Eulàlia Lledó fotografiada per Maria Roig
* article publicat al huffingtonpost
OPINIÓ
De tant en tant es parla de sabates, concretament de les turmentadores i vertiginoses (per a qui les porta) sabates de punxant i feridor taló d’agulla. Fa molts anys, vaig llegir l’interessant llibre de Jung Chang, Cisnes salvajes. Tres hijas de China, que, com el subtítol indica, és la biografia de tres xineses. Al primer capítol, que justament es diu «Lirios dorados de ocho centímetros», l’autora explica la tortura a què va ser sotmesa la seva àvia i, tot d’una, en diu això:
Sin embargo, su mayor atractivo eran sus pies vendados, que en chino se denominan «lirios dorados de ocho centímetros». Ello quería decir que caminaba «como un tierno sauce joven agitado por la brisa de primavera», cual solían decir los especialistas chinos en belleza femenina. Se suponía que la imagen de una mujer tambaleándose sobre sus pies vendados ejercía un efecto erótico sobre los hombres, debido en parte a que su vulnerabilidad producía un deseo de protección en el observador.
Una mica més avall –us estalvio els horrors sobre el procediment per domesticar els peus i convertir-los en preteses i pudentes flors de vuit centímetres–, insisteix en aquest malaltís i pervers erotisme:
No sólo se consideraba erótica la imagen de las mujeres cojeando sobre sus diminutos pies sino que los hombres se excitaban jugando con los mismos, permanentemente calzados con zapatos de seda bordada.
Afortunadament, un anacronisme, pensa una. Prehistòria de la humanitat. Amb l’extensió dels drets humans, aviat el jovent no sabrà de què li estan parlant quan llegeixi una descripció com aquesta. Ja passa, per exemple, si a classe se t’acudeix dir la paraula cotilla.
Per això vaig quedar tota cruixida i esfereïda amb les alarmants concomitàncies entre passat i present que es poden constatar en l’opinió d’alguns membres de la classe il.lustrada en llegir el següent en un article que relatava la caiguda d’una model per culpa dels talons que lluïa (o patia):
El arquitecto Oscar Tusquets llegó a escribir en uno de sus libros más celebrados sobre diseño que los zapatos de tacón no estaban pensados para caminar y menos para correr, sino para poner calientes a los varones. Y añadía: «Es un diseño modélico, insuperable, como el apoyo del remo en las góndolas venecianas y si no aparece en los tratados de diseño es por el puritanismo bauhausiano, aunque sea absolutamente moderno, y uno de los poquísimos objetos que nunca han sido tan ellos y perfectos como en la modernidad». Luis G. Berlanga, otro erotómano confeso, llegó a escribir que el tacón alto concede una maravillosa inseguridad al paso y afirma además altura, brillo y dificultad al movimiento, «de tal modo que las caderas agradecen este inverosímil y minúsculo punto de apoyo».
Em va consolar veure que l’articulista i, per tant, l’article estava contra aquesta mena de tortura. El destacat ja ho anunciava des del moment que deia:
Las modelos acabaron por salir descalzas tras varias caídas a causa de unos imposibles ‘manolos’.
L’article explicava que una de les models, l’espanyola Carla Alonzo, va entropessar i va perdre una –diguem-ne– sabata. Sense immutar-se, es veu que va agafar les dues sabates amb la mà i va acabar el passi descalça. La cosa no va acabar aquí, atès que al final de la desfilada totes les top model es van descalçar per sortir a saludar. El públic ho va premiar amb una ovació (l’article no dóna dades sobre quants cineastes, arquitectes, o estetes en general hi havia entre el respectable).
Al periodista que va escriure l’article li deu interessar la qüestió, ja que en un altre escrit després de parlar de les relacions entre Clinton i Bill Clinton, entre Clinton i Obama, acaba explicant que, en les seves memòries, la secretària d’estat relata que fer costat al marit els dies del impeachment arran del cas Lewinsky, resistir la tensió acumulada amb el cor trencat, li va passar factura i un mal dia va caure rodona a terra. L’articulista l’acaba així:
Uno de los médicos de la Casa Blanca, tras examinarla, le recomendó que no volviera a llevar zapatos de tacón alto. «¿Nunca?», preguntó ella. «Exacto –respondió el doctor– y con todos mis respetos, señora, ¿qué falta le hacen?». Aquel día descubrió que los stilettos perjudican la salud, sobre todo cuando el marido es una piedra en el zapato.
Una altra escriptora, Sue Grafton, va expressar una opinió complementària sobre el fet de pujar dalt d’uns estilets i intentar caminar. Lacònica, a la seva detectiva Kinsey Millhone, protagonista de moltes de les seves novel.les, li fa dir simplement: «si fossin tan còmodes, els homes en portarien».
