Entrevista a Mila Martínez, premi Fundación Arena de narrativa LGTBI
La guanyadora del VIII premi Fundación Arena de narrativa LGTBI, Mila Martínez, presenta la novel·la guardonada, La daga fenícia, el divendres 8 de novembre, a Barcelona. El premi de la Fundación Arena es un certamen literari consolidat a nivell estatal i també internacionalment.
El premi també és important per la seva dotació econòmica (6.000€) el converteix en un dels guardons literaris LGTBI més importants d’Europa i més destacats del panorama literari general. L’objectiu de la Fundación Arena mitjançant aquest certamen és contribuir a divulgar la realitat de les persones lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals i intersexuals a través de ‘la literatura, tot sensibilitzant la societat sobre la necessitat d’eradicar qualsevol forma de discriminació.
Qui és Mila Martínez?
Sóc una persona normal en un món on cada vegada és més difícil identificar què és la “normalitat”. Crec que tinc els mateixos desitjos i inquietuds que qualsevol persona. Em preocupa el respecte als drets fonamentals en tots els àmbits: el personal, l’econòmic, el sanitari, l’educatiu… M’agradaria que la societat del benestar no fos una fal·làcia.
Com vas començar a escriure?
Escric per plaer, gairebé per necessitat. Quan vaig començar, ara fa uns cinc anys, tenia una sèrie d’històries que em rondaven pel cap i vaig decidir traslladar-les al paper i mirar de compartir-les amb la resta. Vaig pensar que si jo m’ho passava bé imaginant-les, potser altres persones gaudirien llegint-les, així que ho vaig intentar, i quasi sense adonar-me’n, em vaig trobar amb una novel·la a les mans.
A l’hora d’escriure, inspiració o disciplina?
Ambdues coses. Sense inspiració, sense la musa, no hi hauria màgia per compartir. Sense disciplina estaríem parlant d’un producte de menor qualitat o potser inacabat. La novel·la neix de la imaginació i és fruit de l’esforç d’asseure’s i donar voltes i més voltes als fets, als personatges, al llenguatge, a tot.
Tens manies quan escrius?
Bàsicament, busco el silenci per escriure. He dit en alguna ocasió que necessito escoltar el meu cap, i per tant em cal un lloc on no hi hagi gaire soroll, música tampoc. Escric directament a l’ordinador. Si parlem d’imaginar, però, la cosa canvia. Això ho faig a qualsevol lloc: a l’autobús, mentre passejo…
Als teus llibres, tot és ficció? O hi ha part de realitat?
Podríem dir que les meves novel·les són de ficció, tot i que els personatges, els sentiments, els caràcters i les reaccions són un reflex de la meva experiència i de la interacció amb totes les persones que he conegut i amb qui he tingut relació al llarg de la meva vida.
