Divendres 19 abril 2024

Divendres 19 abril 2024

Un minut de silenci mentre Catalunya cridava

 

OPINIÓ

El dia 3 d’octubre, mentre tota Catalunya condemnava l’actuació de la policia nacional i la guàrdia civil durant el referèndum, un petit poble del Maresme plorava la mort de la Paula i el Marc, assassinats al pantà de Susqueda. Ningú se’n va fer ressò, d’aquí la necessitat d’aquesta petita crònica.

Un estiu ple de dol. A les morts avançades de gent propera (Jordi Monrós, fill i germà de les companyes de Llibreria Pròleg, Maria Bauzà, Laia, filla de l’arquitecta de Ca la Dona…) es van sumar els atemptats de Barcelona i Cambrils i, encara no ens havíem refet, quan una noticia, que d’entrada va provocar inquietud i sorpresa a parts iguals, es va anar decantant cap el terror. La Paula, la noia del número X del meu carrer, i el seu company, en Marc, havien desaparegut al pantà de Susqueda. Durant els primers dies d’incertesa, hom tenia la ingènua esperança que fos una bretolada post-adolescent; una aventura que s’hauria saldat amb una bronca monumental: això no ens ho torneu a fer, no us perdonarem mai, etc. que amb el temps passaria a ser anècdota. Però la gent més propera sabia que això no era possible, que la Paula s’estimava massa als seus tres germans; i ja ho sabem que el jovent és més procliu a castigar els progenitors, però en aquest cas tampoc era així. L’angoixa es feia encara més intensa amb la troballa del cotxe, les pedres… I la gent del poble seguíem els informatius amb una sensació de perplexitat i d’impotència esfereïdora, de voler i no saber què podíem fer per la família veïna.

A finals d’agost, la premsa va anunciar que s’aturava la cerca, probablement per no donar més ressò mediàtic i preservar la intimitat familiar; alguns mitjans més morbosos que informatius començaven a treure el nas pel barri fent preguntes impertinents. Però és clar que va continuar; fins el 26 de setembre que es van trobar els cossos.

Dimarts, 3 d’octubre, es va convocar un acte al poble en record de la parella i suport a la família. Més d’una ens vam trobar amb el cor dividit per la coincidència amb una altra convocatòria: o condemnar aquesta violència o condemnar aquella, en definitiva, condemnar la violència. I vam triar ser aquí, al poble, perquè si volem construir un país de pau i solidaritat, aquesta comença al nucli més proper: el veïnat.

Quan vaig venir a viure a Cabrils em deien que era un poble pijo. Jo he rebut amabilitat (tret d’algun mal educat que hi posa la nota folklòrica), acolliment, respecte per cultures i formes de vida diferents. Un poble que conviu amb la diversitat de forma festiva; durant la celebració del ramadà la comunitat musulmana, molt arrelada al municipi,convida tothom qui volguí per tal d’explicar el per què i el com d’aquesta seva celebració i el parc s’omple de taules, de gent i dels seus deliciosos menjars.

Aquest mateix poble omplia aquell dimarts al vespre l’entrada de l’ajuntament i els carrers adjacents amb una tristor continguda que esclatava en llàgrimes en fer una abraçada a algú, en sentir el comunicat de la família o les veus joves i trencades de l’amic i l’amiga que, de forma espontània, van voler dedicar-li valentes paraules d’amor. Un minut de silenci per la impotència i el dolor col·lectiu, i una pregunta enquistada: Quin esser monstruós és capaç de tant despit per la vida? Quant de mal han fet a la família, a la gent propera, als que són de la seva pròpia condició siguin qui siguin els assassins, a la humanitat sencera! Com explicarem als germans de la Paula que l’odi i la ràbia que senten ara no els ha de vèncer, que malgrat el seu profund dolor encara hi ha valors humans i que són aquests els que els ajudaran a continuar.La violència sempre, sempre genera més violència, prou que ho sap la seva mare, ella exerceix la millor forma de combatre-la, l’únic antídot contra la violència: l’educació.

Si us poguéssim enviar un bocí de tota la força i coratge necessaris per suportar el dolor, no ho dubteu, ompliríem el nostre carrer d’amor i de flors color taronja com les que dimarts portàvem pel Marc i la Paula—la Piua, li deien les seves amistats—, “una nena alegra, feliç, que estimava molt la seva família, els seus amics i la natura”, així la va descriure la seva tieta Cristina i així volen que la recordem.

Avui he traït el meu estil, no he fet riure o somriure, que és una de les intencions inherents a les meves opinions i a la meva forma de resistir el món. La màxima de Woody Allen: Comèdia és igual a tragèdia més temps, aquí no funciona. Potser algun dia llunyà la gent que la coneixia i l’estimava torni a riure recordant alguna trapelleria de la Paula, però la plorarem sempre.

 

 

Espelmes

 

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Tona Gusi

Tona Gusi

Fundadora i Co-coordinadora de La Independent. També és psicòloga menció en Psicologia d'Intervenció Clínica i menció en Psicologia del Treball i les Organitzacions.
Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

24 d’octubre, Dia mundial de les Nacions Unides

    Les reivindicacions dels moviments de dones i feministes van iniciar les Conferències Mundials...

Barcelona: CONCENTRACIÓ 18.11.13 HOMENATGE A LES DONES ASSASSINADES PER LA VIOLÈNCIA MASCLISTA

  DILLUNS 18 DE NOVEMBRE DE 2013 A LES 20H A LA PL. SANT JAUME...

Fent camí cap a la República Feminista

                   Imatges twitter De Carme Forcadell i...