OPINIÓ
Aquesta setmana discutia amb una altra dona que l’assassinat d’una nena de tretze anys al Salobral era un assassinat masclista i ella em rebatia que no ho era. Pretenia convèncer-me de la teoria del “crim passional” i, per descomptat no ho va aconseguir.
Al llarg de la setmana aquest tema ha sortit en diferents àmbits de la meva vida i em fa l’efecte que estem fent un pas enrere en la consideració d’aquest tipus de terrorisme, el que ens mata dones i nenes per ser-ho.
A més i, suposo que gràcies al tractament informatiu que els grans mitjans de comunicació li donen a aquest tipus de notícies, la sensibilitat de la gent també està canviant, però a pitjor.
I tornem a escoltar o llegir, allò de “alguna cosa li hauria fet ella”, o “l’home era un home normal i corrent” i sobre tot està augmentant escandalosament el mite de les denúncies falses per interessos econòmics de les dones.
I, per descomptat el qüestionament de la legalitat vigent sobre els beneficis que obtenen les dones i els perjudicis dels “pobres homes” torna a agafar força.
A aquests passos enrere considero que ajuden i molt, no només el tractament informatiu que d’aquest tipus de notícies donen alguns mitjans de comunicació obstinats a mantenir un sistema desigual i asimètric com ho és el patriarcat, sinó també alguns silencis més que simbòlics. I parlo dels silencis institucionals, als quals s’enganxen com pegellides que defensen precisament aquestes desigualtats i que són l’origen del terrorisme masclista.
En aquests moments, encara no he escoltat a ningú, ni dona ni home, del Govern, ni del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, ni de l’Institut de la Dona que són els que tenen les competències en aquesta matèria a dir ni una sola paraula sobre aquest tema. I per descomptat, el nostre flamant ministre de Justícia tampoc ha obert la boca per parlar d’aquesta pèrdua de la vida d’aquesta nena, tot i ser un gran defensor de la vida humana, sobretot d’aquells éssers que encara no la tenen.
Estic convençuda que aquests silencis són tan culpables per la complicitat que comporten i per la falta de posició clara, com els que justifiquen l’assassí i als maltractadors amb arguments del tipus: estava a l’atur, tenia problemes amb l’alcohol, o va tenir un atac de gelosia i amb això ja es tanca el tema.
Em fa l’efecte que amb la tornada de la dreta més recalcitrant al poder de l’Estat, els vells valors de la desigualtat entre dones i homes van sortint dels seus caus en què van estar protegits mentre es prenien mesures que afavorissin realment la igualtat. I ho anem comprovant amb exemples com els que exposo més amunt quan es justifica el maltractador o l’assassí de dones, o amb el que va passar fa unes setmanes amb el misogin energumen aquell que va pronunciar aquella frase tan immoral i misògina que deia: “Les lleis són com les dones, hi són per violar “. No se’l va condemnar públicament per part dels seus sequaços del partit governant, quan en la seva expressió donava carta de naturalesa a la violència simbòlica i estructural cap a les dones més ferotge que es pot veure en una democràcia.
I justament aquesta setmana, mentre explicava a un grup de persones relacionades amb la comunicació i les ONG la importància d’un ús no sexista del llenguatge o llenguatge inclusiu, vaig recordar i vaig incloure en el meu discurs una frase de Simone de Beauvoir que en el seu llibre “Memòries d’una jove formal “deia allò de:” La meva educació, la meva cultura i la visió de la societat tal com era, tot em convencia que les dones pertanyien a una casta inferior. “I el vaig incloure per reflexionar sobre com ens estan portant, de nou, a espais ja superats en part, perquè les dones ens tornem a convertir en éssers subsidiaris que parim, cuidem però callem i obeïm, ja que aquest és el nostre estat natural.
I amb aquest Govern i l’excusa de la crisi en certs moments i àmbits crec que ho estan aconseguint.
Tampoc ajuden molt, tot s’ha de dir la consideració i la imatge que de les dones s’ha donat en la campanya presidencial dels EUA amb els dos candidats que ens consideren gairebé com a éssers merament gestants i poc més.
Però seguim dins de les nostres fronteres que en aquest estat en què vivim tenim exemples més que suficients.
Per descomptat que hi ha altres espais que li treuen la pols a velles idees com la de “bona esposa i mare abnegada al servei de la família” per treure’ns dels espais públics i laborals i retornar-nos a les llars ia les tasques “pròpies del nostre sexe “com ells mateix les qualifiquen. Evidentment em refereixo als de faldilles llargues i negres que amb el seu etern silenci amb tot el referent al terrorisme masclista, consenten que aquest tipus d’actituds misògines passin desapercebudes per a una part de la societat.
Ells i els que ens governen estan transmetent una imatge de dona que ha de tornar a les llars i renunciar a la seva pròpia llibertat fins i tot encara que la matin a cops.
L’espai simbòlic que transmeten els qui governen i callen i els de faldilles llargues i negres és un espai completament violent per les dones, ja que mantenen les desigualtats més brutals en negar-nos les nostres llibertats envers nosaltres mateixes, envers la societat, ja que una societat més igualitària redunda en el conjunt de la comunitat en què vivim totes i tots però ells volen frenar qualsevol preu aquestes llibertats que amb anys, lluites i vides humanes hem anat conquerint.
Possiblement aquesta regressió que percebo sigui només puntual, perquè afortunadament som moltes les persones que seguim al peu del canó de la lluita per la igualtat més real possible i per la denúncia continuada d’aquests silencis còmplices que permeten que el terrorisme masclista hagi pres ja més vides que el terrorisme polític o religiós, encara que segueixen negant a definir-lo com a tal.
Possiblement sigui una visió una mica negativa d’aquesta realitat que s’entesta a ser tan dura i només sigui una sensació passatgera, però em preocupen per igual els silencis còmplices com les veus que s’estan alçant per desprestigiarnos a les dones víctimes o no d’aquest terrorisme que ens mutila física i psicològicament i que no porta en massa casos fins a la mort, encara que sigui la d’una nena de tretze anys assassinada per qui afirmava estimar És que no és això terrorisme pur i dur?, Qui pot dubtar? I Per què tant silenci i manca de condemna pública per part de les autoritats?
Insisteixo que, afortunadament Internet i les xarxes socials han democratitzat també les condemnes públiques i aquí està la meva per a tots aquells que callen o permeten la pervivència d’esquemes i estereotips desiguals i asimètrics que ens maten les dones i les nenes, com en el cas del Salobral.
