OPINIÓ
Dijous passat el poble escocès va votar en referèndum si volien la seva independència o no del Regne Unit. Per poc marge varen decidir quedar-se com estaven i seguir pertanyent a l’imperi.
D’aquí a unes setmanes segurament la gent de Catalunya votaran també sobre la seva independència de l’Estat Espanyol en un referèndum que segur que portarà cua i molta més polèmica de la qual ja s’ha generat.
Avui mateix a Bocairent, un poble de la meva bella i estimada comarca, la Vall d’Albaida, s’està realitzant un referèndum per canviar o no les dates de les seves festes de Moros i Cristians que se celebren a principis de febrer i passar o no a un cap de setmana proper a aquestes dates.
Independentment de l’opinió que tinguem sobre cadascuna de les qüestions, crec que coincidirem sempre en la més bàsica: l’exercici de democràcia que suposa per a la ciutadania el fet de poder triar en temes que es consideren importants.
Però pel que sembla aquest exercici democràtic desapareix per art de birle, birloque quan dels cossos i les vides de les dones es tracta. En aquest cas la democràcia ja no val i s’imposa la tutela del patriarcat més ranci per evitar que, de la mateixa manera que triem si volem ser independents de l’Estat Espanyol o no, puguem decidir si volem ser mares o no. En aquest moment sorgeixen els “demòcrates de tota la vida” justificant que no és el mateix i unes són qüestions polítiques i les altres, les relacionades amb els cossos de les dones i les seves maternitats, són qüestions morals.
En el meu darrer article exposava la necessitat d’una alerta feminista permanent. Avui ho ratifico perquè malgrat que la proposta de Gallardón sobre la llei de l’avortament no ha sortit en l’últim consell de ministres de l’estiu, tal com va afirmar que passaria, no em fio ni un pèl que ens tornin a enganyar com ho vénen fent des que governen. I mentre nosaltres anàvem pendents d’aquest tema, ens han “colat” la supressió de l’Institut de la Dona i alguna modificació del la llei d’igualtat. És un exemple recent de la necessitat d’aquesta alerta feminista permanent.
Gallardón jugarà les seves cartes fins a l’últim minut de legislatura estigui o no dins del Govern. I els seus coreligionaris que ens desgovernen tenen a punt de resoldre el recurs que en el seu moment van interposar davant del Tribunal Constitucional sobre la vigent llei de l’avortament que segurament els farà la feina bruta i permetrà que puguin quedar amb les mans netes davant el seu electorat.
Però vull tornar al dret a decidir amb què algunes gents s’omplen la boca. Partint de la base que estic completament d’acord amb que els pobles i les gents s’expressin amb total llibertat i totes les vegades que es consideri oportú sobre les qüestions que creguin convenients i que done suport total i obertament la consulta catalana, l’escocesa i la de Bocairent, em faig la següent pregunta: Estarien totes les persones que s’omplen la boca demanant referèndum per poder triar sobre els anomenats “assumptes polítics” (independència, festes, etc …) tan d’acord amb el dret a decidir les dones sobre els seus cossos, les seves maternitats i les seves vides?
M’enerva veure gent demanant i exigint poder votar per decidir sobre si quedar-se o no dins de l’Estat Espanyol però mirant cap a un altre costat quan de drets de les dones es tracta. I això, almenys per a mi, té un nom: HIPOCRESIA
No es pot demanar i fins i tot exigir un dret com el de poder votar o no un assumpte i, en el millor dels casos, mantenir-se equidistant en postures favorables i desfavorables en temes com el de l’avortament, el matrimoni igualitari, l’adopció per part de parelles del mateix sexe, etc … no, no es pot, en cas contrari menteixen per interessos partidistes i electorals. I malmeten aquesta pretesa democràcia que defensen ja que no busquen la veritat en l’opinió de la ciutadania, busquen la seva veritat per poder portar-la a terme segons els seus interessos siguin aquests del tipus que siguin.
Deixar els drets de la meitat de la població que som les dones en mans de gent que, per endavant sabem que són contraris que exercim aquests drets és jugar brut i fer trampes. És practicar la deshonestedat política.
Votar a les institucions temes que afecten els drets de ciutadania en funció del nombre de vots que ens pot donar o treure és, senzillament un frau democràtic.
Utilitzar temes tan sensibles com a moneda de canvi és menyspreable. Però ho és encara més no implicar-se amb la mateixa energia quan de decidir es tracta sobre el que en un moment donat un grup més o menys ampli de gent política considera prioritari, com el dret a decidir sobre si volem ser o no independents (Ep!, que estic totalment a favor) que quan es tracta del dret a decidir de la meitat de la població sobre la seva vida, els seus cossos i les seves maternitats.
Dret a decidir si i sempre. Però també per a tot. Per triar les nostres maternitats, les nostres parelles, la nostra forma d’estimar, de tenir descendència i com cuidar-la, també.
Dret a decidir si i sempre per poder dir prou a seguir pertanyent obligatòriament a la secta dels de faldilles llargues i negres que pretenen imposar la seva moral a cop de decret-llei.
Dret a decidir si i sempre per exigir el més absolut dels respectes als nostres drets com a ciutadanes iguals i també de primera categoria i a tot arreu.
Dret a decidir si i sempre també per a poder demanar explicacions sobre les motivacions no sempre confessables sobre determinats silencis i absències que permeten que se’ns segueixi assassinant per terrorisme masclista mentre se segueixen retallant partides destinades a evitar-ho.
Dret a decidir si i sempre per demanar, millor dit exigir responsabilitats polítiques als que utilitzen diners públics en beneficis personals siguin del tipus que siguin.
Estic farta de tanta hipocresia, de tanta justificació empassar, de tanta mentida, de tant mirar a un altre costat quan de temes relacionats amb drets de dones i del seu benestar es tracta.
Estic farta que qui s’esgargamella a les estrades d’assemblees parlamentàries de tot tipus exigeixi drets per decidir i surti dels hemicicles quan cal votar o decidir sobre temes relacionats amb drets de ciutadania.
I sobretot estic molt farta de posicions de la gent política de tot tipus, és a dir de dretes, esquerres, nacionalistes, pseudo-centre i incuso dels que que no saben ni el que són, quan es mofen i fins i tot ridiculitzen el feminisme amb expressions que intenten ser permanentment desqüalificadores quan els diferents tipus de pensaments feministes pretenen és igualar homes i dones i trencar el sistema hegemònic de privilegis i dominació, de vegades subtil, però sempre present dels homes sobre les dones i que recorre tots els aspectes de la vida. Fins i tot en les decisions polítiques que diuen prendre en nom i representació de tota la ciutadania.
Dret a decidir sempre. Però també sobre el nostre dret a ser mares o no ser-ho, amb qui i quan nosaltres desitgem fer-ho.
I si us plau una mica més de coherència senyores i senyors de la política.
I de nou em reafirmo en la necessitat de mantenir l’alerta feminista de forma permanent. Almenys aquesta serà la meva posició.
