OPINIÓ
Aquesta ha estat una setmana intensa i estranya. La mort de l’històric líder socialista Pedro Zerolo va posar sobre la taula la necessitat de seguir investigant per vèncer el càncer. Però també ens va permetre recordar, en vigílies del 28 de juny com a Dia Internacional de l’Orgull LGTB, la situació de moltes persones pel fet d’estimar a altres persones del mateix sexe.
Pedro Zerolo va marxar i en la nostra memòria queda el seu somriure etern i la seva lluita constant pels drets humans en general i pels de les persones que estimen i s’estimen de forma diferent a l’establerta pel patriarcat i pels diferents credos religiosos. Aquest és el seu gran llegat. A més Pedro va ser dels que va reconèixer, que sense l’ajuda de les dones, la lluita per la igualtat de les persones LGBT no hagués estat possible.
La dreta més recalcitrant i algun personatge de faldilles llargues i negres que en el seu moment van vincular la seva malaltia amb un “càstig diví”, estaran contents, però la resta de la ciutadania que creiem en la igualtat plena de totes les persones per estimar en llibertat estem una poc més orfes de referents.
Des d’aquestes humils línies em permeto enviar molts ànims al seu marit, familiars i persones amigues d’aquesta magnífica persona anomenada Pedro Zerolo.
I seguint amb els drets humans però des d’una altra perspectiva, també aquesta setmana esmorzàvem amb la notícia que l’ONU, a través del seu últim informe de supervisió interna ha constatat que els casos d’abús i explotació sexual per part dels anomenats “cascos blaus” segueix sent alguna cosa sistèmic que no cessa. Aquest any se centren en dos dels països més pobres del món, Libèria i Haití. En teoria els funcionaris de l’ONU tenen taxativament prohibides aquest tipus de relacions i fins i tot la de pagar per serveis sexuals, però pel que sembla aquest tipus de prohibicions no es tenen en compte quan dels més baixos instints es tracta. No els importa la situació d’extrema pobresa d’aquestes dones, nenes o nens. Pel que sembla només entenen les seves pròpies necessitats i les satisfan fins i tot violant. El seu plaer per sobre de les vides alienes i de les conseqüències que aquests salvatges actes puguin implicar.
L’ONU recorda que qui ha d’actuar contra aquestes pràctiques salvatges són els països membres de les tropes que cometin aquest tipus d’abusos i vexacions entre la població a què han de protegir, però això no augmenta les garanties que es jutgi i condemni a aquests salvatges que abusen de seva autoritat en missions teòricament pacificadores en zones del món que pateixen conflictes de diferents índole. Abusar de la gent més feble no els converteix en més forts o valerosos, senzillament els converteix en més vils i més propers al salvatgisme.
De nou patriarcat en estat pur que imposa la seva llei entre la població més vulnerable. Una vegada més les voluntats d’aquestes persones més vulnerables violentades per la força o per la necessitat de la mà dels qui tenen el poder i ho exerceixen sense misericòrdia amb la situació i totalment en contra de la missió que els va ser encomanada. Insisteixo en les injustícies de tota mena que el patriarcat imposa.
I un altre exemple de patriarcat encara més sibil·lí és l’escenificació que va tenir en forma de fotografia de la constitució de la Mesa de Les Corts Valencianes. L’òrgan màxim del Parlament Valencià compost exclusivament per homes de diferents partits polítics que “van oblidar” que entre els seus components, també tenen parlamentàries dones. I només “van comprendre el seu error” aquests caps pensants dels pactes de govern, quan algunes de les seves parlamentàries i les dones compromeses amb la igualtat saltem a denunciar-ho en xarxes socials assenyalant el seu gest patriarcal. En definitiva, el seu nou pacte entre cavallers per exercir el poder que ells, pel que sembla (i als fets em remeto) segueixen entenent com només masculí.
Afortunadament immediatament una de les parlamentàries de Podem, Cristina Cabedo Laborda va elaborar el que ella mateixa ha anomenat “PACTE PER LA SORORITAT”, el qual subscric totalment i en el qual posa l’accent en el que ha d’unir a totes les dones parlamentàries per sobre de les sigles de cada partit perquè ens beneficiem en conjunt de la societat en general i les dones en particular. Sense aquest pacte, sense aquesta convergència, serà complicat desbancar el patriarcat subjacent en el nostre subconscient.
La igualtat real ha de ser l’objectiu en aquesta autodenominada entre altres formes com la “legislatura del canvi”, però la igualtat real ha d’anar de la mans de les consciències feministes que han d’impulsar aquestes mesures ja explorades i conegudes perquè l’objectiu es converteixi en realitat.
La desigualtat manifesta que ha practicat el PP en els seus llargs anys de govern, crescuda en aquesta última i convulsa legislatura en què importava més salvar-se dels casos de corrupció que fomentar polítiques públiques que igualessin, ha de ser corregida des de la base, des de la pròpia formació i educació. I per descomptat des de dins de les Corts amb mesures com les que presenta Cristina Cabedo. Esperem que la consciència de les dones parlamentàries sigui una empenta per moure a poc a poc el conjunt de la societat.
Setmana convulsa, estranya i amb molts fronts que acaba amb la presa de possessió de centenars de regidores i regidors en els nostres ajuntaments i amb la investidura d’ Alcaldesses i Alcaldes. Cada vegada som més dones en aquests espais. La Llei d’Igualtat va mandatar, però vam comprovar que el mandat i la consciència van per camins encara diferents.
Esperem que aquesta legislatura que comença sigui la de buscar la convergència entre la norma jurídica i la realitat quotidiana a les institucions públiques pel que fa a igualtat real entre dones i homes es refereix. Jo així ho espero.
