OPINIÓ
Dos noms de dones han estat aquesta setmana ocupant temps i espais de les que som militants feministes. Aquests dos noms són, per descomptat, Beatriz i Mari Carmen.
La primera gairebé perd la vida per un embaràs que no li van permetre interrompre quan no hi havia un alt risc per la seva vida i fins i tot el 29 de maig va haver d’intervenir la Cort Interamericana de Drets Humans, amb seu a Costa Rica, que va dictar mesures provisionals a favor de la jove i va demanar a l’Estat salvadorenc que prengués mesures per protegir la seva salut i se li practiqués un avortament terapèutic.
Al final se li va practicar una cesària i, segons sembla, Beatriz podrà salvar la vida. Però tot i això i després de la mobilització el Govern d’El Salvador, segueix negant la possibilitat d’interrompre els seus embarassos fins i tot existint risc per a les vides de les dones. I jo em pregunto ¿Que potser la vida d’una dona val menys que la d’un fetus? I altre dubte m’assalta ¿Per què aquest tipus d’accions no són considerades com a violència de gènere estructural o institucional contra les dones si s’està atemptant contra els seus drets humans bàsics com ho és la seva pròpia vida? Directament no em cap al cap que algú amb qui res he de veure com ho són els de faldilles llargues i negres tinguin poder per incidir sobre el meu propi cos. No ho entenc.
I el segon nom de dona que aquesta setmana ha estat en voga ha estat el de Mari Carmen, una dona maltractada per la vida a qui, com molt bé explica Mar Esquembre Cerdà en el seu article d’avui “Per què Gallardón va denegar l’indult a Mari Carmen?” se li ha denegat l’indult que van demanar el seu marit i la seva filla.
Mari Carmen i la seva família, després de la violació de la seva filla van haver d’abandonar el seu lloc de residència pel qüestionament dels fets que socialment es va fer. Després en escoltar comentaris jocosos de la boca del violador de la seva filla li va calar foc. Va ser condemnada i ja ha estat un any a la presó. Però la seva condició de dona segurament haurà estat decisiva perquè el misogin de Gallardón no l’hagi indultat. Però els que creiem que ha de ser indultada estem recollint signatures perquè Gallardón reaccioni i la indulti. Les signatures es poden recollir en aquest enllaç.
Segurament si alguna persona neomachista llegeix aquestes paraules li saltaran totes les alarmes i demanaran a crits que es demanin signatures també per indultar els assassins masclistes o als condemnats per maltractaments. Com si ho veiés. Però a aquests caps pensants els recomano que, abans de llançar les andanades contra el present article, contra qui l’escriu o contra els pensem que s’ha de donar aquest indult a Mari Carmen, reflexionin sobre alguns assumptes i m’explico. No es tracta que no condemnin Mari Carmen per la seva actuació. La condemna està posada i ja ha complert una part de la mateixa. Es tracta simplement que la figura de l’indult que, com sabem és potestativa del Govern, sigui justa i equitativa amb tota la ciutadania. I per exemple que Gallardón ens expliqui per què li va concedir l’indult al Kamikaze que va matar a un altre conductor i no ho fa amb Mari Carmen, per exemple.
No em serveix per a res l’argument esgrimit que es pretén no crear greuges comparatius, ja que amb Mari Carmen ja s’ha creat al no concedir-li l’indult. No sóc jurista, però alguna cosa entenc de justícia social i sé que molt poc homes podran entendre el que, a molts nivells significa una violació. I quan dic a molts nivells, em refereixo no només a l’agressió sexual, física i psicològica que provoca el fet de la violació en si mateixa. No, em refereixo a un altre tipus d’agressions que se segueixen produint després del a pròpia violació. Em refereixo al qüestionament social de la veu de la pròpia víctima, a la justificació més o menys soterrada del violador amb arguments del tot pelegrins, a la solitud de la família i fins i tot de la mateixa víctima davant tot el procés judicial, als dubtes que els sorgeixen a alguns dels frufrús fins i tot amb informes pericials que avalen l’agressió, l’actitud dels de faldilles llargues i negres davant aquest tipus de crims i la seva punyetera influència social, etc. Tots aquests factors influeixen poderosament no només en l’ànim de la víctima i la seva família, sinó en el de totes les dones que estem convençudes de la desigualtat que encara avui vivim les dones en molts àmbits.
No és just que les institucions ens segueixin maltractant per ser dones!. I això és el que s’ha fet amb Beatriz i amb Mari Carmen. Han estat agredides pel mateix sistema androcèntric i patriarcal en el qual continuem vivint, malgrat els avenços. I el que és pitjor, amb les agressions que elles han patit, les hem patit totes, perquè a la part simbòlica d’aquestes agressions subjau la pretensió de la dominació masculina a tots els nivells sobre les dones.
I si d’alguna cosa estic segura, és que això es va a acabar. I es va a acabar perquè també els homes estan reaccionant contra el patriarcat i renunciant i fins i tot denunciant alguns privilegis històricament heteroassignats. Algun d’ells fins i tot s’atreveix a autoassignar-se com a feminista, amb la qual cosa el seu compromís amb la desigualtat encara existent dóna un important pas cap endavant.
Benvinguts siguin aquests compromisos per desmantellar el sistema androcèntric i patriarcal que permet aquest tipus d’atropellaments a les dones i que a més sumen veus per denunciar el terrorisme masclista i els maltractaments produïts per les institucions de tota mena.
Tot i això, estic completament segura que a aquestes dues dones se les ha tractat així, precisament per ser dones.
Cap home sap el que és quedar-se embarassat i no desitjar aquest embaràs i quedar atrapat en aquesta situació de manca de llibertat per decidir sobre el teu propi cos i la pròpia vida malgrat que pugui córrer perill.
I crec que molt poc homes saben tampoc el que és ser violat sexualment i les seqüeles que deixa aquest tipus d’agressió a tots els nivells.
Diguin ara que el que ha passat amb Beatriz i Mari Carmen no és conseqüència de la seva condició de dones.
