT-XIPVG. Coordinadora de GAMAG Europa, expresidenta APEC. Corresponsal setmanari El SIGLO, Ha treballat a RTVE.

També et pot interessar