Per Martín Miguel Di Fiore, DDF
«Li va rentar el cap a la meva filla o fill.» Amb aquesta frase, els homes que exerceixen violència en l’àmbit familiar intenten sintetitzar un suposat greuge, però en realitat estan dient molt més: una negació de responsabilitats, una estratègia per deslegitimar la mare i, sobretot, l’objectivació dels seus propis fills i filles. Aquesta expressió, lluny de ser una simple queixa paternal, és una eina discursiva que perpetua dinàmiques de poder i violència.
Què revela realment aquesta frase? Què diu sobre el vincle de l’home amb els seus fills i filles? I, més important encara, quin tipus de violència encobreix envers la mare? Quan un home que exerceix violència utilitza l’expressió «li va rentar el cap als meus fills/es» està parlant des de la lògica de la possessió. En aquesta narrativa, les infàncies no són persones amb pensaments, emocions i experiències pròpies, sinó objectes de disputa. Són, per a ell, un trofeu que sent que li ha estat arrabassat, no per les seves pròpies accions, sinó per una figura manipuladora.
Aquesta visió deshumanitza les infàncies, reduint-les a una extensió del seu poder. És incapaç de reconèixer que els vincles amb els seus fills/es poden deteriorar-se per la seva pròpia violència, sigui física, psicològica o econòmica. No hi ha introspecció, només una acusació que converteix els seus descendents en peons dins una batalla de control.
Les infàncies, lluny de ser escoltades, són utilitzades com a eina per castigar la mare i perpetuar el seu domini, en una clara violència vicària. Els sentiments dels fills/es envers el pare —sigui por, rebuig o distància— són descartats com a irreals, producte d’una suposada manipulació externa. Amb aquesta postura, l’home no només evadeix la seva responsabilitat, sinó que silencia les veus de les persones en desenvolupament.
En aquest discurs, la mare no és vista com una figura protectora que actua en defensa dels seus fills/es, sinó com una enemiga que ha de ser castigada. L’acusació de «rentar el cap» busca deslegitimar-la, no només davant les infàncies, sinó també davant la societat, les institucions judicials i el seu entorn proper.
Aquest tipus de violència simbòlica reforça una narrativa masclista que presenta les dones com manipuladores i venjatives. Segons aquesta lògica, les mares no actuen pel benestar dels seus fills/es, sinó per «arruïnar la relació» entre pare i fills/es. Aquest discurs intenta desposseir les dones del seu rol de protectores i, alhora, justificar qualsevol acció de l’home com una resposta legítima a un suposat greuge.
El càstig cap a la mare
El càstig cap a la mare no és només simbòlic. En molts casos, aquest tipus d’acusacions es tradueixen en assetjament judicial, en processos legals esgotadors on la dona ha de demostrar constantment la seva capacitat com a cuidadora. La frase «li va rentar el cap» és, en realitat, una arma per continuar exercint control sobre la dona, fins i tot després de la separació, mostrant la por de l’home a perdre aquest control.
Aquesta narrativa també és un mecanisme per evadir responsabilitats. En afirmar que «li van rentar el cap» als seus fills/es, l’home es posiciona com una víctima d’una conspiració externa, generalment orquestrada per la mare. És una estratègia per no afrontar les conseqüències de les seves pròpies accions, per no admetre que la seva violència ha trencat vincles i generat per als seus fills i filles.
L’home que utilitza aquest discurs s’aferra a una narrativa on sempre hi ha un culpable extern. No hi ha espai per a l’autocrítica ni per al reconeixement que el maltractament, l’abús o el control han estat els factors que han deteriorat la relació amb els seus fills/es. En canvi, prefereix culpar altres, perpetuant un cicle de violència que danya tant les infàncies com la mare.
Els homes que exerceixen violència de gènere en la parella han d’enfrontar els seus discursos, perquè darrere de frases aparentment innocents i amb aparença de preocupació, s’amaguen dinàmiques profundament nocives. És crucial que aquests patrons siguin visibilitzats i qüestionats, tant en els dispositius psico-socioeducatius com en el debat públic. Només així serà possible construir vincles familiars basats en el respecte, l’empatia i la igualtat.
Un problema institucional
El problema es complica quan aquesta narrativa troba ressò en alguns espais judicials i legislatius. Sota el paraigua de la controvertida teoria de l’«alienació parental», alguns jutges i parlaments avalen aquest discurs, relegant la mare a un rol de sospitosa constant i deslegitimant la seva capacitat per protegir els seus fills/es.
Aquest concepte s’ha convertit en una coartada per als agressors, que justifiquen les seves conductes i desposseeixen la mare i les infàncies del seu dret a viure lliures de violència. L’impacte d’aquestes decisions transcendeix l’àmbit individual. Validar aquest discurs des de les institucions judicials reforça el poder de l’agressor, perpetua la violència en totes les seves formes i envia un missatge social perillós: la protecció de les infàncies pot interpretar-se com manipulació.
El veritable desafiament no és només desarmar aquestes lògiques de poder, sinó també garantir que les institucions deixin de ser còmplices de discursos que perpetuen la violència. És hora de trencar el cicle, retornar a les infàncies les seves veus i validar les seves emocions, perquè les mares no són enemigues, sinó protectores.
* Martín Miguel Di Fiore, advocat litigant a CABA i Província de Buenos Aires, diplomà en violència econòmica i coordinador de dispositius grupals per a homes que exerceixen violència.
